Siguiente MOE: Viena

La ultradreta austríaca impugna l'elecció que va perdre per la mínima

Heinz Christian Strache, el líder del Partit Lliberal d'Àustria (FPÖ), durant la roda de premsa que va oferir ahir, a Àusria Foto: APA.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


La ultradreta austríaca no accepta veure's apartada d'una presidència que creia guanyada i que va acabar en mans d'un exlíder dels Verds, Alexander van der Bellen. Dues setmanes i mitja després de la segona volta presidencial, que va guanyar per 30.863 vots d'avantatge el candidat progressista i alternatiu, el president del Partit Liberal (FPÖ), Heinz Christian Strache, va impugnar ahir els comicis en què havia sortit derrotat el seu candidat, Norbert Hofer.“No és que no sapiguem perdre, és que cal fer valer els fonaments de la democràcia”, va dir Strache. El seu argument són les presumptes irregularitats o els errors que, segons els seus càlculs, es van poder produir en més de mig milió de vots, del total de 900.000 paperetes dipositades al correu.

Cal recordar que aquesta modalitat de vot avançat va donar la victòria a Van der Bellen, un candidat que va arribar a la segona volta gràcies a la desfeta de les dues formacions de la gran coalició de govern: conservadors i socialdemòcrates. Els dos partits que tradicionalment s'han alternat el poder a Àustria van quedar ensorrats en l'11% en la primera volta presidencial, a mitjan abril. Hofer va ser el guanyador d'aquella volta, amb un 35,3%; Van der Bellen va quedar segon, amb un 21,3%. L'ultradretà va entrar a la segona volta com a clar favorit.

La nit electoral, Hofer es va ficar al llit amb un empat lleugerament decantat a favor seu –un 51,9%–. L'endemà, el recompte del vot per correu va invertir la tendència a favor del candidat progressista. Era de preveure que Hofer, un líder ambiciós de 45 anys, en la línia del fundador del partit xenòfob, Jörg Haider –mort el 2008 en un accident de cotxe–, no encaixaria la derrota. El càrrec de cap d'estat d'Àustria és representatiu. Però col·locar un dels seus en aquesta posició hauria esperonat el conjunt de la dreta radical emergent a tota Europa.

Els 30.863 vots d'avantatge de Van der Bellen son el 0,6% del total de paperetes dipositades, en un país amb uns sis milions d'electors. La por d'una victòria ultra va mobilitzar l'electorat no extremista a favor d'un candidat de tarannà inofensiu.

L'FPÖ denuncia que en el recompte del vot per correu va intervenir-hi personal no autoritzat. Argumenta també, en un plec de 150 pàgines, que en aquesta modalitat de votació avançada i domèstica no hi pot haver garantia absoluta de privacitat ni de qui col·loca la papereta dins el sobre. Hi ha, per tant, moltes possibilitats que hagin intervingut o influït en el vot aliè menors de 16 anys, l'edat mínima per votar. O fins i tot persones sense la nacionalitat austríaca.




Unió dretana Viena-Berlín


La nova dreta radical d'Alternativa per Alemanya (AfD) busca agermanar-se amb els veïns més experimentats d'Àustria. Aquest partit emergent alemany, de poc més de tres anys de vida, va anunciar ahir una “cimera” entre els pics de Garmisch-Partenkirchen, a Baviera. Serà demà, divendres, amb la líder d'AfD, la mediàtica Frauke Petry, i el líder de l'FPÖ, Hans-Christian Strache. L'objectiu és “analitzar la situació política d'Alemanya i d'Àustria”. L'extremisme busca la unió i el primer pas el farà a Baviera, el land on des de fa dècades governa la Unió Socialcristiana (CSU), aliat regional de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel i que, fins ara, ha sentenciat que al seu territori no hi ha espai per a ningú més a la seva dreta.

El pequeño Estambul del Bundestag

  Berlín desafia Erdogan

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


Va ser com un crit d'independència des del Bundestag (la cambra baixa alemanya). Amb només un vot en contra i una abstenció, entre els més de 600 diputats del Parlament de Berlín, es va aprovar la resolució que reconeix com a genocidi les matances dels armenis i altres minories cristianes entre el 1915 i el 1917. Gairebé sense esperar-ne el resultat, des d'Ankara n'arribava la reacció: primer es va cridar a consultes l'ambaixador a Berlín, que havia assistit a la sessió parlamentària; després, des del Ministeri d'Afers Estrangers turc es qualificava la decisió parlamentària alemanya d'islamòfoba i antiturca. Dos qualificatius forts per a un país on viuen 3,5 milions de ciutadans d'origen turc i quatre milions de musulmans. A sobre, es va voler emparentar així una declaració simbòlica i de contingut històric amb els estralls de la nova ultradreta alemanya, clarament islamòfoba i, de moment, sense escons al Parlament federal.

Pel Bundestag, l'aprovació gairebé unànime tenia aquest punt de proclamació sobirana. Tothom a la cambra era plenament conscient que la resolució, consensuada entre els opositors Verds i els conservadors de Merkel, topava directament amb l'interès de la cancellera de mantenir viu l'acord amb Turquia per frenar l'arribada de refugiats a territori comunitari –i sobretot
a Alemanya, país que el 2015 va rebre 1,1 milions de peticionaris d'asil.

