Diego, el cuerpo extraño

Maradona, a la Buchmesse

Gemma Casadevall

La cultura catalana ja va viure la seva sobredosi de polèmica a la Buchmesse de l'any passat. No hi ha convidat sense polèmica, va recordar aleshores Juergen Boos, el director de l'autoproclamat més gran aparador editorial del món, la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquest any li arriba el torn a Turquia, mentre l'Argentina té precuinada la primera controvèrsia per al 2010.

A Turquia, parlar de literatura vol dir recordar que pràcticament tots els seus autors de renom internacional han estat en algun moment víctimes de la justícia del seu país. Per exemple, el premi Nobel Orhan Pamuk, la veu incòmoda oficial de Turquia, present entre els 250 autors convidats. La Buchmesse vol, a més, repartir protagonisme entre els turcs turcs -els de Turquia- i els turcs alemanys, el col·lectiu estranger més nombrós del país, com ara el popularíssim Feridun Zaimoglu.

A Turquia li queden un parell de setmanes per llimar asprors, l'Argentina té dos anys per redreçar relliscades que han fet de bon començament. La Buchmesse no és ni una Expo ni una fira de turisme, sinó un lloc on es va a comprar i vendre drets editorials. Malgrat tot, a la directora del comitè organitzador argentí, Magdalena Faillace, se li va acudir -diuen que per encàrrec de la presidenta, Cristina Fernández de Kirchner- que l'Argentina necessitava una sèrie d'icones on apuntalar la seva presència. Van guanyar per càsting d'immediatesa Evita, el Che Guevara, Carlos Gardel i Diego Armando Maradona.

Com si la literatura argentina no tingués referents prou importants, i uns quants van posar-se les mans al cap. Els magazíns culturals alemanys van demanar-

se què deu tenir el kirchnerisme contra els escriptors, peronistes i no. I Faillace va ampliar la llista dels referents amb Jorge Luis Borges i Julio Cortázar. Maradona a la Buchmesse? Per què no? Al gran aparador editorial hi ha lloc per a tothom.

També per a un parell d'escriptors.-


La finestra, suplemento de Cultura, Avui

Lech, ese gran hombre

Ja ens ho deia en Kaczynski

Gemma C. Serra

Ja ens ho deia Lech Kaczynski, president polonès i germà bessó de l’ex primer ministre del país, Jaroslav. Amb Rússia no es poden fer bromes, cal buscar la protecció dels Estats Units. Fins ara, els seus col.legues europeus se’l miraven com si fos una mena de paranoic perillós a qui no tenien cap altre remei que acceptar, perquè així són les democràcies. Ara fins i tot se l’accepta com a portaveu oficiós de les pors dels nous socis arribats de l’est –les repúbliques bàltiques- i altres aspirants directament amenaçats per Moscou, com Geòrgia.

Kaczynski s’ha creat un nou eix al seu voltant i això li ha donat una nova dimensió dins el panorama dels 27 socis de la UE. A la darrera cimera, centrada en la crisi de Geòrgia, va apostar per la moderació i es va sumar a la línea més o menys templada de no recórrer a les sancions contra Moscou, malgrat que, diu ara, a ell li hauria agradat anar més lluny.

