domingo, 11 de julio de 2010
sábado, 10 de julio de 2010
Qué tendrá Paul?
De Tante Käthe a Revierstrasse
jueves, 8 de julio de 2010
Paul, a por otra jornada histórica
martes, 6 de julio de 2010
Wulff, el barón domado
Les angúnies de Merkel
Gemma C. Serra
Les angúnies de la cancellera Angela Merkel per fer prosperar l'elecció del seu candidat a la presidència, el baró regional Christian Wulff, van traslladar a xifres les escissions a les seves files i la poqueta vida que li queda, diuen, a la coalició de govern amb els lliberals. Wulff va necessitar tres votacions i un grapat de crides dramàtiques -de la pròpia Merkel, entre d'altres- fins ser elegit per a un càrrec eminentment representatiu. A la primera volta se li van escapar 44 vots dissidents a l'Assemblea Federal, a la segona Merkel va aconseguir que la xifra baixés a 19 i a la tercera, quan només li calia la majoria simple, a .
Wulff, de 51 anys i fins aquesta setmana primer ministre de Baixa Saxònia, va esdevenir així el president més jove de la història de la República Federal Alemanya (RFA) però això no vol dir, ni de lluny, que a la coalició de Merkel se li hagi aplicat cap bàlsam rejovenidor. Fins ara, Merkel podia fer veure que ignorava les apostes que circulen a Berlin de quanta vida li queda a la seva coalició, ara les esquerdes són massa evidents com que una dona intel.ligent com ho és ella faci com que no sàdona de res.
El Partit Lliberal es troba, diuen els sondeigs, per sota de la barrera del cinc per cent i en perill, per tant d'esdevenir extraparlamentari, si se celebressin eleccions ara mateix. Es això motiu suficient perquè Merkel temi unes eleccions anticipades, recurs que aquesta setmana passada es veia com a possible, de fracassar l'elecció de Wulff? Doncs segurament no sigui tant la por a la caiguda del seu soci, i especialment el líder lliberal i ministre d'Exteriors, Guido Westerwelle, principal responsable de la caiguda de popularitat del govern de Merkel, sinó la por a que tampoc no podria recórrer als vells i armoniosos temps en gran coalició amb els socialdemòcrates.
El Partit Socialdemòcrata d'ara, presidit per Sigmar Gabriel, no es troba en la situació desesperada de quan Gerhard Schröder va caure derrotat per Merkel, el 2005. Per primer cop en anys, sembla haver retrobat la via ascendent i fins i tot haver perdut hagut complexe a l'hora d'acostar-se al bloc dissident de l'Esquerra. Merkel, en canvi, sembla abocada a la soledat. O a provar aventures noves amb els Verds, si és que aquests mantenen la seva consigna del „L'Esquerra? No, gràcies“, que els impossibilita per a un tripartit amb socialdemòcrates i el partit d'arrels poscomunistes.
jueves, 1 de julio de 2010
Merkel sua per imposar el seu candidat a presidir Alemanya
Wulff, ‘baró' regional de la CDU, necessita tres votacions per sortir elegit Les fortes dissidències internes humilien la cancellera i agreugen la crisi dins la coalició de govern de democristians i liberals que encapçala
Al tercer intent i en una tensa jornada marcada per les dissidències en les files d'Angela Merkel, Cristian Wulff, baró regional de la Unió Cristianodemòcrata de la cancellera, es va convertir ahir en president d'Alemanya en l'elecció més dramàtica que es recorda al país per a un càrrec eminentment representatiu. El procés ha debilitat Merkel i posa de relleu i agreuja la crisi en la seva coalició de govern.
En la primera votació, en què necessitava majoria absoluta, a la coalició de Merkel se li van escapar 44 vots a favor de Joachim Gauck, l'independent que presentava l'oposició socialdemòcrata-verda. A la segona, enmig de crides de Merkel a la disciplina, el còmput de dissidents va baixar a 29. A la tercera, on només requeria majoria simple, l'Assemblea Federal va donar el sí a Wulff per 625 vots contra el 495 de Gauck, amb 121 abstencions, és a dir, 19 vots menys per al futur president dels que la coalició de Merkel té en aquesta cambra –integrada pels diputats federals més els enviats dels lands– encarregada d'escollir el president. Aleshores s'havia retirat la tercera candidatura, la de l'escriptora Luc Jochimsen, de L'Esquerra.