Que faci més de cent anys de l'inici de les expulsions i matances dels armenis i que el genocidi fos comès per un imperi que
ja no existeix –l'otomà– no vol dir res per al president Recep Tayyip Erdogan. Turquia, l'estat hereu d'aquell imperi, no admet la paraulagenocidi aplicada a les morts d'entre 800.000 i 1,5 milions d'armenis. Abans que el Bundestag, estats com el francès, Rússia, Suècia, Holanda i Suïssa, a més del Parlament Europeu, el papa Francesc i el mateix president alemany, Joachim Gauck, ja havien emprat el terme genocidi aplicat al destí dels armenis. Però això tampoc no va calmar Erdogan. Pel president turc, que l'Alemanya de Merkel s'hagi atrevit a fer aquest pas és una bufetada.

En el text es deixa constància de la coresponsabilitat alemanya en aquell genocidi –era país aliat de l'imperi i el seu cos diplomàtic estava al cas dels plans contra els armenis–. Aquest mea culpa de l'Alemanya d'avui no sembla suficient per alleugerir el conflicte bilateral. Al contrari. També aquest factor s'interpretava com una ofensa a Turquia, país que nega el genocidi planificat.

Merkel, en una conferència de premsa amb el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, va mirar de girar full afirmant que les relacions bilaterals són fortes i estan per damunt de diferències puntuals. Stoltenberg, de visita a Berlín, li va donar un cop de mà recordant que Turquia és membre de l'OTAN i expressant la confiança en un acostament entre Ankara i Armènia. Que Erdogan reaccionaria malament era més que previsible. Feia dies que enviava missatges dissuasius. Si es tracta o no d'una escenificació, en el context de les seves expansions autoritàries, es veurà més endavant, probablement en la cimera de l'OTAN a Varsòvia, el juliol vinent.

Suma y sigue

El reconocimiento del genocidio armenio, otro escollo entre Berlín y Ankara

Gemma Casadevall

Berlín, 2 jun (EFE).- El Parlamento alemán aprobó hoy por practica unanimidad una resolución reconociendo como genocidio las matanzas de armenios durante el Imperio otomano, un texto que asume la responsabilidad compartida de Alemania en ello y que Turquía ha tratado de frenar hasta el último momento. 

Más de un siglo después del inicio de las expulsiones y persecuciones de esa minoría cristiana (abril de 1915), el Bundestag hace justicia, aunque sea testimonial, sobre las víctimas y admite su parte de culpa, en tanto que país entonces aliado de los otomanos. 

El texto, impulsado por Los Verdes y consensuado con la gran coalición de la canciller Angela Merkel, no difiere apenas de la declaración del presidente del país, el independiente Joachim Gauck, pronunciada en 2015 coincidiendo con el centenario de la masacre. 

Ya entonces desató protestas de Ankara -socio de la OTAN y lugar de origen de unos 3,5 millones de ciudadanos de Alemania-, por ser la primera vez que el Berlín oficial aplicaba el término "genocidio" a la muerte de entre 800.000 y 1,5 millones de armenios. 

Ahora la situación es hasta explosiva para Merkel, quien ha convertido a Turquía en aliado clave para paliar la crisis de los refugiados y afronta críticas de sus propias filas por una alianza que refuerza al autocrático presidente Recep Tayyip Erdogan. 

El líder islamista no dudó el martes en amenazar con que las relaciones entre Ankara y Berlín se verían "afectadas" si el Bundestag aprobaba la resolución indeseada por Turquía, que hasta niega el término "genocidio" aplicado al destino de los armenios. 

La advertencia de Erdogan -quien habló telefónicamente con la canciller- englobaba las relaciones diplomáticas, las económicas y las militares, en un exponente más de lo que se interpreta como un intento de extorsión a un Berlín atado de pies y manos por la necesidad de salvar el acuerdo UE-Turquía sobre refugiados. 

Desde que Merkel vio en Erdogan una tabla de salvación a las tensiones generadas por la llegada de un aluvión de refugiados al país, las provocaciones del presidente turco han ido a más, incluida la demanda contra un humorista alemán por un poema presuntamente injurioso. 

El visto bueno de la canciller a esa acción judicial precipitó las críticas a su presunto silencio cómplice, sea ante los ataques a la libertad de expresión o la represión que sufren los kurdos. 

"La resolución no pretende sentar en el banquillo de los acusados a Turquía", apuntó el secretario ejecutivo del grupo parlamentario conservador, Michael Grosse-Brömmer, de la Unión Cristianodemócrata (CDU) que lidera Merkel. 

"Que eso sucediera hace más de cien años no es obstáculo para que se aborde ahora", defendió el ministro de Exteriores, Frank-Walter Steinmeier, del co-gubernamental Partido Socialdemócrata (SPD). 

El jefe de la diplomacia pretendió legitimar así la resolución, pese a que, como recordaba estos días el líder de Los Verdes, Cem Özdemir, tanto él como la canciller trataron de "aparcarla" mientras fue posible. 

"A Merkel se la ve como la mujer más poderosa del mundo. Pero no puede impedir, afortunadamente, que sus diputados respalden la resolución", dijo Özdemir en un encuentro con medios extranjeros. 

La controvertida declaración es fruto de un largo estira y afloja en que el líder verde, hijo de inmigrantes turcos y musulmán -aunque poco practicante, suele reconocer-, tuvo que buscar al apoyo de las Iglesias católica y evangélica hasta hacerla prosperar. 

"En el centenario del genocidio, la intención de Merkel y Steinmeier era dar la mínima resonancia a nuestra iniciativa y hacer que desapareciera rápido de la escena", recordó Özdemir. 