El president polonès ha estrenat un look de moderació que afavoreix el seu país. D’una banda, ho fa amb la condescència de qui se sent refermat en allò que sempre havia defensat –l’acostament protector als Estats Units-; de l’altra, perquè sap que un país com el seu, que depén energèticament de Moscou, tampoc no poc jugar amb foc.
Aquest dijous arriba a Varsòvia el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, per parlar de l’escut antimíssils que els Estats Units plantaran a Polònia –malgrat les queixes de Moscou-. Això li donarà una nova oportunitat de demostrar fermesa en la seva decisió i alhora la moderació pròpia de qui se sent, finalment, recolzat por la força dels fets.
Amb Moscou no es pot jugar. La crisi caucàsica té ja una altra víctima política entre els líders pro-occidentals, el president ucranià Viktor Iúsxenko. La seva coalició amb la primera ministra Iulia Timoisxenko es va ensorrar la setmana passada i això dóna ales a l’oposició pro-rusa de Viktor Yanukovich. No es pot abaixar la guàrdia, diu Kaczynski, defensor fins ara de l’ingrés ucranià a la OTAN i la UE.
I mentre el polonès veia refermades totes les seves opinions, un jubilat de luxe, l’ex-canceller alemany Gerhard Schröder, va tornar a pujar a l’escenari per dir, en un acte d’un hotel de luxe, que Occident s’equivoca i que la culpa de tot és del president georgià Mikhail Saakaixvili, que va jugar amb foc a Ossètia del Sud. Occident es va equivocar ja amb el reconeixement „precipitat“, diu, de Kosovo; ho ha tornat a fer amb l’escut antimíssils que posa nerviós Moscou i ha caigut de nou en la trampa de Saakaixvili, sosté Schröder. L’ex-canceller socialdemòcrata també ens vol avisar. Cal recordar Schröder no és exactament una veu imparcial: és un gran amic de Vladimir Putin i, des que es ja jubilar, membre del consell de vigilància de Gazprom, el consorci que pot tancar la clau del gas rus a Europa.

De regreso de Jerusalén (I)

La difícil herència d’Olmert

El primer ministre israelià, Ehud Olmert, deixarà en pocs dies el seu càrrec i també el lideratge del seu partit, Kadima. Sis sumaris per corrupció el forcen a retirar-se dos anys i mig després que assumís el poder en entrar en coma Sharon. Al seu predecessor se’l recordarà com l’home que va desfermar la segona Intifada, amb el seu „passeig“ per l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem. A Olmert, com qui va menar Israel a la seva primera derrota bèl.lica, contra el Líban, i que ara a corre cuita vol redreçar el procés de pau. Una herència complexa per a un país en conflicte permanent des de la seva fundació.

Gemma C. Serra

„Els meus amics i companys de l’esquerra radical diuen que Olmert no els ha decebut, perquè des del primer moment sabien que tot era una farsa. Que no hi havia cap perspectiva de pau, per tant tampoc cap decepció. Jo crec que, si més, deixa la situació de tal manera que cap successor gosarà tirar enrera el que s’ha compromés a fer. I això ja és bon troç.“ Meir Margalit, membre del Comité Israelià contra la Demolició de Cases (ICAHD) i segon del partit israelià d’esquerres Meretz a Jerusalem, relativitza així els qui qualifiquen de nefasta la gestió d’Olmert.   

                                              