Rebuig a Gauck
Per sort per a Merkel, Gauck era el candidat perfecte per a molts excepte per als postcomunistes de L'Esquerra, que mai no l'haurien votat, ni que fos per fer caure la cancellera. Aquest teòleg i pastor protestant va ser l'home a qui Helmut Kohl va convertir en cap dels arxius de la STASI –la policia política de l'Alemanya comunista– un any després de la caiguda del Mur. Gauck va ser el responsable de l'obertura d'unes actes que van complicar la vida a confidents de la STASI i dirigents com el líder de L'Esquerra, Gregor Gysi. Aquest partit es va abstenir de votar Gauck, enemic d'una part del seu electorat.
Potser això va salvar Merkel d'una derrota que, segons es deia, l'hauria abocada a avançar les eleccions. El cas és que Merkel, humiliada, va passar ahir hores d'angoixa fins que va imposar el seu candidat en tercera votació, una elecció complicada atesa la seva situació actual de feblesa, però que Alemanya ja havia viscut en dues ocasions (el 1969, amb l'elecció del socialdemòcrata Gustav Heinemann, i el 1994, amb el democristià Roman Herzog).Encara és pitjor, per a Merkel, la situació de la seva coalició de govern amb els liberals, que, segons les enquestes, quedarien fora del Parlament en cas d'eleccions anticipades. Les relacions entre la cancellera i el seu soci són tenses, però estan condemnats a tirar endavant: els liberals, per supervivència, i Merkel perquè ja no pot tornar als temps més tranquils d'una gran coalició amb l'SPD.
LA XIFRA
86
per cent
dels alemanys “no estan contents” amb la gestió de Merkel i els seus socis, segons la televisió ARD.
LA XIFRA
5
anys
és la durada del mandat del president alemany, que pot repetir en el càrrec un màxim de dues vegades.
Eternament jove i somrient
Christian Wulff, de 51 anys i des del 2003 primer ministre de la Baixa Saxònia –el land de la seu de Volkswagen i la pàtria política de l'excanceller Gerhard Schröder–, va fer carrera com a jove rebel en temps del patriarca Helmut Kohl. Se'l considerava etern aspirant a lluitar per la cancelleria i ha arribat a la presidència d'Alemanya com a candidat d'emergència d'Angela Merkel, antiga rival interna. Tot això, sense perdre mai el seu somriure immaculat ni el bon to que el caracteritza. Els que el coneixen diuen que no és tan tou com sembla, sinó un estrateg dur amb pell de xai. Serà el desè president de la República Federal d'Alemanya i el sisè procedent de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) per ocupar el màxim càrrec representatiu de la potència europea. Se n'espera que sàpiga anar més lluny de la mera representativitat per actuar d'autoritat moral, preparat per posar les coses al seu lloc en moments de crisi i per damunt de partidismes. I tot això d'acord amb la tradició d'un càrrec que sovint implica deixar en suspens la militància política.
Crónica 7, julio/septiembre 2010
El relax berlinés de Eliasson o el vía crucis de Frida
Gemma Casadevall
A los programadores y comisarios museísticos les gustan emplear la palabra “diálogo” cuando se trata de agrupar magnetismos y talentos artísticos aparentemente en las antípodas, unos de otros. Los del Martin Gropius Bau, tal vez el museo de programación más atractiva de Berlín, obviaron este recurso semántico y simplemente colocaron, cada uno en su planta, pero compartiendo temporada, a Olafur Eliasson y Frida Kahlo. Más antipódicos, imposible: por un lado, el relax berlinés en que se deja mecer el artista danés, metido a interiorista de la capital alemana; por el otro, la exhibición del vía crucis personal y artístico de ese icono pictórico mexicano. Eliasson, dejando que el visitante juegue con sus instalaciones de ciudades imaginadas poliédricas, péndulos de agua, microscopios y fenomenales caleidoscopios urbanos, entre vahos de colores, falsas calzadas y céspedes a ras de ventana; Frida, señoreando en la planta superior, haciendo alarde de su columna vertebral rota y demás calvarios de su existencia.