El líder ecopacifista recurrió entonces al apoyo de miembros de la Conferencia Episcopal alemana y del Consejo Evangélico para que "ejercieran su influencia" sobre los diputados de la CDU y su hermanada Unión Socialcristiana de Baviera (CSU). 

"Hay que llamar las cosas por su nombre. Antes de las matanzas, una tercera parte de la población armenia era cristiana. Ahora apenas llega al uno por ciento. ¿A partir de cuántos muertos aplicamos la palabra 'genocidio' a una matanza?", reflexionaba Özdemir. 

El texto que Merkel y Steinmeier obstaculizaron con éxito, un año atrás, ha llegado así al Bundestag en el momento más inoportuno para Berlín, con un Erdogan reforzado y una canciller bajo presión. EFE 

gc/si/f

A Recep no le va a gustar

El genocidi aliè

Erdogan, en la commemoració del 563 aniversari de la presa de Constantinoble, diumenge Foto: REUTERS.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

A ningú no hauria de semblar-li malament que Alemanya, país acostumat a admetre les culpes –i pagar- pels seus genocidis–, reconegués, ni que sigui amb 101 anys de retard, la seva coresponsabilitat en el que van patir els armenis sota l'imperi Otomà. El problema és que fer-ho implica dir les coses pel seu nom. I que Turquia, país hereu d'aquell imperi i, per tant, responsable directe de la mort d'1,5 milions d'armenis i altres minories cristianes, s'ha limitat fins ara a lamentar-ho, però rebutja taxativament que s'apliqui a aquells fets el terme genocidi. I, damunt, a l'Alemanya d'Angela Merkel se li acut fer aquest reconeixement de culpa en el moment més inoportú per a la cancellera democratacristiana.

La determinació del Bundestag (la cambra baixa del Parlament) d'aprovar avui una resolució de caràcter eminentment simbòlic, en sessió plenària, amb aquesta admissió de coresponsabilitat, fonamentada en el fet que Alemanya era aleshores aliada dels otomans, ha tensat encara més la corda en les relacions Ankara-Berlín. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, no va estar-se dimarts de trucar a Merkel per advertir-li de les greus conseqüències –polítiques, econòmiques i fins i tot militars– que pot tenir l'aprovació del text alemany.

“No és just que no se'n pugui dir genocidi, d'un genocidi, només perquè el cap d'estat d'un altre país es pugui enfadar”, deia, en declaracions al diari Bild, el president d'Armènia, Serj Sargsian, que demanava als diputats de la gran coalició de Merkel que no es deixin intimidar per Erdogan.

El líder turc fa setmanes que evidencia la seva disposició a portar al límit la posició de força de què disposa ara, com a “salvavides” de la cancellera en la recerca de solucions a l'arribada massiva de refugiats cap a Europa.

Sigui amb actes més aviat de cara a la galeria pròpia –com la presentació d'una demanda contra un humorista alemany per injúries–, sigui amb pràctiques internes molt més greus, com les pressions sobre els mitjans de comunicació turcs o l'ofensiva contra els parlamentaris kurds.

L'acord Turquia-UE, que preveu la deportació a territori turc de refugiats arribats il·legalment a Grècia, havia nascut sota el segell d'imposició de Merkel als socis comunitaris. Són cada cop més les veus que en qüestionen la viabilitat. Tant per les contrapartides econòmiques –fins a 6.000 milions d'euros– com les polítiques –lliurament de visats als ciutadans turcs– que s'han promès a Turquia. Tot plegat té perfils d'extorsió contínua d'Erdogan a Merkel.

“La cancellera volia una solució com fos a la pressió continuada per l'arribada de refugiats a Alemanya. Ara paga els errors de càlcul, passats i actuals”, deia Cem Özdemir, líder dels Verds i impulsor de la resolució sobre el genocidi armeni.

El fet que hagi estat precisament ell, el membre més destacat de la comunitat d'origen turc a Alemanya, a més de musulmà, qui l'hagi tirat endavant és només una de les paradoxes que envolten aquest polèmic text.

“Nosaltres no hem triat aquest moment. Ha estat la mateixa Merkel i el seu ministre d'Afers Estrangers [Frank-Walter], Steinmeier, els que han fet que sigui així, sens dubte involuntàriament”, hi afegia Özdemir, en una trobada amb corresponsals estrangers. El text de la resolució hauria estat a punt un any enrere, coincidint amb el centenari de l'inici de les expulsions dels armenis, l'abril del 1915.

En aquell moment el president del país, l'independent Joachim Gauck, va fer el pas històric de reconèixer la coresponsabilitat alemanya en aquelles matances i va emprar ja el terme maleït per Turquia: genocidi. És clar que això va molestar Ankara. Però en aquell moment les protestes van ser fàcilment digeribles per a una Alemanya que no pensava que acabaria sent tan dependent d'Erdogan.

“La nostra resolució va quedar aparcada. No hi havia voluntat de tirar-la endavant”, afirmava Özdemir. En comptes de deixar-la en un calaix, el líder verd va trucar a la porta de les dues grans esglésies: la catòlica i l'evangèlica, totes dues, és clar, amb influència sobre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que presideix Merkel i la seva agermanada Unió Social Cristiana (CSU) de Baviera. La resolució incòmoda d'un any enrere va esdevenir imparable.

Els diputats de la CDU/CSU, com els del Partit Socialdemòcrata de Steinmeier, han acabat assumint-la com a pròpia, fruit del consens amb els caps dels grups parlamentaris corresponents. Es calcula que disposarà d'un suport més que majoritari de la cambra baixa.