Entre les qüestions que ja no es poden tirar enrera hi ha, diu Margalit, el pla de retirada de total Gaza i del 93 per cent de Cisjordània. „El contrari seria condemnar-nos tots a l’Apartheid. I ja sabem que els apartheids esclaten“, argumenta. Es conscient que la part palestina rebutja, sobre el paper, tot el que no sigui un territori lliure d’assentaments jueus i d’acord a les fronteres d’abans de la Guerra dels Sis Dies, el 1967. „Però tots estem esgotats. I és una situació de partida“, insisteix.
Parla des de l’optimisme moderat de qui està políticament a les antípodes de Sharon i Olmert, però que admet amb tristesa que „en el fons, si hi ha hagut algun progrés per la pau, ha estat per part de la dreta“. Siguin els acords amb Egipte, sigui la retirada de Gaza, dictada per Sharon.
Coneix Olmert  en el terreny personal –„vam compartit consell municipal en els seus temps d’alcalde de Jerusalem, quan jo ocupava un dels tres escons de Meretz“, diu- i no té dubtes respecte al que va estar el seu gran error de càlcul: „Té un ego gegantí. Volia sincerament desbloquejar la pau per entrar en la història com el polític més gran d’Israel des de Ben Gurion. Però va ensopegar en la guerra contra el Líban i ara no li queda temps per remuntar“, resumeix.
Olmert va esdevenir líder de Kadima -el partit fundat per Sharon després de marxar del Likud- i primer ministre d’Israel com a hereu „natural“ del seu predecessor en coma De manera interina, el decembre de 2005, en ser ingressat Sharon d’urgències. Al gener següent va ser confirmat en el càrrec. I Sharon mentrestant continua en coma.
Des d’aleshores, ha anat del continuỉsme amb el plan de retirada de Gaza, a suspendre el replegament dels colons jueus i, finalment, a ficar-se de peus a la galleda en la guerra contra les posicions de Hizbulà al Líban, l’estiu del 2006. Va ser la primera desfeta d’un exèrcit que fins aleshores no havia perdut cap guerra en els seus 60 anys d’existència i ofensives amb tots els seus veỉns.
Pressionat pels escàndols, Olmert va anunciar fa uns mesos que no es presentarà a les primàries de Kadima, el 17 de setembre. Paral.lelament va accelerar una búsqueda desesperada d’acords amb el president palestí, Mahmud Abbas, que el permitin de poder dir que deixa el camí encetat al seu successor, que si no hi ha sorpreses serà la seva ministra d’Afers Exteriors, Tzipi Livni.
Els processos a Olmert per corrupció interessen més aviat a la política local, mentre que Livni és encara una incògnita. Al primer ministre se li acaben els dies per poder fer alguna cosa més que marxar amb la cua entre cames. Haurà mantingut fins al final el seu calendari d’entrevistes periòdiques amb Abbas, d’acord al compromís mutu de reprendre el procés de pau assumit en la conferència d’Annapolis, el 2007, i al desig exprés del president del seu aliat natural, el president George W. Bush. Però no es poden esperar solucions miracle sota la seva mà a qüestions com ara la situació de Jerusalem, la ciutat „santa“ a què no volen renunciar ni Israel ni els palestins, l’estatus de la qual quedaria aparcat com a capítol darrer en un conflicte que ofega totes dues poblacions, la israeliana, empresonada entre enemics, i la palestina, ofegada per la pressió ocupant. Mentre Abbas i Olmert es fotografien mentre es donen la mà, Cisjordània va dels trets a l’aire per l’alliberament de presos històrics a la desesperació per la presència dels colons jueus. I Gaza sobreviu com pot al bloqueig d’Israel, càstig draconià a la franja controlada per Hamas.

Les minories contra la segregació

Margalit, nascut a l’Argentina, representa el col.lectiu de jueus que de combatre contra els palestins com a soldat israelià va passar a l’activisme des de Meretz i l’ICAHD, una organització que en deu anys ha reconstruỉt 150 cases de palestins que l’exèrcit israelià havia tirat abaix. „Ells les tiren, nosaltres les reconstruỉm“, diu, per afegir que cap de les famílies a qui se’ls va demolir la casa eren terroristes.
A partir de novembre, amb les eleccions a Jerusalem, compta tornar al consell i ocupar el segon dels tres escons de Meretz del total de 31 que té el consistori, dominat per partits ortodoxes.
Des de la seva situació de minoria, lluiten per una solució „creativa“ a la segregació en dos Estats –israelià i palestí-, per exemple en forma de confederació. Una divisió que permeti la convivència, sense una separació tan traumàtica com l’anomenat „mur de protecció“  que Israel va començar a construir-se el 2002, malgrat totes les condemnes internacionals. Una gran valla de formigó que, com una serp, envolta  Cisjordània, sense respectar-ne les fronteres del 1967, i que s’endinsa en el territori palestí que abarcar assentaments jueus consolidats a l’est d’aquesta inmensa muralla. Una construcció que, quan s’hagi completat, haurà costat 2.000 milions de dòlars, de gairebé 700 kilòmetres de llarg i que combina l’implacable formigó, amb les alambrades, les torres de vigilància i els „checkpoint“ o passos de control, que desesperació de la vida diària dels palestins que treballen a territori israelià, amb tots els papers i permisos convenients.
De la mateixa manera que Margalit treballa en la reconstrucció de cases tirades a terra per l’exèrcit del seu país, dones israelianes com les de l’organització MachsomWatch vigilen, documenten i denuncien les violacions dels drets humans contra palestins en els checkpoint. D’altres, les „Dones de Negre“, es manifesten cada divendres vestides de dol i al cor de Jerusalem, a unes mansanes de la casa on viu el primer ministre, contra l’ocupació dels territoris palestins. „Venim totes les setmanes, desde fa vint anys, a aguantar les impertinències de la policia i els insults dels ultraortodoxes o l’extrema dreta“, explica Ruth El-Raz, fundadora d’aquest moviment.
„La gent jove marxa de Jerusalem, ofegada pels ortodoxes, ultraortodoxes o radicals nacionalistes laics“, diu Margalit. Assegura, irònicament, que els ortodoxes han començat a tractar bé a partits com el seu, perqué els laics són necessaris per equilibrar la balança fiscal. „Els ortodoxes són força dominant, però Jerusalem no pot sobreviure sense clases actives“.
La presència de la població religiosa en aquesta ciutat és creixent des de fa uns anys, fins i tot angoixant per al jovent laic. Periòdicament sorgeixen discussions que van més enllà de l’anècdota –com la prohibició de la venda de llevat o productes amb aquest ingredient, en shabat, perquè atempten contra els seus preceptes-  i evidencien el poder d’aquests grups.