Kahlo llegó al Martin Gropius arropada bajo la denominación de “retrospectiva histórica” -150 obras, procedentes de 45 colecciones privadas de todo el mundo y con generosa aportación del museo Dolores Olmedo Patiño mexicano-. La exposición a la artista de Coyoacán abunda en todos aquellos aspectos que apuntalan la excepcionalidad de Kahlo, de lo personal -y hasta el culebrón con Diego Rivera-, a lo fisionómico -la uniceja y el bigote como señales de identidad femenina- y, no nos olvidemos, lo artístico. Es una de esas exposiciones que marcan la temporada y convierten el “shop” del Martin Gropius en dependencia casi tan visitada como las salas de exposición, mientras los fetiches de Frida asumen el papel de “souvenir” actualizado para todo turista en la ciudad, por delante de los socorridos fragmentos del Muro.Largas colas, recorridos a paso de tortuga, para Frida; relax y paseo entre sonrisas, para Eliasson, en la planta baja. Al paseante que acceda a los espacios sobre las grandes baldosas de granito se le permite experimentar con su propia sombra, redescubrir la fisonomía berlinesa a través del trayecto ciudadano de un gran espejo a lomos de una furgoneta cristalera, quedarse encandilado con una manguera a merced del impacto del agua, bajo un juego de flashes, y embobarse con el techo del Martin Gropius, amplificado al infinito gracias al gigantesco microscopio de placas reflectantes construido por Eliasson. Es un homenaje a la ciudad en la que se instaló, vive y crea, su ciudad, y una especie de masaje de cervicales artístico para el visitante, incluida la sala invadida por niebla artificial multicromática ante la que se advierte al personal contra los efectos de la claustrofobia.
“Innen Stadt Aussen” -o ”Inner City Out”- es el título de la exposición con la que Eliasson traslada su Berlín al interior del Martin Gropius y, a la vez, hace que su obra encuentre su continuidad fuera de las paredes del edificio, ya que además de jugar con los efectos interiores lo hace con su fachada. Por si a alguno le pareció que se quedaba corto, el juego de los espejos poliédricos prosigue en lo que denomina “El pabellón ciego”, una última instalación al aire libre, en la vecina Potsdam.
No hay diálogo posible, ni se intenta, entre Frida y Olafur, más allá de su coincidencia expositora. Por emplear un verbo comunicante entre ambos, se podría decir que Eliasson contrarresta con su ciudad imaginada el impacto visual de la artista con la espina dorsal crucificada. Ambos estarán en el Martin Gropius hasta mediados de agosto, acompañados, de un tercera exposición, dedicada a la ciudad secreta y piramidal de Teotihuacan, a modo de apéndice de la colaboración del museo con el Consejo Nacional para la Cultura y las Artes de México D.F.
Mientras los programadores del Martin Gropius se abstraen de la obligatoriedad del diálogo forzoso, desde el corazón del compendio de nuevas galerías berlinesas instaladas junto a la Hamburger Bahnhof se nos llama a participar en la conversación de dos amigos, el maxi-cotizado Damien Hirst y su algo más modesto Michael Joo. Ambos comparten protagonismo en la Haunch of Venison, con una recreación de parte de materiales ya conocidos, en lo que concierne a Hirst, y de nuevas incorporaciones, para Joo. La cebra en formol -“The incredible Journey”, de 2008- de Hirst, así como sus vitrinas de pastillas y artilugios médicos y un montón de moscas dispuestas a saborear carne asada en una barbacoa dan fe de lo que algún crítico, en Alemania, ha calificado tal vez prematuramente de constatación del “arte cansado” -por reincidente- de Hirst. Su amigo Joo, colega con quien gusta de cooperar desde que se conocieron en Colonia, en 1991, dialoga desde su propia perspectiva tergiversadora de la naturaleza con ejemplares como su “Pink Rocinante” -la cebra rosa de metal- entre falsos trofeos de caza.
La exposición del Haunch of Venison es una fantástica excusa para descubrir el nudo de galerías surgidas -y multiplicadas, temporada a temporada- en los aledaños de la Hamburger Bahnhof. Lo que fue un tejido desabrido de naves y talleres mecánicos abandonados se ha convertido en menos de cuatro años en territorio de galeristas, que tras el tortuoso periodo experimental inicial es ya zona de referencia, ahora dignificada con un par de terrazas donde tomarse un tentempié en ambiente más o menos “cool”, incluido alguno de esos simulacros de chiringuito playero de semilujo que tanto agradecen las ciudades sin mar, como Berlín.
