Fritz, punto y aparte

Depredador por amor a la poesía

Gemma Casadevall

„Soy como un depredador. Traduzco para apropiarme de lo que me fascina, lo descifro y lo hago mío“. Fritz Vogelgsang (Stuttgart, 1930) se plantea desde su balcón de Xiva de Morella (Castellón) traducir ahora a Ausias March, recién editados sus tres tomos del „Tirant lo Blanc“ y otros tres de la obra poética de Salvador Espriu. Le gusta sentarse en su balcón para dar descanso a sus retinas „agotadas de lírica“ y para controlar a los cuervos que anidan en los acantilados de un pueblo „de menos de 20 habitantes estables“, dice. Ahí relee a Ausias, consciente de que le faltará tiempo para culminar su propósito. „El Tirant me llevó tres años, Espriu ni lo sé…“

Xiva de Morella es su paisaje de elección –reside medio año ahí, el resto en Markgröningen, entre la Selva Negra y Stuttgart -, como lo son cada uno de los poetas que ha traducido del español, del catalán o incluso el japonés. Iba para maestro, pero lo dejó ya en los años 50, más tarde dejó asimismo su puesto de redactor, en Stuttgart, para convertirse en lector de editoriales y traductor.

„Empecé a traducir fascinado por la gran lírica española que encontré en la Biblioteca Nacional de Madrid. He ido aprendiendo el idioma de aquellos poetas de quienes quería apropiarme“. Una poco común trayectoria profesional, que le llevó a aprender japonés –„en clases privadísimas, unos cuantos años“- hasta que llegó a traducir a Ogai Mori. Modestamente admite que su relación con ese idioma fue „episódica“. El catalán en cambio se convirtió en algo de por vida, ya que al leer a Espriu le vino la „necesidad“ de descrifrar „el catalán más maravilloso que existe“.

La nómina de autores de cuya fuerza poética se ha apropiado impacta. Arranca en 1953 de Pedro Salinas, luego vinieron Juan Ramón Jiménez, Gustavo Adolfo Béquer, Octavio Paz, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Antonio Machado, Luis de Góngora y Fernando de Rojas. Entre las distinciones recibidas está el Premio Nacional de la Traducción de Autores Españoles, en 1984, y el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat, en 1985.

Espriu le hizo acreedor de ese galardón con un tomo que incluía „El caminant i el mur“, „Final del laberint“ y „La pell de brau“, para Piper. Cinco años después, en 1990 se editó en alemán su primer tomo del „Tirant“. Ahora, diecisiete años más tarde, sigue la versión completa de la obra de Joanot Martorell, en tres tomos de Fischer Verlag de lujo „como no los hay en ninguna edición catalana“. A riesgo de dejarse la retina, completó asimismo sus tres tomos de la obra poética de Espriu, editada por Ammann.

Individualista, autodidacta y „paleolítico radical“, se define Vogelgsang, quien por no querer no quiere ni que se grabe la conversación –„el bolígrafo basta“-. Escribe a mano lo que traduce, pasa luego a máquina los textos –„tacho del contratos la palabra ‚entrega a disquette’ y pongo ‚mecanografiado’“- y, para desesperación de sus editores en la casa donde vive, duerme y escribe tampoco hay teléfono. „Tenemos uno en la casa vieja de Xiva, la primera que compramos cuando descubrimos este lugar. A veces vamos a ver qué hay en el contestador“, explica Gudrum, su esposa desde 1959, con la que tiene cinco hijos, entre ellos Tillman, alfarero y uno de los veinte habitantes fijos de Xiva, a ocho kilómetros de enrevesada carretera hasta Morella.

Dar con él no es fácil, porque cuando está enfrascado en el trabajo no se deja interrumpir. Pero cuando se consigue compensa la dificultad inicial con una amabilidad que desborda. Su regalo al visitante es recitar en catalán y luego en su alemán de depredador de poemas sus versos preferidos de Espriu, con la voz profunda de un Günter Grass de la traducción.

Dice que no le gusta ser fotografiado. Pero si se le toca la fibra asegurándole que es fotogénico posa cortesmente en su balcón con vistas a los cuervos.

Catalunya, enésima polémica en Frankfurt

Jürgen Boos, gestor voluntari de polèmiques polítiques

Gemma C. Serra

A Jürgen Boos, de 46 anys i director de la Fira de Fránkfurt des d’abril de 2005, no li espanten les polèmiques polítiques. „La Fira ha de ser política, no només un aparador del món editorial“, explicava fa uns dies, en una trobada amb medis estrangers. El „cas català“ l’ha deixat una mica sorprés, confessava, perquè des que la cultura catalana va ser escollida com a „convidada“ per a aquesta Fira de 2007 ha hagut de treballar amb tres consellers de la Generalitat successius i també amb tres directors de l’Institut Ramon Llull, fins trobar-se amb el format que li va donar l’actual titular, Josep Barballó. Es a dir, una presència d’escritors només en català, no pas d’altres que per a ell també entrarien en el concepte inicial, el que es va presentar encara amb el seu antecessor en el càrrec,  Volker Neumann. Es a dir, amb escritors tant en català com en castellà.