Els ortodoxes no són minoria i en canvi continuen tenint els privilegis fiscals i socials de temps de Ben Gurion –estan exemptos, a més, de fer el servei militar, en un país la supervivència del qual està identificada amb la potència del seu Exèrcit-. Han asumit la tasca de „donar fills a Israel“ com a missió patriòtica i religiosa, com si busquessin també aquí equilibrar la balança a favor del seu país, en permanent por al creixement demográfic dels palestins –un 20 per cent de la població d’Israel és àrab, majoritàriament musulmana-.

Tel-Aviv, Haifa i les altres ciutats de la costa mediterrània creixen com a refugi dels israelians que aspiren a una vida „normal“, lluny del mur „protector“, dels checkpoints i de la pressió religiosa. Gent jove a qui, des de Jerusalem, sovint d’identifica amb un afany d’hedonisme, que també es pot interpretar com una forma d’ignorar l’apartheid

De regreso de Jerusalén (II)

Els assentaments, una altra promesa trencada

Gemma C. Serra

„El retorn dels refugiats és irrenunciable. Però, entre nosaltres, de vegades em conformaria a veure marxar les caravanes“, explica Marwan, monitor del camp de refugiats de Balata, prop de Nablús, la ciutat más gran de Cisjordània i envoltada d’assentaments jueus. El retorn dels més de quatre milions de refugiats, desplaçats des de la fundació d’Israel (1948) i la Guerra dels Sis Dia (1967) ençà, és reivindicació irrenunciable, repeteix mig avergonyit  aquest educador, encarregat d’un dels projectes internacionals de Balata, amb prop de 20.000 habitants comprimits entre carrers de menys d’un metre d’amplada. Però la presència dels colons jueus, dispersos per les muntanyen entre Nablús i Ramala, on té la seu la ANP, és una provocació.

A Nablús son freqüents les incursions de l’exèrcit israelià. Les cases del seu casc urbà estan farcides de fotos de „resistents“, col.locades sobre les runes de cases dinamitades en operacions de càstic de l’exèrcit. Algunes d’aquestes formen part del circuit alternatiu que ensenya Majdi, també col.laborador al camp, als occidentals que s’acosten a aquesta ciutat de Cisjordània.

Ramala, on està enterrat Yasser Arafat, és el centre neuràlgic de les ONG i d’històrics alliberaments de presos palestins; Betlem rep diàriament la visita de centenars de turistes que volen visitar el lloc on va néixer Jesucrist; Nablús, al cor de Cisjordània, és encara sinònim de toc que queda. A totes tres ciutats, com al Jerusalem est, els assentaments són part de l’entorn.

Les ONG no es cansen de presentar xifres que demostren fins a quin punt Olmert no ha complert la promesa de desmantellar els assentaments. Les seves dades van dels 271.000 colons al doble, entre assentaments consolidats i les caravanes dites „espontànees“.