Merkel i Steinmeier s'estalviaran l'escena, assenyalava ahir el setmanari Der Spiegel en l'edició digital. En la sessió plenària no hi haurà ni Steinmeier ni Merkel, tots dos per impediments d'agenda, segons l'explicació oficial. L'absència de Steinmeier és justificada perquè serà de viatge oficial a l'Argentina. La de la cancellera sembla menys creïble: li coincideix amb un altre acte, prèviament concertat, segons la seva portaveu, Christiane Wirtz.

Irresistible Jérôme

Targeta vermella als ultres

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

“Naturalment que no sóc un racista” i “No hi entenc, de futbol”, eren ahir les dues frases del vicepresident de la xenòfoba Alternativa per Alemanya (AfD), Alexander Gaulant, enmig de la tempesta desfermada per una frase seva publicada diumenge al diari Frankfurter Allgemeine referida al futbolista Jérôme Boateng. “A la gent li agrada com a futbolista. Però no voldrien tenir un Boateng com a veí”, deia Gauland, representant de la branca més radical d'aquesta formació. Segurament és cert que no hi entén, de futbol, però òbviament la frase era pur racisme, sense embuts. Atacar Boateng, defensa del Bayern de Munic i de la selecció campiona del món, és ficar-se amb un dels jugadors més valorats d'Alemanya, amb cara de bon noi, compromès amb causes com la protecció de la infància i dissenyador d'ulleres, segurament pensant en què el futbol.
Per Gauland, però, Boateng és sobretot un negre. Un veí indesitjat per a un ciutadà cent per cent alemany. A l'hora d'explicar-se, l'endemà de la relliscada, el líder ultradretà va dir que no sabia tampoc que Boateng fos nascut a Alemanya. Com si el fet de ser o no del país fos un atenuant en la consideració –seva– de qui és un veí indesitjat. “Boateng, et volem de veí”, deia una gran pancarta en el partit amistós de diumenge entre Alemanya i Eslovàquia. “Prefereixo en Boateng de veí que en Gauland”, va afirmar Julia Klöckner, la vicepresidenta de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que presideix Angela Merkel. “És una frase deplorable i trista”, va resumir el portaveu de la cancellera, Steffen Seibert.
Les condemnes van ser generalitzades i la reculada de Gauland un fet excepcional en la pràctica del partit. L'AfD és una força emergent, sense escons encara al Bundestag (Parlament), però que a les generals del 2017 podria obtenir un 15 % dels vots, segons els sondeigs. Ha escalat posicions entre el vot de protesta contra l'arribada de refugiats i amb la bandera del rebuig explícit a l'islam. La setmana passada va anar més enllà i va acusar les esglésies cristianes de “fer negoci” gràcies a l'acollida d'asilats. Cadascuna d'aquestes posicions ha desfermat crítiques de tot l'espectre parlamentari. Mai no havia rectificat després. Quan ha arribat a l'àmbit del futbol, la cosa ha pujat de to. Boateng, fill d'una alemanya i d'un ghanès, nascut i crescut a Berlín i intocable de la selecció i del Bayern no és un jugador qualsevol. Però, per damunt de les crítiques, està clar que ni els herois futbolístics estan vacunats contra els racistes. Els atacs als internacionals d'origen estranger són un clàssic. Es va qüestionar al seu moment Mesut Özil –de pares turcs–, Lukas Podolski i Miroslav Klose –d'origen polonès– o Sami Khedira –amb arrels a Tunísia–. El mateix Boateng s'ha hagut de sentir que per què no juga a la selecció ghanesa –com ho fa el seu germà, per part paterna, Kevin Prince Boateng–.
La selecció alemanya és un mirall de la societat del país, on un 10% de la població és d'origen immigrant i una de cada tres famílies tenen com a mínim un membre amb arrels estrangeres. Aquesta és la filosofia de la Federació Alemanya de Fútbol. L'atac a Boateng no és un cas aïllat. Fa una setmana, una promoció de les xocolatines “Kinder” amb les cares infantils del mateix jugador o d'Özil, va desfermar comentaris racistes de Pegida, els Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident. És difícil valorar quin percentatge d'ignorància futbolística i quin de racisme hi ha en la frase de Gauland. També és complex saber fins a quin punt darrere d'aquestes sortides xenòfobes no hi ha un pragmatisme partidista. A l'elector de Gauland segurament li sembla bé que hi hagi qui gosi dir que no vol un negre de veí.A la resta del país el que li fa por és tenir neonazi al veïnat.

Ada y Manuela, según Gemma

http://www1.wdr.de/radio/funkhauseuropa/programm/sendungen/estacionsur/hispano-amerika/-colau-102.html

Ada Colau y Manuela Carmena

Un año bajo las rebeldes

A muchos se les encogió el corazón cuando Ada Colau, militante, ciudadana de a pié y con un movimiento nacido también en la calle llegó al poder en Barcelona y más aún cuando Manuela Carmena, con una agrupación semejante, Ahora Madrid, ganó la alcaldía por la capital de España. Ese experimento de grupos de izquierda y fuera de los partidos tradicionales en el poder fue un sueño cumplido para muchos y lo que queremos saber es qué tanto de esas esperanzas se han cumplido.

No hubo una huida de inversores como muchos esperaban sino que las inversiones aumentaron pero, ¿qué tan distinta es la política que han hecho Colau y Carmena en España? De esta cuestión y otras hablamos con nuestra colega y analista política Gemma Casadevall, con quien hacemos un diagnóstico de esos ayuntamientos tras el primer año bajo las rebeldes.

