Un toque de disneylandia

Berlín recorda el seu 9-N

09/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

1

“El mur no passava exactament per on ho fan els globus i tot plegat és una mica Disneyland. Però està bé repassar la història amb ulls optimistes, deixar de banda per un dia Ucraïna i els murs que queden per enderrocar”, diu Ursula Winkhaus, de 79 anys, en cadira de rodes i abrigada amb una bufanda que quasi li tapa la cara, malgrat que és un novembre benigne a Berlín. Passeja amb una neboda per la filera feta amb uns 7.000 globus blancs que escenifiquen el traçat del mur i que aquest diumenge, cap a les sis de la tarda, es deixaran anar al cel berlinès, en record de la nit que va caure el mur, el 9 de novembre del 1989.

“Havien de ser 8.000 globus, però es veu que alguns estaven punxats i altres no s'han encès. Coses delMade in Germany”, fa broma la neboda, mentre empeny la cadira de rodes. El recorregut no és fidel ni tampoc no reprodueix el que va ser la traumàtica divisió berlinesa. Recorre alguns llocs emblemàtics de la capital i alguns fragments del mur encara dempeus, com els 1,2 quilòmetres de l'East Side Gallery o el Checkpoint Charlie, l'antic pas entre el sector comunista i el controlat pels Estats Units.

“El que per nosaltres era la franja de la mort és ara un reclam turístic, farcit de salsitxeries i amb uns grafits que van pintar una colla d'artistes occidentals quan ja havia caigut el mur. En temps de la dictadura, només hi havia pintades des del cantó occidental, no de l'oriental”, continua la veterana, mentre avança cap a l'escenari de la Porta de Brandenburg, on avui es recordarà una nit històrica que, per a la seva neboda, de 45 anys, va funcionar en sentit contrari al de la majoria. “Vivia a prop de la KuDamm [a l'oest]. Havia passat a l'est, amb un visat de visitant per anar a un aniversari. De cop, quan me'n tornava cap a casa pensant que feia tard per passar pel control, em vaig trobar un munt de gent que anava cap a la Bornholmer Strasse”, explica la Ruth, la neboda. La gran nit històrica en què va caure el mur va ser per a ella la de la “petita història”, en què del neguit per com passaria la frontera va veure's creuant tranquil·lament pel primer control que va aixecar la tanca enmig de milers de ciutadans de l'est que sí que havien sentit les notícies i sabien que, per primer cop en 28 anys, podien creuar a l'oest sense visat.

La neboda vivia a prop de la KuDamm; la tieta amb qui passeja entre els globus era al sector est. “No, no venia al meu aniversari, sinó al d'un amic seu; per al meu no s'hauria pres la molèstia”, somriu la veterana.

Ciutadans de l'est i de l'oest, però sobretot turistes equipats amb mapes, passejaven, ahir, entre els globus. A la Porta de Brandenburg, es feien els assajos del que serà, avui, l'acte central, amb pocs discursos i moltes actuacions musicals –Daniel Barenboim i la Novena de Beethoven, més Peter Gabriel i Heroes, enmig de grups de tota mena, essencialment alemanys–. La cancellera, Angela Merkel, haurà parlat una mica abans, en altres actes recordatoris de la jornada històrica. A la Porta de Brandenburg no s'han convidat líders internacionals. Fa cinc anys, en el vintè aniversari, sí que hi van ser presents els aleshores líders francès, Nicolas Sarkozy, britànic, Gordon Brown, rus, Dmitri Medvedev, i la secretària d'Estat nord-americana, Hillary Clinton. Aquest cop, més que discursos parlant de l'adéu al món partit en dos blocs hi ha advertències sobre el conflicte ucraïnès.

“El món s'aboca a una nova guerra freda”, deia, ahir, Mihkaïl Gorbatxov, el líder soviètic que va negociar la reunificació alemanya amb el canceller Helmut Kohl. Ni l'un ni l'altre són a la llista de convidats de la Porta de Brandenburg. Tots dos van ser protagonistes i artífexs d'aquell procés històric. Tots dos critiquen aquests dies, per separat i en actes de caràcter privat, la falta de tacte d'Occident envers Moscou.

Final feliz a la sobredosis efemérica

Silenci, flors, emoció i festa al 9-N berlinès

Merkel diu que la desaparició de la tanca entre les dues Alemanyes és un signe d'esperança per als pobles oprimits

Enlairament de milers de globus blancs

10/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

a

12

Ahir va ser un dia intens a Berlín, amb espai per a moltes expressions. El silenci, en record dels ciutadans de l'Est que van perdre la vida intentant passar el mur els 28 anys que va durar la divisió entre el sector est i l'oest. Roses a les escletxes del fragment de la franja que es conserva a la Bernauer Strasse, símbol de la traumàtica partició de Berlín, d'Alemanya i el món. També emoció, recordant el miracle de la nit del 9 de novembre del 1989, la del retrobament nacional enmig de la inesperada apertura de les tanques policials entre l'est i l'oest. I una gran festa a la Porta de Brandenburg.

Hi va haver moments per recordar que el 9 de novembre no només és l'aniversari “del dia més feliç de la nostra història”, com va dir la cancellera alemanya, Angela Merkel. També ho és d'un dels capítols més foscos del nazisme: la Nit dels Vidres Trencats, el 1938, en què les sinagogues de tot el país van cremar i milers de jueus van ser detinguts, com un senyal dels plans d'extermini d'Adolf Hitler.

Es va reconèixer el mèrit i coratge de Mikhaïl Gorbatxov, el més aplaudit dels convidats a l'acte de l'Estat de la Konzerthaus. Sense la voluntat política de l'aleshores president soviètic, la nit màgica hauria pogut acabar en tragèdia, va recordar l'alcalde de Berlín, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, en el seu últim gran acte, després de 14 anys en el càrrec, que deixarà el mes que ve. L'altre gran homenatjat en la sessió solemne al Konzerthaus hauria estat l'excanceller Helmut Kohl, l'home que va conduir el procés de reunificació que va seguir a la caiguda del Mur, amb Gorbatxov i la resta dels líders de les grans potències. Però Kohl, de 84 anys i en cadira de rodes (a més d'enrabiat amb la classe política actual), no hi era “per raons de salut”, va dir Wowereit.

“La caiguda del Mur és un signe d'esperança per als pobles oprimits”, havia afirmat, una mica abans, a la Bernauer Strasse, la cancellera Merkel. La dona crescuda a l'Est que porta les regnes de l'Alemanya poderosa d'avui, no formava part de la dissidència que va pressionar al carrer fins a fer caure el Mur. Era, aleshores, una científica de 35 anys que no pensava en política. Però, d'alguna manera, el fet que 25 anys després d'aquell 1989 la primera potència europea estigui liderada per aquesta dona de l'Est i el president Joachim Gauck –ell sí, dissident en temps de la República Democràtica Alemanya (RDA)– es veu com un senyal que no tot s'ha fet malament en el procés de reunificació.