Los talentos del verano alemán van más allá de Berlín y se sitúan en otra vía de diálogo, alrededor de Neo Rauch. Al artista que logró el milagro de hacer pronunciable la ciudad de sus orígenes, Leipzig, en los circuitos neoyorquinos se le consagran dos exposiciones paralelas, coincidiendo con su 50 cumpleaños. Una, en la Pinakothek der Moderne de Múnich, la otra, en el Museo de Artes Plásticas de su ciudad, Leipzig. Que a alguien se le dediquen dos muestras simultáneas -una de ellas en la perla museística de la capital bávara, su espléndida pinacoteca- es algo que no puede explicarse como simple tarta de cumpleaños cincuenteañera. Llegar a los 50 no es nada, artísticamente hablando, a no ser que, como Rauch, ocurra que se da por hecho que no va a ser una estrella fugaz en el firmamento. Un total de 120 obras -60 más 60, para cada museo- forman la retrospectiva de Rauch repartida entre dos ciudades bien comunicadas, pero que no dejan de distar 430 kilómetros -o cuatro horas y cinco minutos, en coche, puerta a puerta, según las cuentas de googlemaps-.
No importa: el diálogo Rauch-Rauch, de Múnich a Leipzig, con su mezcla de surrealismo, popart y realismo socialista, merece el viaje.
miércoles, 30 de junio de 2010
Merkel apuesta contra el mejor. Merkel y los hombres (III)
Merkel se la juga avui en l'elecció del president alemany
El candidat de la CDU és el favorit per rellevar el dimitit Köhler
Wulff s'enfronta al carismàtic opositor Gauck
Tot i que els alemanys viuen aquests dies pendents del Mundial de Sud-àfrica, la seva selecció avui no juga i les dues cadenes de la televisió pública transmetran un enfrontament insòlit: l'elecció del president que ha de substituir Hort Köhler, dimitit un mes enrere. Els dos equips són les files de la cancellera Angela Merkel, impulsora de la candidatura al càrrec del baró regional Christian Wulff, el primer ministre de la Baixa Saxònia, contra la renascuda aliança entre socialdemòcrates i verds, que presenta el carismàtic Joachim Gauck, un teòleg dissident de l'etapa de l'Alemanya comunista, que deu el seu bon nom a la feina feta durant l'era de Helmut Kohl, quan s'encarregava dels arxius de la STASI després de la caiguda del Mur. Gauck és un home a qui els alemanys consideren un model d'integritat.
Mai l'elecció d'un president de la República, un càrrec representatiu, havia desfermat tanta expectació. Es tracta d'una elecció de conseqüències que podrien ser dramàtiques per a Merkel. L'elecció de Wulff, amb reputació d'estrateg molt més dur del que dibuixen les seves formes amables, es donava per segura quan la cancellera el va designar com a solució ràpida a la sorprenent dimissió de Köhler per unes declaracions que vinculaven les missions de l'exèrcit a l'estranger amb interessos econòmics del país. Merkel va voler tapar la tempesta de mala sintonia amb el cap d'Estat, també de la CDU que ella presideix, amb la designació d'un successor fàcil en un temps rècord.
L'Assemblea Federal
¿Pot perdre la votació, Wulff, que amb 51 anys seria el president més jove del país? La lògica diu que no, perquè la coalició que lidera Merkel té una vintena de vots de més a l'Assemblea Federal –una cambra mixta formada pels 622 diputats de la cambra baixa del Parlament, el Bundestag, més un nombre igual d'enviats dels lands–, però Wulff no les té totes.
En una situació de feblesa permanent com la de Merkel tot es percep com a dramàtic. Els grans mitjans de comunicació han enaltit la figura de Gauck fins a fer la impressió que realment és un home imprescindible per al país. La seva designació es va interpretar com un autogol de Merkel, perquè si no fos el candidat de l'oposició hauria recolzat amb passió aquesta figura de l'Est, com ella, pastor protestant, com el seu pare, i capaç de fer discursos savis. Aquesta és la feina amb què s'identifica un bon president: tocar la fibra al ciutadà en situacions solemnes i aixecar-li la moral en temps de crisi. A més, té la funció de ratificar lleis, qüestió que es diu que va ser el motiu real de la dimissió de Köhler, exresponsable de l'FMI i disconforme amb els plans anticrisi de Merkel.