Oficialment, el govern de Olmert negocia indemnitzacions a canvi de que els colons es repleguin, d’acord a les pressions internacionals a aquesta política de fets consumats, que les ONG qualifiquen de annexió territorial. De moment, la realitat és el paisatge de caravanes i assentaments, amb una xarxa de subministrament elèctric que per a la població estable palestina és una mena de miratge.

El viejo Münte

Müntefering, un leal "apaga-fuegos" y ex lugarteniente de Schröder
Gemma Casadevall Berlin, 7 sep (EFE).- El ex vicecanciller y ex ministro de Trabajo alemán Franz Müntefering ha recuperado su puesto como líder del Partido Socialdemócrata (SPD), de acuerdo con su ya habitual papel de leal "apaga-fuegos" en tiempos de crisis. Lugarteniente del socialdemócrata Gerhard Schröder en sus tiempos en la cancillería, y luego segundo en la gran coalición de la actual canciller, la cristianodemócrata Angela Merkel, Müntefering vuelve a la palestra diez meses después de la dimisión de su cargo en el gabinete ministerial. Las razones dadas entonces para su retirada fueron aceptadas, dentro del SPD y del gabinete, con respeto: Müntefering alegó que quería atender a su esposa, Ankepetra, gravemente enferma de cáncer, para abandonar sus responsabilidades en la gran coalición. Hace apenas un mes falleció su mujer y se dispararon las conjeturas sobre su regreso al SPD, en crisis de liderazgo permanente desde la derrota de Schröder frente a Merkel, en 2005. Esta misma semana Müntefering reapareció en un mitin para las elecciones en Baviera -el 28 de septiembre- y hoy saltó la noticia de que sucederá a Kurt Beck en la presidencia del SPD. Será su segunda experiencia en el cargo, que ya ocupó entre 2004 y 2005, y el quinto presidente del SPD en un quinquenio de crisis permanente de identidad, del total de 13 que ha tenido la formación en toda su historia. Müntefering fue artífice de la gran coalición entre la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Merkel, su hermanada Unión Socialcristiana de Baviera (CSU) y el SPD. Desde esta función ejerció de vicecanciller y ministro de Trabajo hasta noviembre de 2007, cuando dimitió. Tanto en esta etapa de segundo de Merkel como en sus anteriores funciones se le ha identificado siempre en la línea de Schröder y como defensor a ultranza de las reformas sociales que implicaron duros recortes de prestaciones y la caída de electorado del SPD. Nacido el 16 de enero de 1940 en el seno de una familia trabajadora católica y muy conservadora de Renania, entró en política a finales de los años sesenta. Diplomado en Comercio Industrial, su patria política es el estado federado de Renania del Norte-Westfalia, que durante mucho tiempo fue el máximo bastión del SPD. Müntefering -el hombre de la bufanda roja o el alma del SPD, como se le denominaba hasta que abandonó su Presidencia- cuenta con una larga experiencia parlamentaria y en la gestión pública. Ocupó por primera vez un escaño en el Bundestag en 1972 y entre 1992 y 1995 fue ministro de Trabajo, Sanidad y Asuntos Sociales en Renania del Norte-Westfalia. Schröder le llamó en 1998 para orquestar la campaña que le llevaría a la cancillería y, conseguido ese objetivo, le convirtió en ministro de Transportes de su primera legislatura. En septiembre de 1999, Schröder, ya por entonces necesitado de un brazo sólido al frente del SPD en que apoyarse, lo nombró secretario general del partido, un puesto creado a su medida. En 2002, Müntefering pasó a ser jefe del grupo parlamentario socialdemócrata con el objetivo de lidiar con el ala izquierda que se resistía a las reformas sociales de Schröder. Este papel quedó reforzado tras asumir en marzo de 2004 la jefatura del partido. A su talante mediador se debe sin duda parte del relativamente buen resultado alcanzado en las elecciones del 18 de septiembre de 2005 por el SPD, derrotado por un escaso margen por la CDU de la aspirante Merkel. EFE gc-rz/jcb/ik