Hi va haver moltes advertències contra la guerra freda, que no s'ha superat i que fins i tot ha revifat, així com al·lusions al cisma amb Moscou arran de la crisi ucraïnesa. Però també crides a no trencar el diàleg amb la Rússia de Vladímir Putin. Una postura compartida tant per la conservadora Merkel com pel president del Parlament Europeu, el socialdemòcrata Martin Schulz.

Mentre els líders reflexionaven en veu alta als diferents punts on es van desenvolupar els actes, el carrer era una festa desafiant, en un dia fred i gris. El Checkpoint Charlie –antic pas fronterer i ara una mena de parc temàtic entre records i tota mena de parades de menjar– era ple de gom a gom. I a la Porta de Brandenburg milers esperaven, entre músiques de tota mena, que a les sis de la tarda hi arribessin la cúpula política i s'enlairessin els 6.900 globus blancs, amb missatges i desitjos escrits incorporats, repartits en una filera de 15 quilòmetres pel traçat més cèntric del que va ser el mur.

A l'hora marcada, els retrats de les víctimes del Mur es van reflectir davant la Porta, Peter Gabriel va interpretar Heroes i els globus es van envolar. N'havien de ser 8.000, però uns van petar i altres van desaparèixer. Potser no era una escenografia perfecta, però tenia un to real, com el dels alemanys i els seus líders, capaços de transmetre emocions, si més no, en l'aniversari de la nit més feliç de la seva història recent, mentre Barenboim interpretava la Novena de Beethoven.

Darrera actualització ( Dilluns, 10 de novembre del 2014 02:00 )

El 9N catalán se acopló al berlinés

L'estaca' i cues per votar enmig del 9-N berlinès

10/11/14 00:00 - GEMMA C. SERRA

Catalans, ahir a la Gendarmenmarkt de Berlín Foto: MARINA F. / TWITTER.

1

Canals relacionats

• Canal: Catalunya vol viure en llibertat

L'estaca va sonar ahir al cor de Berlín, enmig de les celebracions del 25è aniversari de la caiguda del Mur i com a expressió d'una altra voluntat col·lectiva d'enderrocar dictats polítics aliens, com va ser la revolta pacífica que va posar fi a la divisió de Berlín.

Eren prop de les dotze del migdia, davant del Konzerthaus de la Gendarmenmarkt berlinesa, on unes hores més tard havia de tenir lloc l'acte d'estat de l'aniversari berlinès, amb la cancellera, Angela Merkel; el president del país, Joachim Gauck, i la resta de la plana major de la política alemanya, més algun convidat il·lustre –com ara Martin Schulz, president del Parlament Europeu–. Un centenar i escaig de catalans residents a Berlín, i alguns que estaven de pas per visitar la capital alemanya, es van concentrar a uns 100 metres de la façana de l'auditori, amb banderes independentistes o no, per recordar que a Catalunya també es volia que aquest 9-N fos un diumenge “històric”.

La combativa cançó de Lluís Llach va ser una de les accions reivindicatives de la concentració, en què es van desplegar pancartes, en alemany i en català, que reclamaven el dret a decidir. “Katalonien neuer Staat Europa [‘Catalunya, un nou estat d'Europa']”, es llegia en una pancarta, mentre els concentrats repetien les seves consignes, tant en català com en l'idioma local.

“D'aquí anirem tots a votar”, comentava en Pol, un noi barceloní de 23 anys, de pas per Berlín coincidint amb aquest cap de setmana històric –des de la perspectiva alemanya i, potser, des de la catalana–. La policia berlinesa observava a certa distància la concentració davant l'auditori de la Gendarmenmarkt, una de les places més boniques de la capital alemanya, en l'antic sector comunista. Ahir hi havia un dispositiu de seguretat especial, atès que a les 16 hores havia de començar l'acte institucional.

A quarts de tres, el grup dels manifestants, ja amb les pancartes plegades, va començar a circular Charlotten Strasse avall, un dels carrers que surten de la plaça. A dues illes i mitja, hi ha la delegació de la Generalitat per a Àustria i Alemanya, un dels llocs habilitats per dipositar el vot exterior en aquest 9-N català. En aquells moments, allà hi havia una cua de catalans al carrer –gairebé tan nombrosa com la manifestació– que esperaven el seu torn per formar part del procés participatiu.

“Portem les paperetes de casa. Quan vam comprar els bitllets per passar el cap de setmana a Berlín, no ens van adonar que coincidia amb la data de la consulta catalana”, explicava en Miquel, un noi de 20 anys, acompanyat de la seva noia, Joana, de 26, tots dos de visita turística a Berlín.

“Poden votar els catalans registrats com a residents a Alemanya, però també els ciutadans de pas que demostrin amb el carnet d'identitat que viuen a Catalunya”, explicava una representant de la delegació de la Generalitat. La representació del govern català, a la segona planta de l'edifici de Charlotten Strasse, número 18, estava completament desbordada per l'allau de gent. La cua baixava els dos pisos i continuava fins al carrer, mentre anaven arribant per votar altres catalans berlinesos de debò amb les seves bicicletes.

Una noia de Badalona que just ahir complia 25 anys –els mateixos que fa de la caiguda del Mur– era a la cua amb tota la família, arribada per passar uns dies a Berlín, per celebrar el “doble aniversari” amb uns parents amb residència fixa a la capital alemanya.

A les onze del matí, dues hores després d'obrir, ja hi havien votat 170 persones. A quarts de set del vespre, el nombre de participants s'elevava a 970. A partir de mitja tarda, va començar a baixar l'allau de catalans arribats per votar. La delegació de la Generalitat és a una illa del famós Checkpoint Charlie, l'antic pas fronterer entre el sector comunista i el dels Estats Units. És un imant turístic per a la ciutat, on hi ha el Museu del Mur –privat–, el més visitat de la capital alemanya.

Per allà hi passava ahir la filera de globus blancs instal·lats per recordar la nit més feliç de la capital alemanya. “Tenim paperetes per a 3.000 votants”, explicaven a la delegació catalana. Ni els més optimistes haurien sospitat que en farien servir una tercera part. A punt de tancar-se la votació catalana, se sentien les notes de l'Himne a l'alegria, la novena simfonia de Beethoven, interpretada per la Staatskapelle de Daniel Barenboim a la Porta de Brandeburg, el punt més emotiu de l'històric 9-N berlinès.