Jérôme, el vecino que os quiere

La ultraderecha alemana se  marca un autogol arremetiendo contra Boateng

Gemma Casadevall

Berlín, 29 may (EFE).- La derecha radical alemana se marcó hoy un autogol, al pretender que Jèrôme Boateng, pieza clave del poderoso Bayern Múnich y de la selección campeona del mundo, sería un vecino indeseado para un ciudadano 100 % germano debido a su origen ghanés. 

"A la gente le parece un buen jugador. Pero no quisieran a un Boateng como vecino", afirmó Alexander Gauland, vicepresidente de Alternativa para Alemania (AfD), según "Frankfurter Allgemeine Zeitung", referente de la prensa seria y conservadora del país. 

La alusión remite al origen del jugador e incide en la tradición ultra de cuestionar a los internacionales de origen extranjero. 

Boateng nació en Berlín, de madre alemana y padre ghanés, y es uno de los jugadores más valorados del país, a lo que une su reputación de ciudadano comprometido con proyectos de ayuda a la infancia y a la lucha contra la leucemia. 

Al pronunciamiento de Gauland siguieron reacciones encendidas desde el Gobierno y las filas de la canciller Angela Merkel, así como de la Federación Alemana de Fútbol (DFB). 

"Sin nivel e inaceptable", sentenció desde su cuenta en twitter el ministro de Justicia, el socialdemócrata Heiko Maas, para añadir que con tales pronunciamientos AfD se está "desenmascarando". 

"Mejor Boateng que Gauland como vecino", apuntó la vicepresidenta de la Unión Cristianodemócrata (CDU) Julia Klöckner, a la que se ha visto como sucesora de Merkel al frente del partido. 

Es "sencillamente de mal gusto", apuntó el presidente de la DFB, Reinhard Grindel, quien destacó que Boateng, además de un insustituible jugador, es un modelo para los jóvenes. 

El manager de la selección, Oliver Bierhoff, recordó que esos pronunciamientos no son nuevos, en alusión a los acosos sufridos en el pasado por jugadores de origen polaco -como Lukas Podolski y Miroslav Klose-, turcos -Mesut Özil- o tunecino -Sami Khedira-, independiente de si nacieron ya en el país. 

Las palabras de Gauland siguen al revuelo desatado por una campaña del movimiento Patriotas Europeos contra la Islamización de Occidente (Pegida) atacando la inclusión de jugadores de origen extranjero en la promoción para la Eurocopa de unas chocolatinas con los rostros de los internacionales cuando eran niños. 

Pegida catalogó de "chiste", desde una cuenta en Facebook, que en los envoltorios de los chocolates Kinder, en esa promoción apareciesen las caras de los centrocampistas Ilkay Gündogan y Boateng, de padre turco y ghanés, respectivamente. 

El comentario de Pegida desató todo tipo de memes, así como condenas del ámbito político y futbolístico, así como del fabricante de las chocolatinas, la marca italiana Ferrero. 

Pegida surgió hace un año y medio, al convocar marchas semanales de signo islamófobo en Dresde (este del país), que tras adquirir dimensiones multitudinarias pasaron a una fase agónica, con picos de revitalización en medio de la llegada de refugiados a Alemania. 

AfD mantiene vínculos claros con ese movimiento, pese a que desde la cúpula se ha tratado de guardar las distancias, cuestión que sus líderes más radicales ignoran. 

Esta formación radical quedó a las puertas de acceder al Bundestag (Parlamento) en las elecciones de 2013, pero los sondeos la perfilan como tercera fuerza, con perspectivas de obtener un 15 % en 2017, apuntalada en el voto de protesta contra los refugiados. 

Su ala más radical ha pasado de la islamofobia a arremeter contra las iglesias cristianas que, en su opinión, hacen negocio con la llegada de refugiados, en alusión a los 1,1 millones de peticionarios de asilo que recibió Alemania en 2015. 

En medio de la tempestad desatada ahora por la inmersión en lo futbolístico, la propia presidenta de AfD, Frauke Petry, pidió de inmediato disculpas a Boateng. 

Casi en paralelo se difundió otra declaración de Gauland, en que afirma no haber pretendido insultar al jugador, sino "describir" los sentimientos de "ciertos ciudadanos", lo que según él ocurrió en una conversación informal con ese medio. EFE 

gc/jag

gc/jag:Firma    Berlín:Origen    00641:NumPalabras    R:Prioridad   

Tarta de chocolate para Sahra

La izquierda alemana exhibe sus dilemas

Gemma Casadevall 

Berlín, 28 may (EFE).- La Izquierda alemana mostró hoy sus dilemas, en un congreso marcado por el debate en torno a un acercamiento al Partido Socialdemócrata (SPD) y empañado por el ataque a la líder de su ala comunista, Sahra Wagenknecht, a quien un activista estampó una tarta contra el rostro. 

"De este congreso tiene que salir una señal fuerte a favor del cambio", afirmó el presidente del partido, Bern Riexinger, ante los 600 delegados reunidos en Magdeburgo (este), para alertar luego de los peligros del avance del populismo, a escala europea y mundial. 

A la Izquierda corresponde "arrinconar al populismo de derechas" y vencer la tendencia de un "capitalismo cada vez más autoritario", siguió Riexinger, quien fue reelegido con un 78,4 % de los votos, mientras que la co-presidenta Katja Kipping lo fue con un 74 %.