„M’hauria agradat més que les coses haguessin anat d’una altra manera“, deia. Que autors que ell sempre ha vist com a „catalans“ –Eduardo Mendoza, per exemple- també hi fossin. Un dels objectius de la Fira és servir de plataforma per a autors nous i introduir-los en el mercat alemany o d’altres mercats europeus. Però també de repassar els grans noms d’aquesta cultura ja prou coneguts de l’editor i lector fora de les seves fronteres, com serien els casos de Mendoza o Ruiz Zafón.
Al marge d’això, de les absències d’escriptors en castellà –„sigui per no treure protagonisme a la cultura catalana, sigui perquè se sentien instrumentalitzats“, afegeix Boos-, el director està aparentment feliç amb la polèmica i les ingerències de la política a la seva Fira.
„Miri, cada any n’hi ha. Així ha estat i així probablement ha de ser. Així entenc jo que ha de ser la Fira de Frànkfurt i així espero que sigui la dels anys vinents“. Motius no n’hi han de faltar: la convidada de l’any 2008 serà Turquia, amb tot el seu component de confrontacions polítiques, culturals i religioses. Més complexa encara es perfila la del 2009, amb Xina. „M’han assegurat els seus organitzadors que entenen que hi haurà molt de llibre crític, que així ho accepten i que el país té una clara voluntat d’obrir-se a l’exterior“. A Turquia i Xina els seguirà Argentina, el 2010, presència que Boos vol que serveixi per restituir la literatura d’aquest país llatinoamericà al primer pla, després d’uns anys de certa indiferència en el context mundial.
Les explicacions del director sonen lògiques i fins i tot sinceres. La voluntat de fer una Fira „política“ no és una tasca exclusiva del país o cultura convidat, sinó que s’extén a la resta del programa. La Fira de Fràncfort que obrirà, per part catalana, el discurs de Quim Monzó, el dia 9, portarà presències de polítics com Joschka Fischer, ex-ministre d’Exteriors dels Vers alemanys retirat de la vida pública des que va pujar al poder Angela Merkel. També hi haurà un dels seus antecessors històrics, el lliberal Hans Dietrich Genscher i el titular actual del càrrec, el socialdemòcrata Frank Steinmeier. Boos vol, a més, que la Fira escalfi motors de cara a les properes presències turca i xinesa. En tots dos casos, la component política escapa als marges regionals o nacionals per entrar en la multilateralitat internacional. 
Catalunya és comparativament un convidat „petit“, però això no vol dir que passi desapercebuda la polèmica entorn a les seves presències i absències. L’edició digital de „Der Spiegel“ es demanava la setmana passada fins a quin punt té un sentit, avui dia, mantenir aquesta tradició del „país convidat“ –en aquest cas, cultura- quan generalment s’aprofita la plataforma que dóna la Fira per a un aparador que va de l’exposició „turística“ a la autopresentació „sense sentit crític“.
Aquest medi recollia tot seguit una mena de panoràmica resumida del que era i és Catalunya, de la repressió de la seva cultura durant el franquisme i la situació actual. Apuntava, alhora, que 32 anys després de la mort de Franco sembla llunyana encara la distensió en la coexistència entre el català i l’espanyol.
„Singular i universal“, és l’eslògan triat per a presentar la cultura catalana a Fránkfurt. Serà la segona vegada en aquest any que Catalunya té dimensió de presència „protagonista“ en un esdeveniment multitudinari a Alemanya. El passat mes de juny, la fira de l’art contemporani Documenta, a Kassel, portava com a plat fort l’assistència de Ferran Adrià entre els seus artistes, en tant que revolucionari dels fogons. La seva intervenció es va quedar en simbòlica, almenys dins de Kassel, ja que la contribució artística d’Adrià va consistir en considerar „ElBulli“ com a part de la Documenta, malgrat els gairebé 2.000 quilòmetres que separen Kassel de la Costa Brava. Aquest cop, però, l’Institut Ramon Llull s’ha assegurat que la presència catalana no sigui precisament una cosa llunyana, elitista ni difícil de trobar, ja que de fa mesos ha dut a terme un programa d’actes, presentacions i estrenes teatrals a tota Alemanya, que arribarà el seu clímax en els dies de la Fira.

Fránkfurt, ball de xifres rècord

La Fira de Fránkfurt, en la seva globalitat, es presenta a sí mateixa com un nou ball de xifres rècord. Tindrà 7.300 expositors procedents de 110 paỉsos, els seus sis pavellons estaran en situació de „oberbooking“ i, com es ve dient de fa anys, té com a principal enemic la seva desmesura. Els editors i professionals del sector acaben extenuats i molts dels 2.500 actes paral.lels, repartits majoritàriament en els seus poquets cinc dies de vida –de la inauguració, el dia 9, a la cloenda, el 14 d’octubre- es queden en presència anòmina per manca de possibilitats materials de guanyar-se una mínima parcel.la de protagonisme.

La cultura catalana és un convidat „petit“ –efecte òptic agrandit pel fet de haver quedat encaixonada entre predecessors com l’India i els propers Turquia o la macropotència xinesa-, però sembla que ha quedat „contaminada“ per aquesta tendència a la sobredimensió.
Els dotze milions d’euros que s’ha invertit en els seus estands i actes paral.les -140, segons el Ramon Llull- signifiquen un dels pressupostos més alts que es recorden a la Fira. El món àrab, el 2004, es va gastar cinc milions, com va fer Rússia un any enrera, mentre que quan els ha tocat el torn a paỉsos petits, com Lituània, el 2002, el cost es va reduir a 1,5 milions.
Un dels grans factors de creixement és precisament la indústria editorial xinesa, que tindrà 160 expositors, el que suposa un 30 per cent més que en l’edició anterior. Boos s’ha pres seriosament la polèmica entorn la presència catalana i diu haver-ne „aprés molt“, d’aquesta experiència. Sap que la millor manera de fer front a una crisi és treballar en la seva prevenció. La Fira vol ser més i més política, en els propers anys, i haurà de saber afrontar controvèrsies de gran impacte en el àmbit internacional, com és el cas de la censura, a Xina, i de la presència d’un país islàmic que truca a la porta de la UE, en el de Turquia. Seran, a més, dos convidats que complicaran una mica la vida a la Fira, per qüestions de seguretat. La Fira ja va viure un cas semblant en ocasió de la presència dels paỉsos àrabs i la qüestió de la seguretat torna intermitentment a la taula des del 11 de setembre de 2001. Però Boos ho assumeix amb determinació, fidel al seu principi de director d’un aparador editorial compromés amb la política.

El vecino Fritz

L’islamista Fritz

Gemma C. Serra

 
Si una cosa ha quedat marcada al cap al ciutadà alemany aquests dies ha estat el nom de Fritz, aplicat al terror islàmic. Si els atemptats de l’11 de setembre de 2001 portaven un segell encara „identificable“ com a sospitós –Mohamed Atta, el coordinador dels atacs suỉcides, estudiant a Hamburg-, ara es veu que qui tenia pensat provocar una masacre, potser en el dia de l’aniversari d’aquells atacs, potser contra una base dels EEUU o potser contra l’aeroport de Frànkfurt, era un tal Fritz, de 28 anys i ciutadà d’Ulm, a Bavièra.
Fritz va ser detingut juntament amb un altre alemany, de nom Daniel, i un turc. Tots tres tenian guardats 730 kilos de material explosiu i estaven preparats per passar a l’acció de manera imminent.
Els experts parlen d’una „nova dimensió del terror“. El perill islàmic ha depassat els límits dels noms i els cognoms que, d’entrada, identificables com d’individus que potser caldria observar. El teòric nou coordinador dels atemptats que podrien haver inclós Alemanya en el llistats del terror, després de Nova York, Madrid o Londres, era Fritz, convertit a l’Islam als anys 90 i entrenat a un camp de Al Qaeda de Paquistà.
La troballa dels més de 700 kilos d’explosius en una caseta adosada de Renània del Nord Westfàlia, dimarts passat, va evitar que Fritz i els seus –fins a deu persones, sembla ser- arribéssin a provocar una nova catàstrofe. „Això ens demostra que el perill no és abstracte, sinó real“, va dir la canceller Angela Merkel.
Fritz i els seus dos companys van ser detinguts aquell dia, en una operació coordinada amb els serveis secrets dels EEUU, i el país va respirar més o menys tranquil. Més o menys, perquè a ningú no escapa que no es pot estar del cert segur que no hagin quedat fora els més llestos i només hagin caigut els inexperts.
Mentrestant, però, la classe política alemanya busca remeis. El ministre de l’Interior, Wolfgang Schäuble, va trobar nous arguments en favor del seu apostolat per una observació efectiva de les xarxes d’internet, vehicle de comunicació de la xarxa de Fritz. El seu col.lega de Bavièra, el també conservador Günter Beckstein,  va sortir amb la proposta de „vigilar“ els qui es converteixin a l’Islam.  Canviar de religió, sobretot si és cap a la islàmica, esdevindria així en fi de la presumpció d’innocència, advertien juristes, representants de la comunitat musulmana i de l’oposició. Per a Beckstein, però, és important esbrinar si qui es converteix a l’Islam es decanta per la via moderada o per la radical. I això només es pot saber si s’observa el convers.