Ostalgias

Qué fue de la RDA tras la caída del muro y qué alimentó la "Ostalgie"

Gemma Casadevall

Berlín, 9 nov (EFE).- La apertura del muro de Berlín, el 9 de noviembre de 1989, precipitó la reunificación entre dos Alemanias que -mal que bien- habían convivido desde 1949, un proceso que se consumó en menos de un año con la liquidación de la República Democrática Alemana (RDA).
El régimen germano-oriental llegaba a la caída del muro hecho añicos, además de presionado desde el Moscú de la Perestroika, y las semanas que siguieron a esa noche mágica en la historia reciente de Alemania acabaron de desencajar sus piezas.
En los meses precedentes había crecido hasta lo insostenible el peso de las protestas en toda la RDA y las fugas de miles ciudadanos a través de los países vecinos, al tiempo que el aparato comunista se tambaleaba de relevo en relevo.
El 7 de octubre, el 40 aniversario de la RDA, el último jefe del Estado y del partido de la ortodoxia germano-oriental, Erich Honecker, había tenido que ver cómo "su" pueblo aclamaba como un héroe a Mijaíl Gorbachov, de visita en Berlín.
Once días después se retiraba y tomaba el mando Egon Krenz, un delfín con tintes reformistas, quien se convirtió en secretario general del Partido Socialista Unificado (SED) el 7 de noviembre -dos días antes de la caída del muro- y que no se sostuvo al frente de la RDA ni dos meses, ya que el 6 de diciembre dimitió. 

El canciller Helmut Kohl había pisado el acelerador de un proceso reunificador que negociaba directamente con Moscú y las otras potencias vencedoras de la II Guerra Mundial -Francia, Reino Unido y EEUU- además de con sus socios de la UE. La RDA era un convidado de piedra, con un último jefe del Gobierno, Hans Modrow, aún surgido del aparato y de mandato efímero.
El 18 de marzo de 1990 se celebraron las primeras elecciones libres en la RDA, que ganó una alianza liderada por la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Kohl y colocó al frente del gobierno germano-oriental a su correligionario Lothar de Maizière.
Con este formato se entró en la última fase negociadora, que derivó en la entrada en vigor de la unión monetaria y económica de las dos Alemanias, el 1 de julio de 1990, a modo de primera piedra de la reunificación política. 

El 23 de agosto, la Cámara del Pueblo aprobó la incorporación de la RDA en la República Federal (RFA) y el 3 de octubre se suscribía el Tratado de Unidad entre ambos Estados, con las firmas del ministro del Interior de Kohl, Wolfgang Schäuble, y  De Maizière representando al país que moría.
Un país dejó de existir con esa firma. Varios de sus antiguos jerarcas -como Honecker y Krenz- respondieron luego ante la justicia por las muertes en la frontera interalemana.
El juicio contra Honecker fue sobreseído por razones de salud y murió exiliado en Chile; Krenz agotó los recursos contra lo que llamó "justicia de vencedores" y fue a prisión. Y a Modrow se le condenó por fraude electoral en las municipales de mayo de 1989.
Los procesos por las muertes del muro alcanzaron a más de 50 exmandos de la RDA, en distintos grados de jerarquía, mientras que carreras de algunos políticos quedaron manchadas por su colaboración pasada con la Stasi.
Miles de ciudadanos, catedráticos o funcionarios perdieron sus puestos por haber sido confidentes -voluntarios o forzados- de la temida policía secreta del régimen.
Ni el destino de los exjerarcas ni una presunta añoranza de la dictadura determinaron el surgimiento de la llamada "Ostalgie" -juego de palabras para nostalgia y "Ost", este en alemán-.
Más bien la empujaron los intentos de arrinconamiento a que se sometió a los poscomunistas tras la reunificación, que se plasman aún en ataques a La Izquierda, la primera fuerza de la oposición, a la que se sigue etiquetando de "heredera del régimen".
Fue, asimismo, expresión de la frustración de parte de los ciudadanos del este, que en lugar del paisaje "floreciente" que les prometió Kohl, en 1990, vieron cómo se disparaba el desempleo hasta doblar al de sus nuevos compatriotas del oeste.
Por "Ostalgie" se entendió la sensación de que la apisonadora reunificadora barrió lo que fueron las señas de identidad de los 16 millones de ciudadanos de un país políticamente extinguido.
Cedió, en la medida que amainaron los desniveles económicos entre el este y el oeste, aunque subsiste en locales berlineses de "estética RDA" para turistas y noctámbulos. EFE
gc/egw/ig

El vaso medio lleno, medio vacío

Amb l'esforç de tots

La reunificació alemanya va implicar un esforç econòmic estimat aproximadament en uns dos bilions d'euros

Tots els contribuents alemanys, tant de l'est com de l'oest, aporten l'impost de solidaritat

L'ajuda financera a l'antic territori comunista ha sortit del ciutadà, dels pressupostos i també de la UE

08/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

Helmut Kohl quan era canceller alemany en un acte per la reunificació Foto: AP.

1

Les xifres de l'atures van disparar des dels primers anys de la reunificació de les dues alemanyes

“Amb l'esforç de tots aconseguirem ben aviat que Mecklemburg-Antepomerània, Saxònia-Anhalt, Brandenburg, Saxònia i Turíngia siguin paisatges florits on valgui la pena viure i treballar”, deia Helmut Kohl, l'anomenat canceller de la reunificació, en el seu discurs de l'1 de juliol del 1990, dia en què es va segellar la unitat monetària i econòmica entre la República Federal d'Alemanya (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA), els dos estats que havien conviscut a contracor, des del 1949 fins aleshores. Feia vuit mesos que havia caigut el mur, es negociava el Tractat d'Unitat (que es va signar el 3 d'octubre d'aquell 1990) i, òbviament, Kohl es referia a la prosperitat que prometia a aquells cinc estats que encara eren territori de la RDA.

La frase de l'excanceller ha estat una de les més repetides, sovint en to de retret, en el llarg camí d'esforços i desnivells que ha recorregut Alemanya des d'aquella tardor de 1989 fins a més o menys equilibrar els nivells econòmics, públics i privats, de l'est i de l'oest. En els primers anys de la reunificació, la frase era reproduïda com un bufetada pràcticament cada mes, quan sortien les xifres de l'atur. L'estadística copsava que a l'est s'havia passat de la teòrica ocupació plena comunista a uns percentatges que doblaven amb escreix els de l'oest i que en algunes regions prenien dimensions “mediterrànies”.

Dos bilions d'euros calculava un estudi recent de la Universitat Lliure de Berlín –dels aliats occidentals, en temps de la divisió– que ha costat la reunificació. En aquesta xifra s'inclouen els programes estructurals empresos pels governs successius de la RFA per activar un mig país que abans de la caiguda del mur ja feia aigües –políticament i encara més econòmicament–. També les transferències directes del fons federal i les aportacions procedents dels fons europeus a les regions de l'est. Cada mes, a cada ciutadà, inclosos els de l'est, se li han descomptat del seu sou i altres ingressos una taxa dita de solidaritat –evidentment, obligada– que el 1991 era del 7,5 % i que ara se situa en el 5,5%.

Que la unificació monetària precedís la política evidencia el pes d'aquest factor damunt el procés que va comportar l'extinció de la RDA. Hi ha qui recorda –com el mateix Wolfgang Schäuble, ministre de l'Interior el 1990 i ara titular de Finances– que les injeccions financeres cap a l'est van començar molt abans, en forma de l'anomenat “diner de benvinguda” que rebien tots els ciutadans de l'est quan passaven a l'oest, fins a l'extinció de la RDA.