Ambos arremetieron contra la gran coalición de Angela Merkel y se pronunciaron contra un bloque con el cogubernamental SPD (socialdemócrata), cómplice en su opinión de la precarización del mercado laboral y de las futuras jubilaciones de miseria que amenazan al ciudadano. 

El congreso de la Izquierda, la primera fuerza de la oposición parlamentaria, se había abierto bajo el signo del sí o no a ese acercamiento a los socialdemócratas, a raíz de la propuesta lanzada dos días atrás por Gregor Gysi, exlíder y fundador del partido.

Gysi, artífice del resurgimiento del poscomunismo tras la reunificación (1990), apostó por presentar una candidatura conjunta con el SPD y los Verdes a las elecciones generales de 2017, como alternativa con perspectivas reales de imponerse a los conservadores de Merkel y para frenar el auge de la derecha radical. 

Los sondeos apuntan a que las filas de Merkel obtendrá un 33 %, mientras que SPD se hundirá en un 20 % -su récord a la baja-, mientras que a la Izquierda se le atribuye un 9 % y a los Verdes un 14 %, porcentaje similar al que se vaticina para la xenófoba Alternativa para Alemania (AfD). 

El carismático Gysi no asistía el congreso, pero su propuesta pesó sobre el cónclave, que se cerrará mañana. 

La posibilidad de un bloque de izquierdas ha sido durante décadas un tabú, sobre todo para el SPD, ya que remite a la absorción forzosa por el partido comunista a que se vio obligado en territorio de la República Democrática Alemana, en 1946. 

A esa herida histórica se une otra más reciente: la escisión del SPD de la disidencia abanderada por Oskar Lafontaine, quien en 1999 abandonó la socialdemocracia para refundar la Izquierda con Gysi. 

El congreso se abrió inmerso en este contexto de cismas pasados o más presentes, a lo que se sumó el ataque a Wagenknecht, su líder en el Bundestag (cámara baja) y actual pareja de Lafontaine, retirado de la vanguardia del partido como Gysi. 

El incidente se produjo apenas iniciado el discurso de Riexinger, cuando un activista de la autoproclamada "Iniciativa antifascista" se acercó a la jefa del grupo parlamentario, sentada en primera fila, y le estampó una tarta de chocolate contra el rostro. 

Riexinger siguió con su discurso tras unos segundos de confusión para condenar "todo tipo de violencia, especialmente contra la mujer", mientras Wagenknecht abandonaba la sala, arropada por algunos correligionarios y entre un fuerte revuelo mediático. 

El ataque no se dirigía a su condición de líder del ala comunista, sino a una reciente declaración en que defendía que el país no puede acoger a todos los refugiados que le llegan, en alusión a los 1,1 millones de peticionarios de asilo que recibió Alemania en 2015. 

Los activistas - que se infiltraron en el congreso acreditados como periodistas - lanzaron octavillas equiparando a la dirigente con la eurodiputada de la AfD Beatriz von Storch, quien recientemente sufrió un ataque parecido. 

El tartazo fue una especie de catalizador de simpatías a su favor. A la imagen de Wagenknecht abandonando la sala, con su vistoso traje rojo manchado por la tarta, siguió unas horas después su regreso triunfal, con otra ropa, entre fuertes aplausos. EFE 

gc/jgb/ie 

(vídeo) (foto) (audio)

El mundo desde el balcón de Meseberg

Alemania premiarà o castigará al refugiado en función de su "voluntad" integradora

Gemma Casadevall 

Berlín, 25 may (EFE).- La gran coalición alemana de la canciller Angela Merkel aprobó hoy un proyecto de ley que recompensará el esfuerzo del refugiado que muestre voluntad de integrarse en el país y sancionará al que no lo haga, con la que pretende acelerar la incorporación de estos contingentes al mercado laboral y sociedad del país. 

"La ley de integración es una piedra fundamental", defendió Merkel, al término del consejo de ministros celebrado de forma extraordinaria en Meseberg (afueras de Berlín), que encarriló el proyecto hacia el trámite parlamentario. 

El principio directriz de la nueva ley es el "apoyar y exigir", recalcó la canciller, es decir, respaldar a quienes muestren esa voluntad de integración y poner a su disposición la oferta necesaria, "en función de sus perspectivas de quedarse en el país", para que accedan a su mercado laboral. 

En ese cometido entra la obligatoriedad de participar en los llamados cursos de integración y el idioma alemán, cuestión que para Merkel es un factor esencial de demostrar "voluntad de integración". 

"Hemos aprendido de los errores del pasado. No queremos ni guetos ni sociedades paralelas", recalcó posteriormente el ministro de Interior, el conservador Thomas de Maiziere, al detallar el contenido del proyecto de ley junto con la titular de Trabajo, la socialdemócrata Andrea Nahles. 

La doble perspectiva de los términos "apoyar y exigir" fue el concepto más repetido, tanto por la jefa del Gobierno y líder de la Unión Cristianodemócrata (CDU) como por el líder socialdemócrata ministro de Economía, Sigmar Gabriel, aunados en la defensa de una ley controvertida, especialmente en lo concierne a las sanciones. 

"Dentro de un par de años se verá esta ley como un primer paso hacia una auténtica ley de migración, encaminada a que estos inmigrantes vean en Alemania su nuevo hogar, independientemente de si luego deciden volver a su país de origen o quedarse aquí", dijo Gabriel. 