martes, 29 de junio de 2010
La patada hacia arriba de Merkel
Joachim, el intachable enemigo
miércoles, 23 de junio de 2010
Madiba, este no fue tu Mundial
domingo, 6 de junio de 2010
Empeñándonos en hablar de crisis
Merkel, a la recerca del seu rescat
RETROCÉS · La cancellera, immersa en una caiguda lliure de la seva coalició als sondejos, necessita pactar i reeixir en un programa de retallades RIVALS · L'oposició guanya terreny davant l'elecció del nou president del país
Gemma C. Serra
Amb aquest bagatge, i unes enquestes en caiguda lliure, Merkel es tancarà avui i demà amb els seus socis, la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU) i el Partit Liberal (FDP), per mirar de lligar un paquet de rescat. Es tracta de frenar l'endeutament amb un programa esglaonat fins al 2016, d'acord amb el model imposat per la UE -i indirectament per Alemanya, el primer contribuent- al conjunt de la castigada eurozona. Fins ara, dominen les dissonàncies internes entre el liberal Guido Westerwelle, el bavarès Horst Seehofer i la pròpia Merkel sobre què es pot retallar. A ningú no li estranya, perquè el desacord és l'estat natural de la coalició en aquesta segona legislatura de la cancellera i es preveu que demà reapareguin tots tres líders amb un compromís de mínims.
Als mitjans alemanys s'han estès els comentaris dels qui asseguren -com el Süddeutsche Zeitung- que en set mesos de gestió al govern de Merkel se'l veu més desgastat que al roig-i-verd de Gerhard Schröder, abans d'anar a les eleccions anticipades que va perdre, el 2005.
Les dissonàncies internes s'amunteguen i el missatge de les enquestes no deixa marge d'error: la CDU-CSU de Merkel va caure aquesta setmana al Politbarometer de la televisió pública alemanya al 33%, només dos punts per damunt del Partit Socialdemòcrata (SPD), que en guanya dos i puja al 31%. Si se celebressin eleccions generals avui, la coalició de CDU-CSU més liberal trauria, diu el baròmetre polític més prestigiós del país, un 40%, mentre que un teòric bloc entre SPD, Els Verds i l'Esquerra n'obtindria un 54%.
La hipotètica aliança entre aquestes tres formacions no existeix ni en somnis, l'Esquerra continua descartada com a soci ja que aglutina el postcomunisme i la dissidència socialdemòcrata. Sí que va ser il·lustratiu, però, veure com SPD i Els Verds es presentaven divendres plegats, com no es veia des del temps del govern de Schröder, per tirar endavant la candidatura de Gauck a la presidència.
Matemàticament parlant, Christian Wulff, de 50 anys i baró de la CDU, no pot perdre davant Joachim Gauck, de 70 anys i figura de la reunificació. Les files de Merkel tenen una majoria de 23 vots a l'Assemblea Federal, que escollirà, a tot estirar el 30 de juny, el successor de Köhler. L'Assemblea està formada pels 622 diputats del Bundestag (cambra baixa) més 622 enviats dels Estats federats, siguin polítics o presentadors de televisió.
Teòricament Gauck no pot guanyar, però sí que pot fer molt de mal a Merkel. Que a Wulff se li escapin més o menys vots servirà, però, per mesurar el desgast de poder de Merkel. Socialdemòcrates i ElsVerds ho saben i per això van impulsar una candidatura, la de Gauck, més propera a l'espectre conservador que del propi. Com més s'escolta Gauck, més fàcil és imaginar-se'l com el president perfecte. A Wulff no li va quedar cap més remei que elogiar la talla d'un rival que ha superat dues dictadures -la nazi i la comunista- i que és la imatge de la integritat.