Entre el 1970 i el 1989, cada visitant de l'est rebia 30 marcs occidentals d'aleshores (aproximadament 15 euros d'ara) en concepte de “benvinguda” si passava a l'oest, amb un màxim de dos vegades per any. El mateix Kohl es va encarregar d'apujar el preu de la salutació a 100 marcs per persona i any, el 1988. Es calcula que en aquell any previ a la caiguda del mur es van pagar per aquest concepte 261 milions de marcs a la RFA.

Amb la desaparició pràctica de la frontera interalemanya i l'allau de ciutadans de l'est que passaven a l'oest, els dies següents al 9 de novembre, s'estima que la benvinguda multitudinària va costar 779 milions de marcs. En acabar l'any 1990 la factura pujava ja a 1.800 milions de marcs. La unió monetària de les dues alemanyes es va fer al preu “polític” de la paritat 1:1, per als 100 primers marcs orientals que cada ciutadà de l'est canviava en el mercat de divises oficial. I del 1:5 a partir d'aquesta quantitat.

Aquesta factura, però, queda en anecdòtica davant la dimensió del que va costar després convertir el territori de la RDA en alguna cosa semblant al paisatge florit promès per Kohl. En aquell 1990, la capacitat productiva a la RDA era aproximadament un terç de la que tenia la RFA i el producte interior brut (PIB) per càpita dels seus ciutadans no arribava ni a la meitat del corresponent als seus nous compatriotes de l'oest.

Les xifres de l'atur es van disparar des dels primers anys de la reunificació, mentre s'accelerava el procés de desmantellament de les antigues empreses estatals de la RDA, la majoria inviables per molt que se n'intentés la privatització. El 1991, l'índex d'aturats a l'est era del 10,2 %, davant el 6,2 % de l'oest. El 2005 s'arribava ja al 20,6% –amb percentatges per damunt del 30% a les regions més deprimides econòmicament–, mentre que a la resta del país se situava en l'11%.

Aquests desnivells han tendit a apaivagar-se en els últims anys, enmig de la baixada de l'atur en tot el país derivada de les reformes estructurals empreses per l'antecessor d'Angela Merkel, el socialdemòcrata Gerhard Schröder. Ara mateix, l'atur afecta un 9,1 % dels ciutadans de l'est, davant el 5,8 % dels de l'oest. També han tendit a apaivagar-se els desnivells entre sous i jubilacions dels ciutadans d'un i l'altre cantó. Segons xifres del Departament Federal d'Estadística, el 2013 els ingressos a l'est se situaven en el 83% respecte a l'oest.

I ha anat desapareixent també la ostalgie, com s'anomenava la nostàlgia de l'est, fruit de la frustració pels desequilibris econòmics i la pèrdua d'identitat o trets referencials que va seguir a la desaparició de la RDA.

Cinco años después

Un 9N berlinés muy ciudadano y sin lideres internacionales

Gemma Casadevall

Berlín, 8 nov (EFE).- El 25 aniversario de la caída del muro de Berlín será el domingo una fiesta eminentemente ciudadana, acorde con el espíritu de la revolución pacífica de 1989 y sin presencia de líderes internacionales, reflejo de las nuevas escisiones globales provocadas por la crisis de Ucrania.
El formato de las conmemoraciones de este domingo sigue el esquema de su precedente inmediato, cinco años atrás, que discurrió entre la Bornholmer Strasse -el primer control fronterizo que alzó su valla a los ciudadanos del este-, la Bernauer Strasse -la calle que simboliza la partición ciudadana- y la Puerta de Brandeburgo.
Por estos lugares, más el auditorio de la Gendarmenmarkt, discurrirán los actos de este aniversario e incluso repetirá presencia uno de sus protagonistas, el director argentino-israelí Daniel Barenboim, cuya Staatskapelle interpretará la Novena Sinfonía de Beethoven desde ese emblemático monumento.
A diferencia de las festividades de 2009, no estarán sobre el escenario acompañando a la canciller Angela Merkel los líderes de las cuatro potencias que, tras la Segunda Guerra Mundial, dividieron Alemania y Berlín -Estados Unidos, Reino Unido, Francia y la URSS-.
Cinco años atrás, sí arroparon a la canciller el entonces premier británico, Gordon Brown, el presidente francés, Nicolas Sarkozy, y el ruso Dmitri Medvédev, mientras que por parte de EE.UU. acudió la secretaria de Estado, Hillary Clinton.



Merkel compartirá ahora espacio y discursos institucionales con el presidente del país, Joachim Gauck, crecido en la extinta República Democrática Alemana (RDA) como la propia canciller, así como el alcalde de la ciudad, Klaus Wowereit.
La intención es que sea una fiesta más ciudadana que institucional, explicó en un encuentro con medios internacionales el portavoz del Gobierno, Steffen Seibert.
Merkel pronunciará el primer discurso del día en la Bernauer Strasse, donde inaugurará una exposición permanente centrada en la vida diaria detrás del muro que durante 28 años partió Berlín, mientras que ante la Puerta de Brandeburgo se esperan intervenciones más breves.
Ante el emblemático monumento tendrá lugar la parte festiva de la jornada, con actuaciones de grupos alemanes, principalmente, así como de Peter Gabriel, que interpretará el mítico "Heroes".
Sobre las 18.00 GMT se soltarán al cielo berlinés los cerca de 7.000 globos blancos, distribuidos desde este viernes a lo largo de 15 kilómetros de lo que fue el trazado del muro, tras lo que Barenboim se pondrá al frente de su orquesta.
También en ese apartado se sigue el esquema marcado en 2011, cuyo plato fuerte fue el "derribo" de un dominó hecho de piezas gigantes, sobre el trazado de la antigua división y pintadas por artistas, escolares y estudiantes.
El concepto y la escenografía son semejantes, como lo es el espíritu de plasmar la alegría por el nuevo Berlín, la nueva Alemania y la nueva Europa surgidos de un muro que echó abajo la presión del pueblo, más la voluntad política de los antiguos aliados.
Cinco años atrás, en el aniversario de la caída del muro se mezclaron muchos pronunciamientos dando por sellada la Guerra Fría.
Lo cierto es que ahora resultaría complejo subir al escenario al presidente ruso, Vladímir Putin, rodeado por los líderes occidentales con mensajes similares, en medio del conflicto ucraniano.
Los mandatarios actuales no acudirán a Berlín y sus predecesores que negociaron la reunificación alemana tampoco tendrán el papel que tuvieron en 2009.
Cinco años atrás, el excanciller Helmut Kohl, el último líder soviético, Mijaiíl Gorbachov, y el expresidente de EE.UU. George Bush (padre) recordaron juntos en Berlín, unos días antes del aniversario, lo que fue una obra de arte de la diplomacia, como se suele denominar a la reunificación.
Gorbachov participa estos días en actos paralelos, invitado al foro "Cinema for Peace" entre otras iniciativas privadas, y será recibido por Merkel el lunes.
Kohl atraviesa una de sus fases de distanciamiento con la Unión Cristianodemócrata (CDU) que presidió durante 25 años y se ha dedicado estas semanas a acusar a Occidente de falta de tacto hacia Moscú, al tiempo que atribuía la caída del muro no a la acción ciudadana, sino a la debilidad de la URSS de Gorbachov. EFE