La sinagoga, degradada a establo

La millor venjança contra Hitler

Gemma C. Serra

„La millor venjança contra Hitler és reconstruir la vida jueva a Alemanya“, deia aquests dies Yehuda Teichtal, el rabí responsable del Centre Cultural de l’organització ortodoxa Chabad Lubawitsch obert aquest cap de setmana a Berlín. No tots els jueus comparteixen amb Teichtal la pràctica estricta de la religió, però probablement la majoria dels 100.000 membres d’aquesta confesió que viuen ara a Alemanya subscriurien la frase.

Un 80 per cent d’aquests jueus han tornat al país de l’Holocaust en les últimes dècades, principalment després de la caiguda del Teló d’Acer i procedents de l’est d’Europa.  A Berlín, on abans de l’arribada de Hitler al poder hi vivien 177.000 jueus, n’hi ha ara 12.000. Es la més gran comunitat d’aquesta religió a Alemanya.
Els jueus i no jueus berlinesos van tenir ocasió aquesta setmana de reflexionar sobre la frase de Teichtal gràcies a dues inauguracions: la del centre ortodoxe, al barri de Wilmersdorf, a l’antic sector occidental; la de la sinagoga de la Rykestrasse, a Prenzlauerberg, el barri de la modernor al que va ser sector oriental.
Es tracta de la sinagoga més gran d’Alemanya, restaurada ara i inaugurada divendres, amb ample representació institucional. Construỉda l’any 1904, va ser un dels temples jueus que no va ser cremat la „nit dels miralls trencats“, el 9 de novembre de 1938, quan van cremar les sinagogues de tot el país. Es van limitar a saquejar-la i destrossar-ne l’interior, per por que el foc pogués afectar també les cases del cantó, propietats „àries“.
La sinagoga de la Rykestrasse va quedar en peu, però degradada a magatzem. La reconstrucció ha costat cinc milions d’euros i ha estat feta a partir d’un parell de fotografies que se’n van conservar.  Berlín torna a tenir així la sinagoga més gran del país.
A l’altre cantó de la ciutat, el minoritari col.lectiu ortodoxe va celebrar diumenge l’apertura del seu propi centre, que inclou una rèplica de 30 metres del Mur de les Lamentacions feta de pedra transportada des de Jerusalem.
Tots dos edificis representen d’alguna manera la venjança a la „solució final“ planejada pels ideòlegs de Hitler. A la Rykestrasse, el temple obert a tota la comunitat; a Wilmersdorf un centre destinat als ortodoxes. Un punt deixa clar, però, que encara no es pot parlar de normalització de la vida jueva: com la resta dels centres, temples, cementeris jueus o representacions d’Israel a Alemanya, estaran sota vigilància policial nit i dia.

De Stammheim a Somalia

"Otoño de 1977", herida sin cerrar para la fiscalía y las víctimas de la RAF
　
Gemma Casadevall

Berlín, 4 sep (EFE).- El denominado "otoño alemán" de 1977, la etapa más mortífera de la Fracción del Ejército Rojo (RAF) de la que se cumplen ahora 30 años, es una herida sin cerrar tanto para la Justicia como para las víctimas de la extinta banda terrorista.

"Nunca asumí que el Estado sacrificase a mi marido", afirmaba estos días Waltrude Schleyer, viuda del presidente de la patronal alemana, Hanns Martin Schleyer, secuestrado el 5 de septiembre de 1977 por la RAF y asesinado cinco semanas más tarde.

Schleyer fue hallado el 19 de octubre en el maletero de un coche con varios disparos en la cabeza, después de que un comando de elite asaltase el avión de Lufthansa "Landshut", secuestrado por un grupo palestino afín a la RAF para forzar la liberación de sus presos.

Pocas horas después del asalto del avión en Somalia, habían aparecido muertos en sus celdas de la cárcel de alta seguridad de Stammheim dos de los fundadores de la banda, Andreas Baader y Gudrun Ensslin, junto a un tercer miembro de su generación, Jan Carl-Raspe.

Fue el capítulo más duro de los ocho años en la Cancillería del socialdemócrata Helmut Schmidt, quien a su vez admitía hace unos días, en una entrevista con el semanario "Die Zeit", que se sentía "hundido en la culpa" ante la viuda de esa víctima de la RAF.
El Estado no cede ante el chantaje terrorista, fue entonces el principio rector de Schmidt. Para la viuda del presidente de la patronal se trató de una decisión que "debí aceptar, pero que nunca llegaré a entender", explica ahora, a sus 91 años.
Más allá del respeto a la razón de Estado, para la viuda Schleyer hay aún otra herida abierta: los asesinos de su esposo jamás pidieron perdón.
"Hasta hoy, los asesinos no se dirigieron ni a mi, ni a mi hijo con una palabra de perdón. No dejéis en libertad a los asesinos de su marido", reclamó la viuda Schleyer.
La banda fundada en 1970 por Ulricke Meinhof, Andreas Baader y la novia de éste, Gudrun Ensslin, se disolvió en 1998 con un lacónico comunicado tras dejar un cómputo de 34 víctimas mortales en dos décadas y media de actividad.
Este año fueron puestas en libertad dos de sus últimas presas, la primera de ellas la cabecilla en el "otoño de 1977", Brigitte Mohnhaupt, de 57 años, condenada a cadena perpetua quíntuple por su participación en el caso de Schleyer y otras acciones de la RAF.
A su liberación, en marzo, siguió este verano la de Eva Sybille Haule, de 53 años, quien tomó el relevo generacional a Mohnhaupt hasta que cayó detenida y fue condenada en 1988 a 15 años de cárcel por un frustrado atentado con bomba en 1984 contra el centro de formación de la OTAN en Oberammergau.
Sigue en prisión Christian Klar, de 54 años, compañero generacional de Mohnhaupt a quien el presidente del país, Horst Koehler, negó la petición de indulto.
También cumple condena Birgit Hogefeld, de 51 años, detenida en 1993 en la localidad germano oriental de Bad Kleinen, tras un tiroteo en la estación de ferrocarril en el que fallecieron su compañero Wolfgang Grams y un agente de la fuerza antiterrorista GSG-9, la última víctima mortal de la RAF.
El agente del GSG-9 cerró la lista de los 34 muertos por la banda Baader-Meinhof, pero el sumario sobre algunos de los casos, incluidos algunos asesinatos que precedieron al "otoño de 1977", no se ha cerrado aún para la justicia.
El pasado abril la fiscalía federal reabrió el caso del fiscal Siegfried Buback, asesinado treinta años atrás, por sospechar que su autor material está en libertad.
Un ex miembro de la RAF, Peter Jürgen Boock, desmanteló ante la revista "Der Spiegel" la teoría de que su ex compañero de armas Stefan Wisniewski fue quien asesinó a Buback.
Wisniewski cumplió ya veinte años de prisión por su participación en el secuestro de Schleyer, pero hasta entonces no se le había implicado en el caso de Buback.
Este lunes mismo, la Justicia amplió el nuevo sumario contra este ex miembro de la RAF, de 54 años, por sospecha de participación en un atentado fallido contra la fiscalía federal, también en el mortífero año de 1977, un asunto que desveló en su último numero el semanario "Der Spiegel".
La historia de la banda terrorista sigue abierta para las víctimas, para la Justicia y, más intermitentemente, para los medios. EFE gc/jcb/mcd