Merkel hizo hincapié en el compromiso de mejorar el acceso al mercado laboral a los refugiados, así como de incrementar la oferta de los llamados cursos de integración, ya que actualmente está claramente por debajo de la fuerte demanda derivada de la llegada de peticionarios de asilo, admitió la ministra Nahles. 

La ley incluye una serie de artículos que han desatado las críticas de organizaciones de apoyo a los refugiados como Pro Asyl, que la considera incluso contraproducentes para la integración del refugiado, ya que recortan su capacidad de decisión. 

Los solicitantes de asilo no podrán, por ejemplo, elegir un lugar de residencia en Alemania, sino que deberán permanecer en el distrito previamente asignado, de acuerdo el sistema de distribución de estos contingentes por el conjunto del país entre el total de 16 estados federados o "Länder" del país. 

La vigencia de este lugar predeterminado de residencia será de tres años y sólo podrá modificarse por causas consideradas justificadas por las autoridades competentes, como por ejemplo el reagrupamiento familiar o si pueden demostrar que encontraron un puesto de trabajo estable en otro lugar del país. 

El articulado de la ley se presentó tras el consejo de ministros en formato cónclave celebrado en el palacio de Meseberg, con el que la gran coalición de Merkel trató de mostrar cohesión en la búsqueda de soluciones a la crisis migratoria. 

La llegada al país de 1,1 millones de peticionarios de asilo en 2015 ha colocado a la canciller ante la situación más delicada, a escala interna, desde su llegada al poder, en 2005, y disparado el voto de protesta a favor del nuevo populismo de derechas de Alternativa para Alemania (AfD). 

Desde la oposición, los Verdes han acusado a la gran coalición de incurrir en el cliché del refugiado como alguien que rehúsa trabajar, de acuerdo a los prejuicios contra estos colectivos abonados por la ultraderecha xenófoba. 

Junto a la ley de integración, en Meseberg se abordaron otros grandes proyectos del Ejecutivo que no logran despegar como la llamada agenda digital, con la que se pretende colocar a Alemania en la vanguardia del acceso a internet. EFE 

gc/emm 

(audio) 
(foto) (vídeo) (audio)

De susto en susto

Àustria esquiva l'extrema dreta

GEMMA C.SERRA - BERLÍN

Viena i el previsor vot per correu -900.000 d'un total de sis milions d'electors van optar per aquest format- van salvar Europa d'haver de veure assumir la presidència austríaca un capdavanter de l'extrema dreta. Si diumenge encara es parlava d'empat tècnic entre el progressista Alexander van der Bellen i el candidat de la xenòfoba FPÖ, Norbert Hofer, ahir la balança es va decantar a favor del candidat presentat com un antídot contra els ultres.

Va ser amb un avantatge mínim (d'un 50,3 %), però suficient per capgirar els sondejos, que presentaven Hofer com a favorit.

La presidència austríaca no té funcions executives. Era clar, però, que les formacions ultradretanes de tot Europa -des del Front National francès fins als seus agermanats holandesos i escandinaus- es miraven els comicis austríacs com una catapulta en el context d'empenta que viuen en bona part del territori de la Unió Europea (UE).

Van ser només 31.000 vots els que van estalviar un nou ensurt a la vella Europa, procedents del recompte final dels escrutinis a la capital i sobretot del vot per correu.

Que un nombre tan generós de votants es decantessin per aquesta forma de vot avançat respon a una tendència creixent a bona part de l'Europa central, cada cop més mandrosa a l'hora de sacrificar el diumenge per anar a votar. Però també als senyals d'avís llançats des de tot l'arc parlamentari, menys de l'FPÖ, òbviament, per evitar una victòria dels ultres a Àustria.

Van der Bellen, exlíder d'Els Verds que encara té el suport d'aquest partit minoritari, va passar per sobre dels candidats dels dos grans partits, que havien quedat fora de la segona ronda -els socialdemòcrates i els populars, membres de la gran coalició de govern austríaca.

Al final, Van der Bellen, un economista de 72 anys, ha representat l'única alternativa al que hauria estat el primer president ultradretà de l'Europa occidental i, per si això fos poc, en un dels països, juntament amb França, on l'extremisme de dretes ha anat mostrant el seu rostre xenòfob des de molt abans que es precipités el vot de protesta contra els refugiats.

L'FPÖ no és un dels partits nous i sense estructures sòlides que tot just estan improvisant el seu discurs. És una formació amb experiència de govern, revitalitzada ara amb el rebuig a l'arribada de refugiats, després de l'aparent agonia en què havia quedat enfonsada anys després de la mort del seu carismàtic i controvertit líder, Jörg Haider, el 2008.

De tota manera, el mapa polític d'Àustria no és precisament tranquil·litzador per a les grans formacions. Els socialdemòcrates i els conservadors van quedar defenestrats, amb percentatges que no van passar de l'11% en la primera ronda de les presidencials. La gran coalició, que ara lidera Christian Kern (després de la dimissió setmanes enrere del canceller i líder socialdemòcrata Werner Faymann), ho té difícil per recuperar l'electorat amb vista a les properes eleccions generals.

Hofer va admetre la derrota per la mínima contra Van der Bellen, que té un perfil destinat a mantenir-se en la tradició de president gairebé neutral. Això deixa l'FPÖ en una posició forta, gairebé com a guanyador moral d'unes presidencials en què la por per l'ascens dels ultres va ser el factor determinant, reflectida en una mobilització que es va traduir en més d'un 71% de participació. Un percentatge significativament alt, en comparació del 68,5% de la primera volta i, encara més, del 53,5% de les eleccions anteriors, el 2010.