Metamorfosis

25 anys després

Berlín avança en la seva metamorfosi, a Alemanya hi governa una dona de l'Est i la UE ha passat de 15 a 28 membres

Al mapa de l'Europa que es creia perfecta li han sortit dos nyaps i un munt de retrets sobre els seus “autors materials”: la precarietat laboral i la crisi ucraïnesa

07/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

Berlín ha passat de ciutat màrtir de la Guerra Freda a capital del país de referència d'Europa. A Alemanya hi governa una dona crescuda a territori comunista, Angela Merkel, mentre que la presidència del país l'ocupa un home de l'Est, l'independent Joachim Gauck. I l'Europa dels 15 membres s'ha ampliat a 28, principalment amb la incorporació de països que havien estat a l'altre cantó del Teló d'Acer.

“Tindríem al davant el mapa d'una Europa perfecta, si no fos pel conflicte d'Ucraïna”, explicava el director de la Fundació el Mur de Berlín, Axel Klausmeier, a punt d'inaugurar aquest diumenge l'exposició ampliada del centre de documentació que hi ha a la Bernauer Strasse, el carrer on la divisió alemanya va reflectir-se de manera més sagnant. Va ser el carrer d'algunes de les fugides més espectaculars i dramàtiques, ja que parts dels seus edificis van quedar partits per la divisió urbana el 13 d'agost del 1961, el diumenge en què Berlín es va llevar travessat pel mur. “Un entrava per la porta des de l'est i si saltava per la finestra anava a parar a l'oest. O a la presó”, continua Klausmeier.

Les històries entorn aquest carrer o altres fórmules de fugida per les qual uns 5.000 ciutadans de l'Est van aconseguir burlar la Franja de la Mort –uns altres 135 van morir a trets de la policia comunista i uns 50.000 van acabar a la presó– omplen aquests dies els reportatges de premsa local i internacional. Són casos semblants als que es documenten en els 400 metres quadrats d'exposició de la Bernauer Strasse, un dels llocs al Berlín d'avui on recordar la nit en què va caure el mur, el 9 de novembre del 1989. En els 25 anys passats des d'aquella nit Berlín ha viscut una metamorfosi més que espectacular. La cara menys bonica d'aquesta transformació –o el seu preu– és l'especulació immobiliària. De ser una capital “barata” ha passat a “normalitzar-se” cap a amunt, sense arribar als nivells de París o Londres, però sí amb efectes dolorosos per al ciutadà, perquè ha coincidit amb la creixent precarització laboral i social.

Que Alemanya tingui al seu front dos polítics crescuts en territori de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) és, sens dubte, evidència que no tot es deu haver fet tan malament en el procés de reunificació. Cal no oblidar, però, que ni Merkel ni Gauck representen la classe política del país que ja no existeix: la cancellera va fer carrera a l'ombra de Helmut Kohl, el canceller conservador i patriarca de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que va liderar la reunificació; i Gauck, tot i ser independent, va formar part de la dissidència contra la RDA. Vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur, el postcomunisme continua estigmatitzat per a la classe que es diu políticament correcta.

El fet que L'Esquerra, el partit que aglutina els reformistes de la RDA més els exsocialdemòcrates, es prepari per liderar el govern d'un “Land” –Turíngia– es “difícil d'acceptar”, va admetre Gauck, que es va saltar així el precepte de la neutralitat inherent al seu càrrec.

El got està mig ple o mig buit? L'expedient sembla mostrar més cares que creus. Però justament sobre aquest 25 aniversari ha sorgit una ombra impossible d'ignorar: Ucraïna. El conflicte ha vingut a recordar que no tot està segellat en la Guerra Freda que va partir el món en dos blocs.

Kohl, el patriarca de la CDU de Merkel, veu perillar el seu llegat. No estava prevista cap intervenció seva en aquest aniversari. Però ni els 84 anys, ni el fet de tenir molt mermades les facultats per parlar li han impedit expressar-se, per criticar la postura occidental davant Rússia. El món no entén la rellevància i la sensibilitat de Moscou, va dir en la presentació del seu últim llibre. Des de la preocupació per Europa és el títol més que eloqüent del llibre del patriarca

.

Schäuble y Draghi, dos seres en uno

Alemanya coincideix ara amb el BCE en la necessitat d'activar els incentius

07/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C.SERRA

Mario Draghi, president del BCE, durant la roda de premsa celebrada ahir a Frankfurt, a Alemanya Foto: K. PFAFFENBACH / REUTERS.

1

De cop, el govern d'Angela Merkel i el Banc Central Europeu (BCE) van trobar ahir un llenguatge comú: el dels incentius. Després de mesos de negar-se a activar la maquinària de les inversions com reclamaven els socis de la Unió Europea (UE) al Fons Monetari Internacional (FMI), el ministre de Finances de la cancellera alemanya va anunciar de sobte un pla d'inversions de 10.000 milions d'euros. Va ser en una conferència de premsa programada per parlar de la recaptació fiscal alemanya, aproximadament una hora després que Mario Draghi, el president del BCE, fes la tradicional compareixença mensual després de la reunió del seu consell executiu.

L'entitat de l'italià va mantenir, com s'esperava, els tipus d'interès en el mínim històric del 0,05 %. La notícia, però, no es va situar aquest cop en l'instrument essencial del BCE, sinó en les paraules de Draghi, que van apuntar a una compra de deute sobirà en gran volum.

La inflació té la paraula

“El consell executiu manté de forma unànime el seu compromís de recórrer a mesures no convencionals addicionals, en concordança amb el seu mandat”, va afirmar Draghi. El president del BCE no va concretar més, però a Frankfurt es van interpretar les seves paraules com un preanunci de compra sobirana si empitjoren les perspectives d'inflació, el gran baròmetre que ha de decantar la decisió cap a l'adopció de noves i contundents mesures.

Que el BCE està determinat a activar--les ho va deixar clar Draghi quan va informar que s'havien donat ja les instruccions precises al personal de la casa i a altres estaments de la zona euro, per assegurar-se que s'estaria preparat en cas que fos necessari implementar mesures extraordinàries.

Tanmateix, les declaracions de Draghi van quedar, de sobte, eclipsades per l'anunci de Schäuble, l'home fort del govern de Merkel i defensor, com la cancellera, de la política d'austeritat. El pla d'inversions extraordinari és una reacció a l'estancament econòmic que ja afecta la primera economia europea i que ha obligat l'equip de Merkel a revisar a la baixa els pronòstics de creixement. Ara, a més, s'hi ha sumat una correcció també negativa, la de la recaptació fiscal: fins al 2018, el govern preveu una caiguda de la recaptació de 21.000 milions d'euros, va admetre Schäuble.