La ortodoxia hace pie en Berlín

Comunidad judía recupera mayor sinagoga de Alemania y abrirá centro ortodoxo

　
Gemma Casadevall

Berlín, 31 ago (EFE).- La comunidad judía de Alemania recuperó hoy uno de los símbolos arrebatados durante el Holocausto con la inauguración de la sinagoga de la Rykestrasse de Berlín, la mayor de Alemania, a la que seguirá la apertura del primer gran centro del colectivo ortodoxo hebreo en la capital alemana.
La Torá (libro de ley de los judíos) entró de nuevo en el templo, convertido por los nazis en establo para caballos, entre salmos y en presencia de Leo Trepp, el último rabino de esa misma sinagoga antes de la "shoa" (desastre en hebreo), de 94 años y en silla de ruedas.
La presencia de Trepp, superviviente del Holocausto, realzaba la solemnidad y dimensión simbólica del acto, en el que el gobierno alemán estuvo representado por el ministro del Interior, Wolfgang Schäuble.
El templo de la Rykestrasse, abierto en 1904 en el corazón de lo que es hoy el barrio de la modernidad, Prenzlauerberg, recuperó su esplendor tras tres años de trabajos de restauración que costaron 5 millones de euros.
Dos arquitectos, Kay Zareh y Ruth Golan, han reconstruido el interior a través de unas cuantas fotos en blanco en negro tomadas antes de que en la denominada "Noche de los Cristales Rotos", el 9 de noviembre de 1938, ardiesen la mayoría de las sinagogas del país.
La de la Rykestrasse no quedó reducida a cenizas, como otras, puesto que quedaba encorsetada entre viviendas "arias" y se temía que el fuego pudiese dañarlas.
Pero sí se destrozó toda la parte interior, reabierta ahora buscando la máxima similitud con la imagen que tuvo hace más de cien años, salvo alguna licencia arquitectónica para posibilitarle un aforo de 1.200 plazas.
"Berlín vuelve a tener la mayor comunidad judía de Alemania, es lógico que tengamos también el mayor centro", explicó Hermann Simon, director del Centrum Judaicum.
De los 173.000 miembros de esa confesión que vivían en Berlín antes de la llegada de Hitler al poder quedaron apenas 6.000 al fin de la Segunda Guerra Mundial.
En los últimos años este colectivo ha aumentado hasta los 12.000 miembros, con la llegada de judíos procedentes del Este de Europa tras la caída del Telón de Acero.
La inauguración de la sinagoga, emplazada entre cafés y locales de moda que se concentran en la vecina Kollwitzplatz, es un paso hacia la normalización de la presencia del colectivo de Berlín y el inicio además de las Jornadas Culturales Judías.
Hasta el 9 de septiembre, se celebrarán en distintos escenarios y centros judíos desde conciertos con la superestrella israelí David Broza -en el templo de la Rykestrasse- hasta la denominada "larga noche de las sinagogas", abierta a todos los berlineses.
También habrá ciclos de cine y una exposición alrededor de Arthur Schnitzler, considerado en sus tiempos un transgresor moral con sus obras de contenido sexual.
Las Jornadas Culturales se entroncan así en el talante abierto y liberal que tradicionalmente dominó el colectivo berlinés.
Algo alejado de este carácter se presenta la apertura, en el barrio de Wilmersdorf, al otro extremo de la ciudad, del centro ortodoxo del movimiento Chabad Lubawitsch.
Se trata del mayor centro-escuela de ese grupo en Europa y su cometido es formar a niños, jóvenes y familias en las estrictas tradiciones de ese movimiento.
Para su director, el rabino Yehuda Teichtal, "la mejor venganza para los planes de Hitler es la reconstrucción del colectivo judío en Alemania", explicaba estos días al diario "Berliner Zeitung".
La frase del rabino ortodoxo es probablemente compartida por el núcleo de todo el colectivo y también por sucesivos gobiernos alemanes, que favorecieron la llegada del flujo de judíos procedentes del Este de Europa para revitalizar esa comunidad.
Ese objetivo se logró, pero a cambio se sacrificó algo del espíritu liberal y abierto que tradicionalmente tuvo el colectivo berlinés a favor del movimiento ortodoxo.
Los propios responsables del centro quieren romper algo su imagen de cerrazón con una fiesta, el domingo, coincidiendo con la apertura, a la que está invitado el ministro de Exteriores, Frank-Walter Steinmeier. EFE gc/jcb/jac

Angie, en la grada

Merkel creix, el SPD s’apaga

Gemma C. Serra

La canceller Angela Merkel va tornar de vacances, va enclaustrar-se amb els seus socis socialdemòcrates i va sortir-ne amb un missatge al país i al seu propi govern: „Ho estem fent molt bé, però no ens adormim, que queda mitja legislatura“.
La cap del govern va ficar-se a la reunió de clausura acabada d’arribar de Londres, on havia disfrutat com una nena petita veient com a l’estadi de Wembley la selecció alemanya, feta de suplents per lesions de les estrelles, humiliava l’anglesa de David Beckham per 2:1. Mentre ella reia i aplaudia, el premier Gordon Brown volia que se’l mengés la grada.
El fútbol va bé, l’atur baixa i baixa, l’economia creix i a sobre som capdavanters en el que ara per ara més preocupa el planeta: la lluita contra el canvi climàtic. De la reunio a Meseberg va sortir-ne el repte de reduir fins 2020 les emissions de CO2 en un 40 per cent respecte als nivells de 1990. Merkel vol demostrar que el seu compromís climàtic no són només paraules boniques per a les grans fites internacionals. De Meseberg van sortir-ne altres resolucions, com el compromís de defensar el lideratge mundial d’Alemanya com a motor exportador  i d’endurir la lluita contra l’ultradreta. L’enrenou desfermat uns dies abans per la cacera a un poblet de Saxònia, a l’Est, de vuit indis assetjats per cinquanta alemanys suposadament „no neonazis“ ha activat d’alarma. „Es intolerable que als carrers d’Alemanya es pugui produir una situació així“, va dir Merkel, mentre els medis repetien les imatges dels indis ferits, acusant la policia d’haver-los tractat com a gossos i no haver actuar a temps.
Merkel va incluore el tema de la integració dels estrangers en l’agenda de Meseberg i es va deixar mimar de nou com a líder cada cop més popular, mentre el Partit Socialdemòcrata s’enfonsa enquesta rera enquesta.
Kurt Beck, el líder socialdemòcrata, obtindria ara un 16 per cent, en cas d’elecció directa, davant el 55 per cent que dónen els sondeigs a Merkel. A Alemanya no hi ha elecció directa, pero la correlació de forces dels partits és també prou eloqüent: 40 per cent, per als conservadors, per 24 per cent per als socialdemòcrates.
Ningú, ni dins del SPD, no veu Beck com a candidat creỉble per a les generals següents, teòricament d’aquí dos anys. Els socialdemòcrates no tenen altre remei que aguantar a la gran coalició. Merkel ha imposat als seus una línea tan „social“ que més d’un es demana quin terreny li queda al SPD. I, a sobre, des de l’esquerra pressiona el ex-socialdemòcrata Oskar Lafontaine, amb el seu Partit de l’Esquerra. El SPD de Beck s’encongeix, els altres creixen.  