Disco solicitado

Sexo sin tapujos entre sesentones calienta el otoño alemán
Gemma Casadevall Berlín, 05 sep (EFE).- La película "Wolke 9", del alemán Andreas Dresen, calienta la cartelera del otoño alemán con una inusitada historia de sexo y pasión entre sesentones, rodada sin tapujos y rompiendo tabús sobre el erotismo en la Tercera Edad. La película no es apta para quienes piensan que el amor entre ancianos significa presentar "a abuelitos tomados de la mano paseando por un parque", advertía el director, representante de la generación de cineastas alejados del anquilosamiento que a menudo se ha atribuido al cine germano. "Estoy más cerca de 'Intimacy' de Patrice Chéreau o de 'Escenas de un matrimonio' -de Ingmar Bergmann- que de filmes románticos de amor entre abuelitos", añadió Dresen, ante el estreno de su film, que esta semana llegó a los cines comerciales de toda Alemania. El realizador alemán sacaba así a colación dos exponentes de cine de sexo explícito -especialmente el primero-, que colocan la cámara directamente sobre la epidermis del personaje y retratan el acto sexual, en busca de autenticidad. Dresen, como Chéreau y Bergmann, ha buscado personajes directamente arrancados de la vida real. La diferencia sobre esos precedentes es que sus protagonistas superan ya los sesenta años, en el caso de la mujer -Inge, interpretado por Urusula Werner- y los setenta, para su amante -Karl, interpretado por Horts Westphal-. Su avanzada edad y el hecho, en el caso de ella, de estar casados no les impide lanzarse a una historia de sexo, pasión y amor con un frenesí que haría palidecer de envidia a muchos adolescentes. "Es amor y erotismo en estado puro, a plena luz del sol, con la ventana abierta, en el lago, donde sea...", explica Dresen, autor originario de la RDA que ya sorprendió con la autenticidad y frescura de películas como "A mitad de camino" y "Verano en Berlín". Amor sin velos, que desnuda a ambos personajes y los coloca en esa "Novena Nube" -"Wolke 9"-, equivalente al séptimo cielo del erotismo. La historia es sencilla y, como en los anteriores filmes de Dresen, está filmada con cierto aire de la escuela escandinava Dogma. Se apuntala en la interpretación del dúo protagonista, más el esposo engañado -Horts Renhberg- y la hija de Inge -Stefi Kühnert- desbordada por las revelaciones de su madre. Todo empieza cuando Inge, una costurera que se cree felizmente casada, acude a hacerle un arreglo en los pantalones a quien inmediatamente después se convertirá en su amante. A partir de ahí, la historia discurre entre los habituales dilemas morales de alguien que no quiere herir a un esposo al que quiere y respeta, pero tampoco renunciar a la pasión. Nada que no se haya visto cientos de veces en el cine, sólo que plasmado con el vigor de un director de 45 años que cree en la vitalidad sexual de sus mayores. El estreno de la película ha acaparado la atención de la cartelera alemana en la apertura de la temporada de otoño, tal vez porque el calificativo que se puede colocar a ese amor entre ancianos no es precisamente de "otoñal". El izquierdista "Die Tageszeitung" le dedicó en exclusiva su portada con el título en inglés "Yes, we can", que parafrasea el eslogan del candidato a la Casa Blanca Barack Obama. "Die Welt" titula su crítica como "El amor no tiene edad" y los restantes grandes rotativos se deshacen en elogios hacia un film calificado mayoritariamente de "valiente", por la arriesgada apuesta de un director que no duda en retratar los sudores del setentón y los temblores de su algo más joven pareja. Dresen ha vuelto a dar en el clavo, al menos en lo que concierne a la crítica, después de haberse llevado el Premio "Flechazo" (Coup de coeur) del Festival de Cannes, donde se exhibía en la sección "Un certain regard". EFE gc/jcb/dm

Nuestro Wagner más privado

El festival bavarès tria el tàndem de Katharina i Eva Wagner per dirigir-lo

Bayreuth tria la tranquil·litat

Gemma C. Serra

Bayreuth no es va permetre un cop d'Estat i va optar per tancar el més de mig segle amb Wolfgang Wagner a la direcció amb una mena de solució col·legiada entre les seves dues filles, Eva i Katharina, de 63 i 30 anys. El consell d'aquest festival operístic, consagrat en exclusiva al culte a Richard Wagner, no es va voler ficar en més enrenous en el llarg conflicte entre les hereves i es va decidir ahir per una transició tranquil·la que teòricament posarà fi a més de deu anys de culebró familiar.