Els marges de Berlín

Els 10.000 milions per a inversions no engreixaran l'endeutament alemany, segons va prometre ahir Schäuble. Els tipus d'interès sota mínims del BCE afavoreixen aquest pas, perquè Alemanya està pagant molt poc pel seu endeutament. A això s'hi afegeix que, malgrat la caiguda que s'espera en la recaptació, es preveu que aquesta es mantingui en nivells rècord: 640.000 milions per a aquest any i fins als 760.000 milions el 2019. Schäuble es veu amb marge suficient d'acció per posar en circulació els 10.000 milions addicionals i, al mateix temps, no desviar-se. El ministre de Finances s'avançava així a allò que ell mateix havia anunciat com a iniciativa francoalemanya el mes passat, i que s'havia de concretar al desembre

La noche más hermosa

El 9-N que va canviar el món

Una nit màgica que va precipitar el final de 28 anys de dictadura sense que se sentís ni un sol tret

06/11/14 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

1

 “Va ser molt més que la nit més feliç de la nostra història recent. Va ser la fi de 28 anys de divisió, a Berlín, a Alemanya i a l'Europa dels blocs”, deia en una reunió amb corresponsals estrangers l'alcalde governador de la capital alemanya, el socialdemòcrata Klaus Wowereit. “No, ningú no ho hauria imaginat, ni en somnis. I menys que ningú la nostra cancellera Angela Merkel”, continuava, mig en broma, el polític que representa la metamorfosi d'una ciutat atípica, símbol de la guerra freda i ara capital de la primera economia europea.

La nit del 9 de novembre de 1989 és, per a Wowereit, la de la victòria dels impossibles. La República Democràtica Alemanya (RDA) trontollava, com tot el bloc soviètic. Des de final de setembre hi ha havia hagut més de 330 manifestacions, en 30 ciutats diferents, demanant reformes. Milers de ciutadans havien fugit a través dels països de l'Est als que sí podien viatjar –com ara Hongria i Txecoslovàquia–. Moscou havia pressionat damunt qui va ser l'últim home fort de la RDA, Erich Honecker, fins fer-lo retirar-se, a mitjan octubre. En prenia el relleu amb la missió de liderar un canvi intern el seu segon, Egon Krenz. En un mes i mig s'havien mogut més fitxes a la RDA que en els 28 anys d'història del mur. “La vida castiga qui arriba tard”, és la frase llegendària atribuïda a l'últim president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, i dirigida a Honecker.

Però no, ningú no s'esperava que aquella tarda del 9 de novembre, un dijous, un membre del politburó, Günter Schabowski, llegís davant la premsa internacional una nova llei de regulació dels visats a l'estranger que precipitaria la fi de la divisió. A partir d'aleshores, eren permesos tots els viatges privats a l'estranger sense mesures especials. “A partir de quan?”, va voler saber un periodista italià, Riccardo Ehrmann. “Doncs, segons ho entenc... des d'ara mateix”, va respondre Schabowski.

Eren les 18.53 h, el membre del politburó semblava confós. Ningú, fins ara, n'ha tret l'entrellat de si el propòsit de la RDA era obrir d'una vegada el mur, si Schabowski va improvisar la resposta, o si va tractar-se d'una escenificació –amb pregunta induïda per part de l'italià.

En qüestió de minuts, l'agència de notícies occidental dpa es feia ressò de la notícia. L'informatiu de les vuit de la televisió pública occidental, l'ARD, obria amb la sensació. A Bonn –la capital federal, aleshores a l'oest– es reunia d'urgència el Bundestag (Parlament) amb els diputats cantant dempeus l'himne nacional i el canceller Helmut Kohl posava fi a una visita oficial a Varsòvia.

Milers de ciutadans del sector est van córrer cap a la Bornholmes Strasse, un dels vuit passos fronterers cap al sector oest. Ningú sabia ben bé què havia volgut dir Schabowski. El cap de la policia del control, Harald Jäger, intentava per telèfon que algun superior li digués què havia de fer.

Era la nit dels impossibles, eren molts els qui no s'acabaven de creure el que havien sentit per la televisió. Merkel no estava entre els milers aplegats a la Bornholmer Strasse. Era una ciutadana de l'est de 35 anys, aparellada amb un químic divorciat i pare de dos fills, Joachim Sauer –uns anys després, el 1998, es va convertir en el seu espòs–. No tenia previst res més que anar a la sauna amb una amiga, com feia tots els dijous del món. Li va arribar la notícia. Va trucar a la seva mare, li va prometre que, si era cert, la convidaria a menjar ostres en un hotel de l'oest, el Kempinski. I, un cop feta la promesa, se'n va anar a la sauna amb la seva amiga de cada dijous. De retorn cap a casa, va treure el cap per la Bornholmer Strasse.

El policia Jäger havia renunciat ja molta estona abans a esperar ordres i havia aixecat la barrera. Merkel, la científica de 35 anys que mai no hauria somiat entrar en política, va passar a l'altre cantó, va buscar una cabina per trucar a la seva tia d'Hamburg, la ciutat de l'oest on havia nascut, es va prendre la seva primera cervesa occidental... I, igual que la majoria, se'n va tornar a dormir a casa seva. L'endemà havia de matinar.

La nit més emocionant del Berlín actual està farcida d'anècdotes com aquesta, unes de certes, les altres inventades o millorades en el curs dels 25 anys passats. No hi fa res.

El mur havia caigut, 28 anys, dos mesos i 27 dies després d'aquell matí del 13 d'agost de 1961 en què la ciutat s'havia despertat partida per la que va ser la Franja de la Mort. Aquell 9 de novembre va arrencar un nou capítol en la història de Berlín, a Alemanya i a Europa, entre cerveses damunt el mur o a la sauna, sense que ni a la policia de la Bornholmer Strasse ni a la de la Porta de Brandenburg no se'ls escapés ni un tret.