Abierto en agosto

Els Kaczynski no tanquen per vacances

Gemma C. Serra

Els bessons Kaczynski no tanquen per vacances. El president polonès, Lech Kaczynski, i el seu germà Jaroslaw, el primer ministre, tenen l’estiu més mogut de tot Europa. Mentre la majoria dels líders europeus fan el seu estiueig, a Varsòvia l’activitat política no s’atura i fins i tot es preparen eleccions anticipades. Una barreja d’intrigues i destitucions han posat els Kaczynski contra les cordes i, segons els sondeigs, tot apunta a que Europa aviat dirà adéu a la complicada etapa dels bessons al poder.

Primer va ser la destitució del vice-primer ministre i líder del partit camperol Andrzej Lepper, per sospites de corrupció. Uns dies després, Jaroslaw es va desprende del titular d’Interior, Janusz Kaczmarek. L’acusava d’haver advertit l’anterior que hi havia una l’operació de la fiscalia contra ell.
Lepper va retirar els dos ministres que tenia del govern, cosa que equival a trencar la coalición. Després, va amenaçar els Kaczynski de treure a la llum uns vídeos comprometedors.
Els periodistes de Varsòvia no es poden queixar de sequera de notícies. La convocatòria de generals anticipades era més i més inevitable.
Lech, el president, voldria deixar-ho per la primavera de 2008. Però sembla que fins i tot ella ha entés finalment que, ara per ara, el país no és governable i s’ha mostrat d’acord a fer-les per la tardor.
Un altre Lech, el mític Lech Walesa, ex-líder sindicat i ex-president, va advertir, a més,  considera també que no es pot esperar fins l’any vinent. No només per qüestions de governabilitat i d’estabilitat interna, sinó també per la imatge exterior dels Kaczynski. “A fora, se’ls veu com una font permanent de tensió”, deia Walesa. Certament, els bessons no s’han guanyat precisament amics a la UE amb les seves proclames anti-europees o ofensives dubtosament democràtiques. Sigui contra els homosexuals, sigui amb la cacera de bruixes contra antics comunistas.
La pregunta és, però, qui els substituirà. Els sondeigs col.loquen ara el Partit Llei i Justícia dels bessons deu punts per sota de l’oposició lliberal Plataforma Cívica, que guanyaria amb un 33 per cent. No hi ha una majoria clara, qüestió que fa pensar en aliances una mica per tremolar. Sobretot si es continua havent de comptar amb gent com Lepper o els mateixos Kaczynski.    

Dean Read, revolucionario, nómada y suicida

El "Elvis Rojo", en las antípodas de Memphis

　

Gemma Casadevall

 Berlín, 13 ago (EFE).- Mientras medio mundo recuerda a Elvis Presley, en Alemania se recupera la figura de Dean Reed, el "Elvis Rojo", un cantante estadounidense que eligió vivir bajo el régimen comunista, que fue amigo de Yaser Arafat y Salvador Allende y que un día apareció muerto en un lago de Berlín.

Coincidiendo con el 30 aniversario de la muerte del cantante de Memphis se ha estrenado en Alemania "Der rote Elvis" -"El Elvis Rojo"-, un documental de Leopold Grün en el que testigos como la diputada chilena Isabel Allende, el actor Armin Müller-Stahl y algunas de las esposas y amantes de este personaje singular recrean su vida.

Cowboy al servicio del cine de propaganda germano-oriental, colaborador en la campaña electoral de Salvador Allende o apasionado miliciano en el Líbano, Reed se ganó el apodo del Presley "rojo" por la voz y el estilo de sus inicios como cantante, en los que no pasó de ser uno de tantos imitadores del de Memphis.

Su trayectoria vital, del apasionamiento militante algo ingenuo a la catástrofe sentimental, le convierten en personaje idóneo para un documental como el de Grün, que estos días se ha estrenado en siete cines de Berlín.
"Es un personaje ambivalente. Fue aclamado en toda la órbita comunista, porque representaba al americano que quemaba banderas de EEUU, y era un perfecto desconocido en el mundo del que procedía", explicó a Efe Grün, originario de Dresde (este de Alemania).
Nacido en Colorado, en 1938, este hermoso estadounidense de sonrisa inmaculada y cabellera rubia cambió lo que habría sido un destino en Hollywood por el comunismo.
"Primero probó suerte en su país. No la tuvo. Luego fue a Chile, entró en contacto con la gente de Allende, trabajó en su campaña y tras su asesinato ya no hubo vuelta atrás para él: se convirtió en activista en múltiples frentes", cuenta el director.
En Chile aprendió español -"increíble sus dotes para los idiomas", dice el director-, luego estuvo en Argentina, de ahí fue a la Unión Soviética y luego a la República Democrática Alemana (RDA), que lo incluyó entre sus "artistas protegidos".
Isabel Allende recuerda en el film a este atípico estadounidense que apoyó a su padre y que despertó en ella la pasión adolescente ante el guapo héroe que, además, era compañero de lucha.
Ahí está también un grupo de ex mineros chilenos que evocan su apasionado "Venceremos", en 1983, con Pinochet ya en el poder, mientras que su compatriota y locutor Chucho Fernández lo retrata como una mala imitación de Presley.

Müller-Stahl, actor crecido en el este de Alemania y hoy uno de los grandes nombres del cine germano, insinúa que su pasión comunista le vino de su falta de resonancia entre el público occidental.

Recuerda, asimismo, cómo se negó a estampar su firma en una carta abierta al régimen del Berlín este, en contra de la expulsión del cantautor crítico y disidente Wolf Biermann.
Grün combina en su film estos testimonios con imágenes de Reed besando a Arafat, enarbolando un arma y una guitarra en el Líbano y rodando en la Plaza Roja de Moscú, así como con escenas de algunas de sus peores películas al servicio de la RDA.
Egon Krenz, sucesor de Erich Honecker en los últimos tiempos de la RDA, no duda en admitir como malos estos filmes que él mismo impulsó para el aparato comunista.
Con la caída de la popularidad de Reed como actor y cantante, en la propia RDA empezó también su declive personal.
Fue fiel al comunismo, pero no a las mujeres que lo amaron, como recuerdan su primera esposa, Wiebke Reed, o una de sus "amigovias", Maren Zeidler, una especie de amiga-amante durante años.

Deprimido por su crepúsculo como artista y también por sus altibajos sentimentales, Reed se dio su último baño en un lago de las afueras de Berlín el 17 de junio de 1986, con 48 años. Ahí lo encontraron muerto.