viernes, 4 de junio de 2010
SPD y los Verdes se sacaron de la manga un as
|
| |
|
Berlín, 4 jun (EFE).- La oposición socialdemócrata-verde presentó hoy al teólogo y ex disidente germanooriental Joachim Gauck como el candidato idóneo a la presidencia de Alemania, en tanto que independiente y de reconocido talante conciliador, un claro desafío al aspirante de la coalición de Angela Merkel, Christian Wulff. Un día después de que la canciller y sus socios -el liberal Guido Westerwelle y el socialcristiano bávaro Horst Seehofer- designaran para la presidencia a Wulff, la alianza roji-verde lanzó una propuesta sólida, destinada como mínimo a dar una batalla digna al correligionario de Merkel y primer ministro de Baja Sajonia. "Soy realista y sé contar. Asumo la candidatura con sentido de la responsabilidad y como parte de una sociedad en la que siempre defendí los valores de la libertad y la democracia", dijo Gauck, de 70 años, flanqueado por los presidentes del Partido Socialdemócrata (SPD), Sigmar Gabriel, y los Verdes, Cem Özdemir. Numéricamente hablando, Gauck tiene las de perder, puesto que la coalición de Merkel tiene una cómoda mayoría en la Asamblea Federal, integrada por los 622 diputados de la cámara baja (Bundestag) y el mismo número de enviados de los "Länder", entre políticos y figuras de la vida pública, de deportistas a gente del espectáculo. A la Asamblea corresponderá el 30 de junio elegir al sucesor de Horst Köhler, quien el pasado lunes presentó la dimisión por haber vinculado las misiones en el extranjero del Ejército con los intereses económicos de Alemania. "No presentamos un contracandidato porque sí, sino un concepto distinto para la presidencia, ajena a partidismos", dijo Gabriel, mientras Özdemir calificó a Wulff de "miembro del lobby de la Unión Cristianodemócrata", como vicepresidente del partido de Merkel. "Gauck sintetiza el espíritu de conciliación y a la vez la voz de la consciencia", prosiguió Gabriel, para aclarar luego que tales elogios no eran propios, sino "adoptados" de los pronunciados por Merkel, en el reciente 70 cumpleaños de su ahora candidato. Hijo de un trabajador de los astilleros de Rostock (este de Alemania), al que los soviéticos deportaron a Siberia en 1950, Gauck fue miembro fundador del movimiento disidente de la RDA Neues Forum. Tras la reunificación se convirtió, por designación del canciller Helmut Kohl, en director del departamento federal para la tutela de los archivos de la Stasi, la policía secreta comunista, cargo que desempeñó hasta el año 2000 pero al que se sigue llamando "Oficina Gauck", por el sello que imprimió al organismo. A Gauck se le identificó con el espíritu de justicia, no de revanchismo, capaz de poner el dedo en la llaga, sin arrugarse. Este pastor protestante, padre de cuatro hijos, divorciado y desde 1990 con una nueva compañera sentimental, desgranó hoy un improvisado discurso sobre responsabilidad, miedos del ciudadano ante crisis como las actuales y coraje a la medida de un presidente. Sus posibilidades de imponerse a Wulff son mínimas, pero la mera presentación fue un gol para las filas de la canciller, que siguen cayendo en las encuestas al nivel más bajo desde 2006, mientras la antigua alianza roji-verde de Gerhard Schröder se revitaliza. De celebrarse elecciones este domingo, la coalición de Merkel obtendría 40 puntos -dos menos que la semana anterior, según el Politbarometer de la televisión pública-. Un bloque entre el SPD, los Verdes y la Izquierda obtendría un 54 por ciento. La presidencia es el primer cargo representativo del país con rango de autoridad moral, al que compete asimismo ratificar, tras minucioso estudio, las leyes emanadas del Bundestag y Bundesrat (cámara baja y alta). EFE gc/jcb/ah/lab | |
jueves, 3 de junio de 2010
Un rival interno menos
Wulff, un renovador democristiano que se consolidó en la Baja Sajonia alemana
Gemma Casadevall
Berlín, 3 jun (EFE).- El primer ministro de Baja Sajonia, Christian Wulff, se convertirá previsiblemente el 30 de junio en presidente de Alemania, desde su posición de candidato "sorpresa" lanzado por las filas de la canciller Angela Merkel como solución de emergencia tras la dimisión intempestiva de Horst Köhler.
Tres días después de la dimisión de Köhler por sus declaraciones vinculando las misiones del Ejército con los intereses económicos de Alemania, Wulff fue designado hoy para el máximo cargo de representación del país por Merkel y sus socios, el liberal Guido Westerwelle y el socialcristiano bávaro Horst Seehofer.
Wulff, quien en 2003 se convirtió en jefe de Gobierno de Baja Sajonia desde su posición de joven renovador de la Unión Cristianodemócrata (CDU), responde a la imagen de político ambicioso, cuyo nombre sonó en repetidas ocasiones como eterno aspirante incluso a la Cancillería y rival interno de Merkel.
El aún líder regional se convertirá, salvo sorpresas, en el presidente más joven de la historia de la República Federal de Alemania (RFA), cargo al que accederá unas semanas después de cumplir los 51 años.
Rostro habitual de tertulias televisivas y prensa del corazón como exponente de familia perfecta, junto a su segunda esposa Bettina y su hijo de dos años, Wulff dejó atrás su perfil de innovador en la CDU en su etapa como líder de ese "Land", que gobierna en coalición con el Partido Liberal.
Baja Sajonia, con capital en Hannover, es un estado federado identificado sobre todo con el consorcio automovilístico Volkswagen -cuya sede central está en Wolfsburgo- y cuyo Gobierno arrebató Wulff al socialdemócrata Sigmar Gabriel, heredero político en ese "Land" del entonces canciller Gerhard Schröder.