El populisme alemany mira a Viena

A Berlín, els grans partits van respirar alleujats, amb la sensació d'haver salvat els mobles, amb la victòria del respectable Alexander van der Bellen al país on va néixer Adolf Hitler. Mentrestant, l'emergent Alternativa per Alemanya (AfD), que aglutina el vot xenòfob i el populisme dretà, es va apressar a donar per enterrat el bipartidisme.

"És la fi d'una era", deia ahir la líder de la formació, Frauke Petry, malgrat que el partit austríac FPÖ no va aconseguir col·locar el seu candidat com a cap d'estat. Petry es va presentar de nou com a representant de l'Alemanya moderna i alhora defensora dels seus senyals d'identitat davant l'amenaça que suposa, segons ella, l'islam. Una hora de reunió amb el Consell dels Musulmans va servir per donar per trencat l'intent de diàleg amb un col·lectiu que AfD veu com "importador" del radicalisme.
Des del col·lectiu musulmà, per contra, s'insistia que l'arribada d'AfD a la política alemany representa, per primer cop des de la fi del nazisme, "una amenaça contra la llibertat religiosa", principi establert en la Constitució alemanya.

Hofer, a un pas de la victòria

El líder ultradretá venç l'independent Van der Bellen en les presidencials austríaques en espera del vot per correu, que se sabrà avui

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

L'elecció més disputada en la història de les presidencials austríaques es decidirà en la pròrroga: el candidat de la formació ultradretana FPÖ, Norbert Hofer, el nou rostre d'aquesta formació xenòfoba, va quedar un pèl per sobre de l'independent Alexander van der Bellen, que es presentava amb el suport d'Els Verds per obtenir la presidència del país. El resultat es va decantar amb un 51,9% lleugerament a favor de Hofer. 144.006 vots per sobre del seu rival li donen un marge estret que el posa a un pas de la victòria, però l'alt percentatge de ciutadans que opten pel vot per correu (900.000, en un país amb sis milions d'electors) fa impossible donar l'elecció per decidida. En espera, doncs, del recompte del vot per correu, el resultat final se sabrà avui.

La d'ahir era una segona volta en unes presidencials molt polaritzades,

ja que els sondejos assenyalaven Hofer com a favorit, fet que col·locaria un ultradretà com a cap d'estat per primer cop en un país de l'Europa occidental. Van der Bellen, un tranquil economista de 72 anys, era l'encarregat d'evitar l'ascens al poder d'aquest ambiciós i dinàmic Hofer, de 45 anys, propulsat cap a la presidència amb el lema Àustria, primer per als austríacs.

Hofer ha deixat clar en la campanya que pensa donar al seu càrrec una funció que anirà més enllà del mer paper representatiu que tradicionalment ha tingut la presidència d'Àustria, país on les funcions executives corresponen al canceller. El seu cavall de batalla ha estat el rebuig als refugiats, que, pel seu partit, és essencialment per motius econòmics. I ha vinculat l'arribada dels demandants d'asil amb l'augment de la criminalitat. En realitat, Hofer ha fet equilibris per no caure en una islamofòbia oberta, sense estar-se d'al·ludir al problema que representa, segons ell, l'arribada de refugiats procedents “d'altres cultures i religions” per a la societat austríaca. De tota manera, se'l considera un moderat si se'l compara amb el discurs xenòfob de l'ala més radical de l'FPÖ.

La segona volta de les presidencials austríaques celebrada ahir va ser atípica, ja que per primera vegada en la història d'aquest país centreeuropeu no hi havia cap dels dos partits tradicionals en la lluita per la plaça de cap d'estat. Ni els conservadors de l'ÖVP ni els socialdemòcrates de l'SPÖ van poder passar a la segona volta. D'aquesta manera, Àustria esdevé el mirall de la situació política que es viu a bona part d'Europa: erosió de les formacions tradicionals i del bipartidisme establert, d'una banda, i empenta dels extremistes, especialment des de l'òptica ultradretana, per l'altra.

Que un independent, proper a l'ecologisme, fos el contracandidat al populisme de l'FPÖ, i ho fos sense una plataforma política clara, il·lustra també els canvis en l'organigrama polític que viu el nucli dur de la Unió Europea.

La clatellada de la primera volta havia estat molt dura per a l'SPÖ (que no va passar de l'11% dels vots) i es va traduir en la dimissió, dues setmanes després de la primera ronda, del canceller i cap del partit, Werner Faymann. Els socialdemòcrates han buscat un relleu ràpid en el lideratge amb l'elecció de Christian Kern com a nou cap del govern. Però, per damunt dels efectes interns en la política austríaca d'aquesta mena de remei exprés davant de la gran coalició, és evident que la crisi dels refugiats ha donat ales al discurs xenòfob de l'FPÖ.

La ultradreta austríaca experimenta una revifalla semblant a la del Front National francès com no recordava aquest partit austríac des de temps del carismàtic Jörg Haider. El partit xenòfob s'ha refet de les sotragades internes, dels intents aleshores del conjunt de la Unió Europea per aïllar-lo i de la crisi de lideratge en què va quedar des de la mort de Haider, l'any 2008, quan conduïa de matinada, alcoholitzat, i doblant la velocitat permesa.

La formació ha pujat com l'escuma, en paral·lel al desgast del bipartidisme austríac. I, en comptes de trobar-se amb les resistències de la resta de la Unió Europea, veu com cada vegada està més agermanat amb altres veïns de l'Europa xenòfoba.