Según su última esposa, Renate, por entonces sufría de algo que años atrás no hubiese creído posible: añoranza de su casa, en EEUU. EFE gc/nvm/ibr (

El BND nos espía

Periodistes sota sospita

Gemma C. Serra

L’elit periodística alemanya està sota sospita. La Justícia té obertes investigacions contra disset periodistes de la televisió pública, el setmanari „Der Spiegel“ i el diari „Süddeutsche Zeitung“, entre d’altres, per presumpte traỉció d’informació secreta de la comissió que investiga les activitats del Serveis Federals d’Informació, el BND. Es a dir, el servei d’espionatge, encarregat de la lluita contra el terrorisme internacional.
El cas va ser revelat per la ARD, la primera cadena de la televisió. Després es va saber que entre els investigats hi ha el director de „Der Spiegel“, Stefan Aust.
No són periodistes qualsevol ni tampoc no és cosa de broma el que suposamente haurien traỉt.
El detonant del cas va ser una queixa del president de la comissió investigadora del BND, Siegfried Kauder, de la Unió Cristianodemòcrata Alemanya (CDU).
„De cop sembla que això té més forats que un formatge suís. Surten més actes a la premsa que les que nosaltres mateixos tenim sobre la taula“, va dir Kauder, segons la ARD.
El cas és, en realitat, un „continuarà“ de les investigacions obertes uns mesos enrera contra tres redactors de un altre setmanari, „Stern“, per informacions difoses sobre el cas de Jaled Al Masri, el ciutadà alemany-libanés que va romandre durant mesos segrestat per la CIA a Afganistán. Un cas relacionat amb les presumptes presons secretes de EEUU i que ha ocupat durante mesos a aquesta comissió investigadora encarregada d’aclarir, fins ara sense èxit, si el BND i el ministeri d’Exteriors n’estaven al corrent.
Aust, un dels afectats, ho considera un atac a la llibertat de premsa. L’oposició també ho ha criticat. Pel diputat  verd Christian Ströbele és una clara acció contra el periodisme d’investigació; el lliberal Max Stadler ha expressat la seva indignació i dit que la culpa de tot és del Partit Socialdemòcrata, que ha filtrat informació interessada fins que la qüestió se li ha escapat de les mans.
L’Associació de Periodistes Alemanys no només ho va titllar d’atac contra el periodisme d’investigació, sinó que va recordar fins quin punt aquestes accions poden acabar malament per qui les inicia.
Ara fa dos anys, el Tribunal Constitucional va donar una bufetada bastant sorollosa a la Justícia, en declarar anticonstitucional el registres fets en un setmanari, „Cicero“, que havia revelat informacions „perilloses“ sobre un dels terroristes internacionals més buscats, Abu Musab Al Sarkawi.

De Wojtyla a Ratzinger

Polònia, la reserva del conservadurisme

Gemma C. Serra

Polònia és, respecte a Europa, la reserva o „bossa“ del catolicisme més conservador i, respecte a la resta del món, la representant de l’Església menys evolucionada. Durant dècades, el carisma de Karol Wojtyla va oferir l’aspecte més positiu del tradicionalisme catòlic, apuntalat en el paper desenvolupat pel Papa en el procés democràtic del país. Amb la mort de Joan Pau II s’ha difuminat aquesta vessant positiva per deixar sortir a la llum els draps bruts d’una Església sense la qual és difícil imaginar la Polònia actual.

Més d’un noranta per cent dels polonesos són catòlics, entre un 60 i 70 per cent dels quals practicants. La influència de l’Església catòlica a la vida política, social i cultural del país no és comparable a la de cap veí –no diguen ja a l’Alemanya de Joseph Ratzinger- i les seves ramificacions al Vaticà hi perviuen més enllà de la mort de Joan Pau II.

Wojtyla, en els seus més de 26 anys de pontificat (de l’octubre de 1978 a la seva mort, l’abril de 2005), va donar un pes i una rellevància a la seva església com cap altra Papa ha fet entre els seus compatriotes.
A ell s’atribueix un paper molt important en la revolució que va encapçalar el sindicat Solidarnosc, des de les drassanes de Gdansk, i també a la fi de la dictadura comunista. La passió que entre el poble polonès va despertar la figura del Papa només era comparable a l’aversió, por o antipatia envers el règim comunista. El seu grau de simpatia personal, més enllà de les fronteres de Polònia, feien fins i tot oblidar la línea conservadora que menava el seu concepte de fidelitat al dogma o la persecució a què va sotmetre els representants de la modernització de la església, com ara el brasiler Leonardo Boff. La feina més dura la duia endavant el seu aleshores cardenal de ferro, Ratzinger, l’anomenat Gran Inquisidor.
El nomenament de Ratzinger com a successor de Wojtyla va fe témer el pitjor. La pròpia Església alemanya coneixia –i havia patit- prou bé la seva línea dogmàtica, allunyada dels representants de la seva fracció més aperturista i propera al moviment ecumènic, com ara el cap de la Conferència Episcopal alemanya, Karl Lehmann.
Ratzinger es va estrenar amb una moderació que feia pensar a rectificar alguns dels esquemes o recances amb què es va saludar la seva elecció. Dos anys després hi ha quin veu arribat el moment d’oblidar-se d’aquells efectes òptics o il.lusions. A Polònia, en canvi, es veu la línea vaticana com la confirmació del „com ha de ser“. Sembla com si de cop s’hagués acceptat el papa alemany –i, per tant, no gaire de fiar, per la històrica antipatia veỉnal- com un „autèntic polonès“ o el fidel successor de la línea que fins i tot Wojtyla va mirar de suavitjar. Es a dir, si els polonesos són més papistes que el Papa, Ratzinger sembla ser més polonès que ho va ser el seu predecessor, en el sentit del conservadurisme.
Ratzinger, „segon“ de Wojtyla durant bona part del seu pontificat, va adoptar com a propis alguns dels col.laboradors i assessors de Joan Pau II en vida. Aquest va ser el cas del seu secretari personal, Mieczyslaw Mokrzycki, que va passar per línea directa d’un a l’altre, fins que fa uns mesos va ser nomenat arquebisbe de Lvinv, a Ucraỉna, amb la intenció de consolidar més enllà de Polònia les posicions vaticanes.