L'alternativa era una altra besnéta del compositor de l'Anell, Nike Wagner, que va presentar batalla recolzada en el prestigi de Gérard Mortier, el seu tàndem en cas de victòria. Ni tan sols aquest argument va fer canviar d'opinió el Consell, que feia anys que lluitava per veure fora de la direcció Wolfgang i no volia arriscar-se que el iaio de Bayreuth els recordés que el seu càrrec és vitalici.

Wolfgang Wagner, de 89 anys i amb fama de colèric, dirigia el festival en solitari des que el 1966 va morir el seu germà Wieland -és a dir, el pare de Nike-. Tots dos van reobrir Bayreuth després de la derrota del nazisme i a ell li va quedar la feina de fer oblidar al món que Hitler havia sigut l'amo del festival mentre va tenir poder.

Del seu primer matrimoni, amb Ellen, va néixer Eva; del segon, amb Gudrun, va tenir Katharina, a qui ell considerava l'hereva natural i indiscutible. A Nike, senzillament, l'havia proscrit de Bayreuth.
Wolfgang ha estat anys ignorant les pressions del Consell perquè passés el relleu a Eva, amb força prestigi en el món operístic. L'any passat la mort sobtada de Gudrun li va treure l'energia per continuar la lluita en solitari. I les dues germanes van firmar les paus. Ara, completada la temporada estiuenca del festival, el patriarca ha firmat la jubilació.
Bayreuth renuncia així a la renovació que hauria portat Mortier i es queda amb Christian Thielemann. És a dir, el director estrella del festival bavarès, nen mimat de Wolfgang i també preferit de Katharina, amb el permís de la seva germana gran i, ara, amiga, Eva.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 39. Dimarts, 2 de setembre del 2008