Antes de alcanzar ese objetivo, Wulff tuvo que encajar dos derrotas consecutivas en los comicios regionales del "Land" ante Schröder, al frente del Gobierno de Baja Sajonia desde 1990 a 1998, año en que accedió a la Cancillería tras ganar a Helmut Kohl.
Ya en el cargo, Wulff limó su perfil de político renovador en las filas democristianas, aunque retuvo su aura de líder ambicioso, al acecho de alcanzar, cuando la ocasión lo permitiera, los máximos puestos del país, incluida la Cancillería, hasta que ahora llega su designación para la Presidencia.
El cargo presidencial es de carácter representativo y se elige por el voto de la Asamblea Federal, integrada por los 622 miembros de la cámara baja (Bundestag) más el mismo número de enviados de los "Lander" o estados federados, sean políticos o representantes de la vida pública, deportistas o personajes de la farándula.
Se le considera idóneo para el cargo en tanto que orador brillante, con el tono adecuado para las ocasiones más solemnes y emotivas, y asimismo como representante de aires renovadores.
Nacido en Osnabrück (Baja Sajonia), jurista y en las filas de la CDU desde 1975, Wulff será, tras Heinrich Lübke (presidente del país entre 1959 y 1969), el segundo católico que ocupa ese cargo.
Su designación como presidente fue resultado del rechazo manifiesto de varios de sus colegas y "barones" regionales de la CDU a la que se anunció prematuramente como favorita de Merkel para el puesto, la ministra del Trabajo, Ursula von der Leyen, médico de profesión y madre de siete hijos. EFE
gc/nvm/acm
De juerga por el Jüdisches Museum
Superman anima el triangle de l'horror
berlinés
Gemma C. Serra
Superman, el Capità América i
Sabraman, versió rabínica dels superherois dissenyats per acabar
amb el Doctor Mengele, animen en aquesta primavera berlinesa
l'anomenat triangle de l'horror que formen el Museu Jueu, el monument
a les víctimes de l'Holocaust i la Topografia del Terror, sobre les
ruines dels calabossos nazis. L'heroi amb la “S” al pit desmunta
Josef Goebbels de l'aparell de propaganda, a Radio Berlin; el Capità
América li esclasta un cop de puny a Hitler i Sabraman assetja
Mengele, amb la Creu de David sobre el tòrax de la seva disfressa
blava i blanca, els colors de la bandera d'Israel.
Tot això passa dins l'edifici en
zigzag del Museu Jueu de Daniel Libeskind. En passar els arcs de
seguretat i aparells detectors de metall, idèntics als als controls
de qualsevol aeroport, el visitant té dues opciones: a mà dreta,
escales avall, anirà a parar a l'exposició permanent que el
confronta amb la teoria, la maquinària i la pràctica del programa
d'extermini nazi, culminació de la persecució històrica als jueus;
a mà esquerra, escales amunt, arriba als 500 metres quadrats
d'exposició temporal, centrada en els herois i superherois del
còmic, majoritàriament procedents dels EEUU, que des dels seus
quaderns de paper van esbatussar Hitler i els seus lloctinents.
Una opció bastant més entretinguda
que l'altra, amb què el Museu repassa el arrels jueus de Superman i
alguns els seus companys de lluita, tots ells dotats de cuixes i
bíceps poderosos, embotits en leotardos i capas multicolors.
“Herois, Freaks i Superrabins”, és
el títol de l'exposició, que conté uns 400 objectes, entre còmics
de col.leccionista, alguna pel.lícula primitiva de dibuixos animats
i altres suports audiovisuals. S'hi recorda que els inicis del gènere
arranquen de bastant abans de la persecució nazi, amb l'arribada
d'uns quants emigrants jueus als EEUU, representants de la primera
onada de l'humor característic jueu portat, aleshores, al paper o al
cinema. Gent com Harry Herschfield, qui el 1914 va publicar les
primeres tires del seu “Abbie the Agent”, seguit de Jerry Siegel
i Joe Schuster, els dos nord-americans d'origen jueu creadors de
Superman, el 1938, fins arribar a Uri Fink, el pare de l'inefable
Sabraman, un superhome fruit d'un experiment errat dels serveis
secrets israelians, que converteix un policia supervivent de
l'Holocaust en perseguidor de Mengele.