Polònia, òrfena de Wojtyla, apadrinada pels Kaczynski

La mort de Wojtyla va deixar Polònia enfonsada en una tristesa com pocs europeus es poden imaginar, en el cas que el Papa hagués estat compatriota seu. Durant dies, el país sencer va ser una processó d’ànimes en pena, de santuari en santuari, entre ofrenes i càntics, entre lloances tant per part del món eclesiàstic com dels herois de Solidarnosc. Polònia havia quedat òrfena i perdut, de passada, el seu ciutadà més universal.
Dos anys després, un altre cognom polonès dóna la volta al món: Kaczynski. En aquest cas, però, amb més titulars negatius que positius. Els bessons Lech i Jaroslaw, president i primer ministre, són el maldecap europeu constant, amb les seves sortides de to respecte als socis de la UE, i també un factor d’inestabilitat interna. Representen no ja l’anticomunisme alliberador i democratitzador, sinó el més recalcitrant. Un dels seus puntals cap al poder va ser, també, la representant del catolicisme més reaccionari, l’emissora de ràdio Maryja, dirigida pel redentorista Tadeusz Rydzyk.
Des d’aquesta emissora es va fer campanya electoral clara pel Partit Llei i Justícia dels Kaczynski i també per l’encara més conservadora Lliga de les Famílies Poloneses. Al marge del discurs polític, conservador i populista, aquesta emissora de ràdio s’ha desfermat en els últims temps amb agressives campanyes xenòfobes i antisemites fins la viscelaritat absoluta. Rydzyk, envalentonat per l’èxit electorat dels seus protegits, ha anat tan lluny que fins i tot ha rebut amonestacions del Vaticà, espantat pel que s’arriba a dir des de les ones de Maryja. Una mica com el que passa amb les sortides de mare de la COPE.
El poder de ràdio Maryja no és ilimitat, com tampoc no és el dels Kaczynski. Hi ha qui apunta a què la radicalització dretana i ultraconservadora d’aquesta fracció eclesiática i política pot esdevenir la principi de la fi del catolicisme menys crític, fins i tot a un país on teòricament fins ara no s’havia qüestionat l’Església i on el catolisme és sinònim d’identitat nacional.

La cacera de bruixes i el cas Wielgus

I, per si un cas mancaven elements corrosius en l’evolució post-Wojtyla, a principi d’any va esclatar l’escándol Stanislaw Wielgus. L’arquebisbe de Varsòvia va haver de renunciar des de la catedral de la capital polonesa i pràcticament el mateix dia, el 7 de gener passat, en què havia de ser investit per al càrrec, després d’una intensa nit de consultes amb el Vaticà.
En qüestió d’hores, es va convertir en escàndol el que des de setmanes enrera venia explicant la premsa. Que Wielgus, home de l’església, havia treballat per a la policia secreta comunista. Es a dir, que havia estat confident i agent del règim contra el que Wojtyla, Walesa i tants d’altres havien combatut, des de la parròquia o des de la movilització sindical, fins conduir Polònia a la democràcia.
El Vaticà de Ratzinger havia badat. Potser per la seva condició de polonès i „hereu“ de la tradició de Wojtyla, potser per algun forat no aclarit en les estructures de la Santa Seu. El cas és que ningú, o si més no ningú rellevant en l’organigrama del Papa, havia esbrinat en el passat de Wielgus, a qui Ratzinger havia nomenat per ocupar la plaça més buscada –després de Cracòvia- de l’església polonesa.
El Vaticà va quedar en evidència i els Kaczynki, novament més papistes que el Papa, es van fregar les mans. Tenien amb l’escándol de Wielgus una eina més per afavorir la seva falera anticomunista.
L’Institut de la Memòria Nacional havia tret a la llum el passat no només de Wielgus, sinó de decenes de capellans i noms importants de l’Església que també havien col.laborat amb el règim. El pla dels Kaczyski de „revisar“ les biografies no només dels homes de l’església, sino de la resta del país, tenia un argument de pes. El Vaticà va ensopegar en el cas Wielgus, els Kaczynski van veure obrir-se el camí cap a una llei verificació que pot afectar el destí d’un milió de persones. El mes de març va entrar en vigor aquesta normativa, que obliga a aquestes persones a declarar si van ser o no confidents de la policia comunista, sota l’amenaça de perdre la seva feina actual i de quedar inhabilitats professionalment. Més enllà dels problemes de credibilitat sorgits al si de la fins ara inqüestionable Església catòlica, els Kaczynski es van dotar d’un instrument polític destinat a impulsar la cacera de bruixes anticomunista.

Con Cem, andando por la calle

Özdemir: „Els islamistes d’Erdogan han reformat més el país que tots els governs anteriors“

Gemma C. Serra

Cem Özdemir, eurodiputat dels Verds alemanys, representa el pont entre la Turquia moderna i la Unió Europea. Nascut l’any 1965 al sud d’Alemanya, fill d’immigrants turcs, es va convertir l’any 1994 en el primer diputat del Bundestag (cambra baixa del Parlament de Berlín) d’ascendència turca en un país on aquest és el col.lectiu més nombrós entre la població no alemanya. Està convençut que aturar el procés d’incorporació de Turquia a la UE seria una doble bufetada. Per als reformistes turcs i per a la pròpia UE, que veuria com se li escapa un soci estratègic. I adverteix que, en el cas de Turquia, no tot és el que sembla als ulls occidentals. Un partit islamista pot ser reformista. I un exèrcit dit defensor del laỉcisme pot ser un perill per a la democràcia.

Pregunta.-  Les eleccions legislatives es van convocar enmig d’un clima de gran crispació a Turquia i també en plena crisi amb la UE, on més d’un dóna per trencat el procés d’integració d’aquest país.  Quin seria el resultat perfecte dels comicis des de tots dos punts de vista, d’estabilització interior i la millora de les relacions amb la UE?

Resposta.- Que guanyin les forces pro-europees, els partits que avalen les reformes. No els nacionalistes,  un perill que existeix, ara per ara, donada la crispació general i el fet que no tot a Turquia és el que sembla. Darrera les manifestacions suposadament de l’esquerra contra el primer ministre (Recip Tayyip) Erdogan  hi ha molt nacionalisme camuflat. A Brussel.les es necessitem polítics amb visió àmplia de la política exterior i que reflexionin una mica des de la perspectiva geoestratègica. Que vegin que hi ha un país de majoria de població musulmana que pot anar en dirección democràcia, en direcció a Occident, o en direcció Irán i república islàmica. Hem de tenir clar que el plan B per a Turquia, si fracassa el procés d’integració, no és una associació privilegiada, com diu la canceller Angela Merkel i d’altres, sino una aliança amb Rússia i en direcció a Irán. Per a Europa no seria una bona notícia. Potser Nicolas Sarzozy i els democristians alemanys haurien de pensar una mica en què podria significar això en matèria de política energética, de lluita contra el terrorisme, d’integració.

P.- Els sondeigs apunten a una victòria d’Erdogan, que malgrat tot podria perdre escons en funció del complexe sistema electoral de Turquia.

R.- Efectivament, sembla clar que Erdogan serà reelegit, però no si tindrà més o menys escons.  Dependrà molt de quants partits entrin al Parlament. Actualment hi ha la regla del 10 per cent, per sota del qual no hi ha representació parlamentària, cosa que vol dir que els petits es queden fora. Alguns partits han agrupat forces, altres presenten els seus candidats com a independents, que sí tenen opció a escó. Poden sortir noves constel.lacions i aliances polítiques que donin suport al AKP.

P.- Erdogan i el seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) representen el procés de reformes que vostè diu, però és una força islamista, encara que moderada. L’oposició assegura que una combinació Ergodan al cap de govern i Abdullá Gül a la presidència, com vol el AKP, comportaria una islamització del país. Que hi ha una mena d’agenda secreta per tirar endavant aquesta islamització.