Aniversaris que ningú no celebra

El 9-N està lligat en la memòria col·lectiva alemanya amb el més bonic, però també amb el més fosc de la història del país: l'anomenada Nit dels Cristalls Trencats, de 1938, quan els nazis van cremar 7.500 sinagogues i altres edificis jueus i van enviar als camps de concentració els primers 30.000 membres de la comunitat jueva. No és l'únic 9-N associat a Alemanya amb dates que han marcat, bé o malament, el destí del país. El 1848 va morir executat per les tropes austríaques el diputat liberal Robert Blum, considerat un visionari demòcrata. En la mateixa data del 1923 Adolf Hitler va protagonitzar un intent de cop d'estat, que el va portar a la presó amb una condemna de cinc anys, en els quals va escriure el seu Mein Kampf. Tantes coincidències delicades han fet que l'aniversari de la caiguda del mur no s'hagi convertit en festa nacional. Aquesta diada se celebra el 3 d'octubre, en record del Tractat d'Unitat firmat el 1990, que va significar la dissolució de la RDA i la incorporació del seu territori en la RFA 

La revolta dels disciplinats

06/11/14 02:00 - BERLÍN - G.C.S

1

“La clau de l'èxit va ser l'actitud disciplinada de la gent de l'est. Si en comptes d'esperar-se que s'aixequessin les tanques frontereres cap al Berlín oest, algú arriba a donar una empenta al policia comunista, la nit hauria pogut acabar en tragèdia. Si l'endemà s'haguessin produït atacs a casernes soviètiques del territori comunista, Mikhaïl Gorbatxov potser no s'hauria assegut a negociar la reunificació amb Helmut Kohl. No hi va haver empentes al guàrdia ni es van atacar les casernes. En comptes d'això, es va aprofitar el cap de setmana per viatjar, per primer cop en anys, a l'oest, a gastar-se els 100 marcs de benvinguda que rebia cada ciutadà de l'est que passava la frontera i tornar-se'n a casa a dormir.” Així recordava aquesta setmana Wolfgang Schäuble, ara ministre de Finances d'Angela Merkel i, el 1989, ministre de l'Interior de Kohl, la “revolta dels disciplinats” ciutadans de l'Alemanya de l'est.

Aquell 9 de novembre, ni ell podia somiar que uns mesos després estaria dirigint la part tècnica de les negociacions que van acabar amb el Tractat d'Unitat, el 3 d'octubre de 1990. Va ser l'encarregat d'escriure la lletra gran i menuda i d'estampar la signatura, per part de la República Federal d'Alemanya (RFA), en un document que segellava la reunificació. La part contrària, la de la República Democràtica Alemanya (RDA) estava representada pel seu últim cap de govern, Lothar de Maizière, arribat al poder en les primeres eleccions lliures d'aquella meitat del país, uns mesos enrere, i que havia guanyat apoteòsicament la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Kohl.

Schäuble, aleshores la mà dreta d'aquell canceller, va ser l'arquitecte que va donar forma al castell negociador de Kohl amb les quatre potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial –la Unió Soviètica, França, el Regne Unit i els Estats Units–, més aquella nova RDA improvisada després de la caiguda del mur.
Sap del que parla quan elogia diplomàticament la disciplina de l'est. És a dir, l'obediència forçada per la dictadura, de qui no ha enterrat, però, l'esperit de revolta.

Els aproximadament 16 milions d'habitants que aquell novembre de 1989 hi havia a la RDA havien crescut sota el règim satèl·lit de Moscou, com a resultat de la partició alemanya entre les quatre potències que van derrotar el Tercer Reich de Hitler, el 1945. El 13 d'agost de 1961, un diumenge, van haver de veure com la divisió precària entre els quatre sectors en què havia quedat tallat Berlín, una illa dins el territori de la RDA, quedava segellada amb un mur provisional, que en les setmanes, mesos i anys posteriors va fortificar-se fins esdevenir la Franja de la Mort.

Els ciutadans disciplinats de l'est van suportar anys de dictadura, sense que els aliats del món lliure fessin res que posés en perill l'estabilitat enganyosa dels anys de la guerra freda. Unes eleccions municipals fraudulentes, el maig de 1989, van obrir l'aixeta de les protestes. El setembre següent van començar les marxes de cada dilluns, a Leipzig (a l'est). Primer eren uns pocs centenars, després van esdevenir milers, escampats per tot el territori de la RDA. El 4 de novembre les marxes arribaven a l'Alexander Platz de Berlín, en una llegendària manifestació d'un milió de persones –xifra simbòlica, com acostuma a ser– on no només hi havia dissidents o escriptors com ara Christa Wolf, sinó gent de l'aparell comunista i els anomenats reformistes. Hi ha qui diu que va ser el mateix aparell que la va organitzar. Hi ha qui diu que s'hi va afegir en un intent desesperat per salvar-se. Cinc dies després saltava la notícia: havia caigut el mur.

El cerebro gris

Merkel y el alcalde Wowereit, dos rostros de una reunificación que trazó Schäuble

Gemma Casadevall

Berlín, 6 nov (EFE).- La canciller Angela Merkel y el alcalde Klaus Wowereit son los rostros más representativos de la Alemania y el Berlín de hoy, surgidos de la transformación que imprimió una reunificación que fue trazada por el ahora ministro de Finanzas, Wolfgang Schäuble.

"Ninguna otra capital europea y ningún otro país han vivido una metamorfosis tan profunda, en el fondo como en la forma, en su superficie y en su papel en el mundo, como éstos", afirma Wowereit, autor de la frase "pobre, pero sexy" con que un día definió a la ciudad-estado y capital de Alemania.

De ciudad mártir de la Guerra Fría, Berlín pasó a asumir la capitalidad de la primera economía europea, con la revolución urbanística y social que exigía una ciudad sin tejido industrial ni poder económico propios, recordaba el alcalde en un encuentro con medios extranjeros.

Merkel, crecida en territorio comunista y que irrumpió en política apadrinada por el "canciller de la reunificación", Helmut Kohl, lidera la Alemania de hoy; una mujer poderosa que no quiere ser tachada de prepotente y que representa la generación política liberada de lastres del pasado.

"No pertenece ya a la Alemania de los que crecieron sin padre, la situación general en la posguerra, sea porque éste había muerto, desaparecido, huido o caído prisionero. Tampoco a los que se rebelaron contra la jerarquía paterna vinculada al nazismo", explicaba recientemente el hombre fuerte de su gobierno, Schäuble.

Titular de Interior con Kohl, Schäuble fue figura clave en el proceso impulsado tras la caída del muro, el 9 de noviembre de 1989, que culminó en el Tratado de Unidad, el 3 de octubre de 1990.

Mientras Kohl negociaba con los líderes de las potencias vencedoras de la II Guerra Mundial, los socios de la Unión Europea (UE) y de la República Democrática Alemana (RDA), a él le correspondió plasmar en papel los resultados de esos acuerdos.

"Surgieron más problemas técnicos que políticos", afirmaba Schäuble en un acto previo al aniversario de la caída del muro, donde destacó que ni el líder soviético Mijaíl Gorbachov ni el estadounidense George Bush (padre) temían a una Alemania fuerte.

Schäuble estampó su firma en el Tratado de Unidad por parte de la República Federal de Alemania (RFA), mientras que la RDA estaba representada por Lothar de Maizière, el último jefe de gobierno de un país que sellaba con esa firma su extinción.

El ahora ministro de Finanzas de Merkel era por entonces el delfín de Kohl y tal vez la persona que mejor conoce la letra grande y la pequeña del Tratado, origen de la actual RFA en la que se integró la RDA. 