La primera fornada, a principis del XX,
representa la ironia subtil amb què els jueus es veuen a sí
mateixos, comerciants amb ambicions de petits capitalistes; la
segona, les ànsies de dotar el món -i dotar-se a sí mateixos- dels
superpoders necessaris per acabar amb l'horror nazi; el tercer, un
producte ja dels anys 70, n'és una de les répliques creades per la
imaginació d'un dibuixant arrelat l'Estat d'Israel, quan l'horror
era ja història, però no les ferides deixades ni tampoc la voluntat
d'enxampar i posar davant la justícia els qui havien fugit, com
Mengele.
I enmig de tot això, l'exposició no
oblida tampoc els qui no van ser autors de còmic instal.lats a Nova
York no a Jerusalem, sinó els que van intentar descriure el que
véien, des de l'interior mateix de l'horror, com Horst Rosenthal,
mort a Auschwitz i autor d'una versió de Mickey Mouse traslladada a
un camp de concentració.
Ironia subtil, còmic en estat pur o
realitat terrorífica: aquestes són les tres vessants presents al
Museu Jueu en una exposició que crida l'atenció del visitant amb un
Superman davant la façana metàl.lica de Libeskind, amb el cap
enclotat a terra i sagnant, per recordar-lo allò que també el
super-super-super herois poden tenir el seu mal dia.
La mostra té tots els números per
esdevenir un dels èxits de programació del Museu Jueu, un dels més
visitants de Berlín -amb permís del Pergamon- i que sense haver
arribat encara al decè cumpleanys ha d'ampliar dependències. Encara
que sembli impossible, s'ha quedat petit l'impressionant edifici de
traçat tortuós, com una Estrella de David trencada i travessat
d'escletxes per traspassar a l'interior alguna llum, com els raigs de
sol a les ranures dels vagons que portaven els deportats a Auschwitz.
Per resoldre la manca d'espai, el mateix Libeskind ha dissenyat una
mena de carcassa que disfressarà el que era una nau industrial per a
la venda a l'engrós de flors, a l'acera del davant. Allà s'hi
encabiran els arxius, biblioteca i departament d'investigació del
Museu, amb intenció d'obrir les portes l'any vinent.
Reproduir l'horror nazi necessita espai
i creatividad, com la mostrada per Libeskind, al Museu Jueu, i les
altres dues peces que formen allò que el diari berlinés “Der
Tagesspiegel” anomenava “el triangle dels horrors” en ocasió
de la inauguració del tercer puntal, la Topografia del Terror. Totes
tres construccions són recents -el Museu va ser inaugurat el 2001,
el monument a les víctimes ha complert ara els cinc anys i la
Topografia no té encara ni un mes-. Cadascuna d'aquestes parts ha
estat acompanyada de llargues polèmiques, sobre dimensions, disseny
i oportunitat de recordar el pitjor capítol de la història
alemanya, des del cor del país de què va partir l'Holocaust i la
Segona Guerra Mundial. I cadascuna representa visions
arquitectòniques diferents: el zigzag de Libeskind, el parc de 7.011
blocs de formigó de Peter Eisenmann, que recorda els sis milions de
jueus assassinats, i, ara, l'edifici fred i rectangular de la
Topografia, aixecat sobre les ruïnes del que van ser els calabossos
nazis.
Es tracta, en aquest cas, d'una versió
abaratida del que originàriament havia creat l'arquitecte suís
Peter Zumthor, consistent en dues torres gegantines, que després de
deu anys de discussions va fer enderrocar el mateix Ajuntament
berlinés, vist que no arribava el pressupost. L'edifici finalment
inaugurat es un rectangle d'una planta, amb dos nivells més
subterranis, obra de la berlinesa Ursula Wilms. La tercera pota del
triangle no s'ha encarregat a cap geni de prestigi arribat de
l'estranger, sinó a un talent del país. Les 4,5 hectàrees de sòl
que van ocupar les centrals de la Gestapo i les SS, amb la
cancelleria de Hitler i el ministeri de les forces aèrees de veïns,
té prou pes històric per sí mateix per no necessitar grans noms.
És un edifici fred, molt en la
tradició Bauhaus, complementat per un cantó amb un dels pocs troços
originals del Mur que queden al centre de Berlin, plantat sobre les
restes dels calabossos. Una combinació, testimoni de les dues
dictadures consecutives que va representar Berlín, la nazi i la
comunista, al sector est de la capital. Davant de tant record
històric, no ve malament passar-se per l'exposició dels Superherois
nascuts del sentit de l'humor i de supervivència jueus.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