R.- Si això no ha passat en els darrers tres o quatre anys no veig perquè hauria de passar ara. El problema que té el AKP és que part de les seves bases és molt conservadora i religiosa, és veritat. Però la cúpula no ho és. Creu en les reformes i veu que el futur està a la UE. La situació és paradoxal. Els qui aparentement són pro-occidentals, els qui anaven a les grans manifestacions, en realitat són moguts per forts sentiments nacionalistes. En canvi, els qui de portes enfora no semblen tan occidentalistes, els islamistes, en el fons ho són més.

R.- Per a molts occidentals és complicat d’entendre el papel de l’exèrcit, que s’erigeix en defensor de l’Estat laic, de la separació entre Església i Estat, com a garant d’un estat no islàmic, i per l’altra suposa un perill constant de cop d’Estat, com ho demostren els nombrosos precedents de la història recent.

P- Sí, ja li dic, tot és una mica més complicat del que sembla. Representen la defensa de l’estat laic, però això no és necessàriament equivalent a democràtic. El laỉcisme, la secularització no és possible sense democràcia.  La qüestió en tot això és qui està per la democràcia, per l’occidentalització del país, per una sèrie de valors reformistes. L’exèrcit i algunes forces polítiques volen defensar els principis republicans, de l’estat laic, amb mètodes que no són democràtiques. Les coses no funcionen així. República, laỉcisme només tenen sentit en combinació amb democràcia, en el sentit d’una democràcia d’un Estat de dret. No es poden separar. Hem de tenir en compte que, en els quatre anys i mig de govern islàmic d’Erdogan s’han donat més passos en direcció a reformes que en els governs anteriors, mai no s’havia avançat tant en aquesta direcció.

P.- Erdogan no va conseguir imposar Gül com a president pel boicot de l’oposició. Com a resposta ha posat en marxa una reforma constitucional que permeti l’elecció directa del president…

R.- En realitat no hi ha cap altra opció que l’elecció directa, és l’única solució al cul-de-sac creat. No es pot mantenir la situació actual, perquè significa que el govern está sempre en posicio de ser sotmés a un xantatge. L’elecció de Gül va ser fallida perquè l’oposició ho va boicotejar en fer que no hi ha hagués el quorum necessari a la cambra. Si l’oposició no va a la cambra no hi ha president. Si el AKP presenta un candidat, els altres no hi van, no hi ha quorum i es reventa l’elecció. Això té poc a veure amb les regles de la democràcia. Democràcia vol dir acceptar la majoria.

P.- Erdogan ha representat fins ara la línea d’apropament a Europa. Després de la victòria a França de Sarkozy, que vol bloquejar l’ingrés, queda alguna possibilitat real per a Turquia?

R.- S’ha d’admetre que és prou difícil como a conseqüència de la pròpia situació interna a Turquia. El fort nacionalisme turc ajuda a posicions com a Sarkozy, reforça els arguments dels qui, com Sarzoky, de per sí estan en contra de l’ingrés turc. Sembla com si els nacionalistes turcs i Sarkozy fossin grans amics que s’escolten i recolzen.

P.- Si més no Sarkozy diu el que pensa. Altres, com el govern de l’Angela Merkel, no ho dónen per trencat, malgrat que el partit conservador de Merkel, com ella mateixa, estan a favor del que anomen associació privilegiada amb Turquía, no l’ingrés com a membre de ple dret.

R.- Merkel pot dir el que vulgui, però té uns socis, el Partit Socialdemòcrata, que la frenen. I hi ha tambié un acords amb la UE que són vinculants, unes negociacions i un procés que no es pot trencar així com així. Si Turquia compleix, no es podrà tirar enrera. La senyora Merkel, a més, no està en campanya electoral, mentre que Sarkozy sembla que no la dóna per acabada i continua per la via del bloqueig.

P.- Sigui com sigui, els defensors de l’ingrés turc s’estan quedant una mica sols. Com encaixa la gent a Turquia aquest estira i arronsa amb la UE, què en pensen, creuen que se’ls pren el pel, que en realitat mai no se’ls va voler dins, estan decebuts…

R.- La gent no está en contra de la UE, continua volent l’ingrés, però la majoria no creu que Turquia arribi a ingressar. Hi ha un gran escepticisme. Turquia se sent mal tractada, estafada i no oblidem també que hi ha un sentit d’orgull nacional. Si no ens volen, nosaltres no els voldrem a ells. Els senyals que arriben de Brussel.les són negatius, el vincle és cada cop més difús. Com més febles son els senyals que envia Brussel.les en direcció a la incorporació, més feble la resposta dels ciutadans turcs a Brussel.les. Fa un parell d’anys, qualsevol declaració de l’eurocomissari per a l’Ampliació, Günter Verheugen o del seu succesor, Olli Reh, anaven a primera pàgina. Ara van a la cinquena, o més enrera. I qui recull els fruits d’aquesta decepció son els nacionalistes, les forces retrògrades.

Gràcies, David

Última

David Castillo, coordinador

Fa exactament divuit anys que un petit equip vam iniciar el suplement Cultura. L'encàrrec va sorgir del malaguanyat Albert Viladot i des del començament vam estar amb l'Avel·lí Artís i la Marga Moreno. El primer es va retirar com a coordinador a la segona setmana i a partir d'aquell moment el director del diari em va traspassar la responsabilitat després d'oferir-li entrevistes en exclusiva amb John Le Carre, Umberto Eco i Patricia Highsmith. Durant tots aquests anys, el suplement ha estat el planter de la majoria dels diaris de Barcelona. Per les nostres pàgines han passat les grans figures del periodisme cultural, escriptors com ara Sergi Pàmies, Valentí Puig, Emili Teixidor, Miquel de Palol, Rafa Vallbona, Joan Solà i un llarg etcètera, sense oblidar grans figures que ens han abandonat com ara Vidal Alcover, M.M. Marçal, Joan Perucho, Vázquez Montalbán, Riambau Saurí, Valerià Pujol i J.M. Huertas Claveria.

El suplement ha format i s'ha nodrit de les noves generacions, sense oblidar els clàssics de les nostres lletres, des d'una visió cosmopolita, inspirada en la visió de la literatura d'alguns dels nostres mestres com Joan Triadú, Carles Miralles, Carme Arnau, Ramon Pla i Arxé, Joan J. Isern, J.M. Ripoll, Lluís Llort i tots els joves que han renovat el panorama de la nostra literatura. Vull recordar especialment els anys amb el Ferran Sendra i la Gemma Casadevall, així com l'arribada de Pep Blay, que ens va fer moure'ns per tot el món, quan encara les fronteres europees eren dures. Esperem que el nou equip tingui tanta sort com nosaltres i que pugui disfrutar com nosaltres ho hem fet. Ars longa, vita brevis.



Noticia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dijous, 12 de juliol del 2007

 Arrancamos el blog con una despedida que no lo fue.  Tres años después de la "última" de David, ahí estamos en Hotel Majestic, Nit de l'Edició, 10.11.2010, premio a David Castillo por el suplemento Cultura. Nunca digas nunca jamás.

Pero sí es verdad que empezamos cruzando fronteras duras. En un R5, hacia Viena, para mi primera entrevista. Arriba, con Simon Wiesenthal. Ni rastro en google.