Dos sacudidas marcaron la trayectoria posterior de Schäuble: el atentado cometido contra él por un enajenado, en 1991, que le dejó en silla de ruedas; y su ruptura en 1999 con Kohl, retirado tras su derrota ante al socialdemócrata Gerhard Schröder e inmerso en el escándalo de la financiación irregular de la Unión Cristianodemócrata (CDU).

El caso de las cuentas secretas salpicó a Schäuble, que renunció a presidir la CDU y a ser el sucesor programado por Kohl; Merkel asumía ese puesto en 2000, con una llamada al partido a emanciparse del patriarca.

Merkel hizo historia por partida doble en 2005, al convertirse en la primera mujer y del antiguo territorio de la RDA que llegaba a la Cancillería de una Alemania fuerte, a la que ella imprimió un estilo de liderazgo que huye de las estridencias, pero donde impone su ley.

En las antípodas de ese carácter se sitúa Wowereit, el socialdemócrata que llegó a la alcaldía de la ciudad-estado en 2001 tras proclamar su homosexualidad y al que la prensa populista apoda el "party-boy", por ser presencia obligada en todas las fiestas.

Justificado o no el término, bajo su gestión Berlín cambió de piel urbanísticamente y acogió a la legión de funcionariado derivada de la mudanza de capitalidad -de Bonn a Berlín-, sin perder la reputación de capital atípica y con "feeling" para la contracultura.

Dos lamparones precipitaron su retirada, prevista para este diciembre: la especulación inmobiliaria, que ha hecho mella en una capital aún con fama de barata respecto a París, Londres o Madrid; y el escándalo del nuevo aeropuerto de Berlín, cuya inauguración acumula un retraso de tres años y sigue postergada indefinidamente.

"No todo puede salirnos bien en esta vida", argumenta Wowereit, mientras se prepara para presidir este domingo su último gran acto como alcalde: el 25 aniversario de la caída del muro, "el día más feliz en la vida de muchos berlineses". EFE

gc/nl/jac

Parole, parole, parole

Mentiras, manipulaciones y otras leyendas urbanas en torno al muro

Gemma Casadevall

Berlín, 3 nov (EFE).- Mentiras, manipulaciones y hasta alguna leyenda urbana rodean los 28 años de existencia del muro del Berlín hasta su caída, sobre la cual no hay tampoco una verdad única, más allá de que fue una noche hermosa en la historia reciente alemana.

"Nadie tiene la intención de levantar un muro", afirmó el jefe del Estado de la República Democrática Alemana (RDA), Walter Ulbricht, el 15 de junio de 1961. Sólo unas semanas después, el 13 de agosto, Berlín amaneció partido por alambradas y zanjas.

Fue una flagrante mentira, puesto que su régimen trabajaba con ahínco y bajo estricto secreto en esa aún precaria división que los berlineses verían surgir un domingo por la mañana, a modo de esqueleto de lo que luego fue la hermética franja de la muerte.

Desde 1949, año fundacional de la RDA, a 1961 habían huido 2,5 millones de germano-orientales por las frágiles divisiones entre los sectores en que quedó escindido Berlín tras la II Guerra Mundial.

El sector oeste de Berlín era un coladero, razón por la que Ullrich levantó, con permiso de Moscú, una división atroz que quiso legitimar como un "muro de protección antifascita".

El cinismo de Ullrich forma parte de las falsedades en torno al muro, aunque tampoco hay explicación a por qué el espionaje de las potencias occidentales que ocupaban Berlín -EE.UU., Reino Unido y Francia- no percibieron que en las afueras de la capital de la RDA un ejército de soldados y operarios preparaba la operación.

La Guerra Fría era un escenario muy expuesto como para arriesgar una confrontación directa. A los berlineses no les quedó otra que asistir al reforzamiento de un muro que el sucesor de Ullrich, Erich Honecker, convirtió en altamente tecnificado.

Otra mentira -el fraude electoral descarado en unas municipales- abrió finalmente la brecha de las protestas en mayo de 1989.

Honecker seguía cerrado a cualquier reforma, mientras en Moscú Mijail Gorbachov abría el grifo de las suyas y se producían fugas masivas de ciudadanos a través de Hungría, Polonia y Checoslovaquia.

"La vida castiga a quien llega tarde", se dice que advirtió Gorbachov a Honecker, en el 40 aniversario de la RDA. Ninguna grabadora registró la frase, pero así quedó para la historia.

Tampoco hay constancia de que el "Wir sind das Volk" -"Nosotros somos el pueblo"- de los primeros centenares de ciudadanos de Leipzig que en septiembre se levantaron contra la RDA fueran un clamor por la reunificación. Más bien pedían reformas.

Los centenares se convirtieron en miles y el 4 de noviembre un millón de personas se concentró en la Alexanderplatz de Berlín.

Honecker había renunciado ya a su puesto, presionado por Moscú, y su heredero, Egon Krenz, buscaba soluciones en medio del marasmo.

"Fue una concentración orquestada desde el aparato de la RDA para salvar lo salvable", afirmaba el historiador Ilko Sascha Kowalczuk, en un acto del Deutsches Theater, donde recordó que, además de escritores como Christa Wolf o Heiner Müller, habló -entre atronadores abucheos- el jefe del espionaje de la RDA, Markus Wolf.

"Había actores distintos con objetivos distintos. La mayoría pedíamos reformas, no la disolución de la RDA", sostenía en ese acto Gregor Gysi, el carismático líder del postcomunismo.

Se llegó así al 9 de noviembre. A las 18.53, el miembro del Politbüro Günter Schabowski anunciaba en una concurrida conferencia de prensa que quedaban permitidos los viajes al extranjero.

"¿A partir de cuándo?", preguntó el periodista italiano Riccardo Ehrmann. "Según lo entiendo, desde ahora mismo", atajó Schabowski. Una noticia daba la vuelta al mundo: había caído el muro.

Los enigmas envuelven el proceder de Schabowski. Krenz nunca dio esa orden. Gysi afirma que fue un malentendido y que la regulación debía entrar en vigor la mañana siguiente. También se dijo que la pregunta de Ehrmann había sido "inducida" por el aparato.

El desconcierto podía haber acabado en tragedia, ya que la policía no tenía instrucciones de cómo actuar mientras miles de ciudadanos se agolpaban sobre los pasos fronterizos.

Confusión en una noche desconcertante y hermosa, porque no hubo un solo disparo, de la que surgieron nuevas leyendas e imágenes de miles de ciudadanos derribando el muro con sus martillos.

Hubo algún grupo de jóvenes occidentales que lo intentó. Pero el grueso de las fotos del martilleo no pertenecen a esa noche, sino a semanas posteriores, en que ciudadanos y turistas se lanzaron a por su reliquia de una franja de la muerte ya desactivada.

Obviamente, tampoco hay que dar por auténticos los pedazos de muro a la venta en cualquier esquina o comercio legal por Berlín, por mucho que lleven la etiqueta de "original". Ninguno lo es. EFE 

gc/nl/ig/lab