Hermanastras, en realidad

Bayreuth abre una era con las hijas del patriarca Wolfgang en la dirección
Gemma Casadevall Berlín, 1 sep (EFE).- El Festival Richard Wagner de Bayreuth abrió hoy una nueva era al decantarse por una dirección bicéfala entre Katharina y Eva Pasquier-Wagner, las dos hijas del patriarca Wolfgang Wagner, quien durante más de medio siglo ha llevado las riendas de esa meca de los wagnerianos de todo el mundo. El Consejo de la Fundación del Festival optó por la vía de la dirección colegiada para zanjar la "guerra de sucesión" que durante más de una década ha planeado sobre la Verde Colonia bávara en la que Richard Wagner fundó el teatro que consideró idóneo para sus óperas. El tándem de las dos hermanastras contará con el puntal, con rango de asesor artístico, de Christian Thielemann, el director estrella desde hace varias temporadas en la difícil plaza de Bayreuth. Con ello quedaron frustradas las aspiraciones de la tercera descendiente y biznieta del compositor, Nike Wagner -sobrina de Wolfgang e hija de su hermano Wieland-, quien había presentado una candidatura alternativa apuntalada en el prestigio del director belga Gérard Mortier. Katharina, de 30 años, y Eva Wagner-Pasquier, de 63, e hijas del segundo y primer matrimonio de Wolfgang, respectivamente, se repartirán las competencias de dirección y la ejercerán de forma colegiada, aseguraron fuentes del Consejo tras anunciar su decisión. Con ello se cierra la era de supremacía en la Verde Colina de Wolfgang Wagner, quien tras los años de sumisión a Hitler reflotó el festival como co-director junto a su hermano Wieland. Desde la muerte de éste, en 1966, ejerció el cargo en solitario y con rango de vitalicio. La guerra de sucesión entre las tres descendientes del compositor era la comidilla en los entreactos de todas las temporadas de ese festival operístico consagrado en exclusiva al culto a Wagner. Wolfgang se aferraba a su contrato vitalicio, pese a las presiones del Consejo para que pasara a la jubilación, que se acentuaron en 2001 con su decisión por un relevo a favor de Eva Wagner-Pasquier, hija de su primer matrimonio con Ellen Drexel. La primogénita del patriarca conocía a la perfección los entresijos de Bayreuth, pero había roto con su padre tras la muerte de su madre y posterior matrimonio de Wolfgang con su hasta entonces colaboradora, Gudrun. En los últimos años se había consolidado una especie de triunvirato Wolfgang-Gudrun-Katharina, destinado a perpetuar el poder absoluto del patriarca. El pasado diciembre empezó a desatarse la situación con la muerte, a los 63 años, de Gudrun, que ejercía de directora "consorte" de Bayreuth. El viejo Wolfgang accedió a retirarse al término de la última edición, que se cerró este agosto, y las dos hermanas firmaron una especie de armisticio con la solución de compromiso bicéfala. Pese a que se insiste en que será una dirección colegiada, se estima que Katharina asumirá la tarea de renovar el Festival, mientras que a Eva le corresponderá la de preservar su peculiar ambiente, una combinación de elitismo y provincianismo bávaro. Katharina ha dirigido ya varias óperas de su tatarabuelo -y se ha ganado abucheos del exigente público de Bayreuth-, mientras que Eva participó en el "Anillo del Nibelungo" de Patrice Chéreau, la más mítica entre las producciones que han pasado por la Verde Colina. La anécdota en la última fase de la guerra por el poder en la meca wagneriana vino de la mano de una candidatura sorpresa en el último minuto, presentada por correo electrónico por otro descendiente del compositor con el que hasta ahora no se contaba. Richard Bauer, de 44 años y al parecer hijo natural de Wieland Wagner, hizo llegar un correo electrónico al Consejo expresando su voluntad de asumir la dirección, lo que acumuló un capítulo más al culebrón. No se contaba con una decisión a favor de este aspirante sorpresa, mucho menos consistente que la de Nike, quien desde hace décadas luchaba por la dirección de Bayreuth, ahora apuntalada en el prestigio de Mortier. El belga es el director designado de la New York City Opera y cuenta con un sólido prestigio en el mundo de la música clásica tras dirigir, entre otras casas, la Ópera de París o el Theatre de la Monnaie de Bruselas, así como los Festivales de Salzburgo. EFE gc/agf

El escudo, que todo lo hermana

L’escut antimíssils, ara més que mai

Gemma C. Serra

Polònia s’ha repensat les seves recances a l’escut antimíssils que els Estats Units volen desplegar al seu territori i al de la República Txeca per protegir el món occidental d’un atac de l’Iran, de Corea o d’altres perills pitjors. De cop, el seu primer ministre, el lliberal Donald Tusk, ja no ho veu tan malament i parla de deixar-se ajudar per Washington en la modernització de l’exèrcit polonès.

El conflicte entre Geòrgia i Moscou, les imatges dels blindats rusos avançant per les carreteres i de la població civil fugint de casa ha precipitat aquest canvi de perspectiva de Tusk.

Fins ara, el primer ministre s’havia situat a les antípodes polítiques del seu president, el conservador i populista Lech Kaczynski, partidari des de sempre de l’escut i de tot allò de bo que pugui venir dels Estats Units. De cop, Tusk i Kaczysnki han parlat amb una sola veu i han criticat „l’imperialisme i procediments revisionistes“ de Moscou. Plegats com mai i fent costat el president georgià, Mijail Saakashvili, esdevingut símbol i víctima de la lluita de les ex-repúbliques soviètiques contra el poder militar que continua exercint Moscou.

Tusk ha donat un gir a la seva política contrària a l’escut antimíssils. No d’una manera categòrica, encara, però sí prou il.lustrativa de la por que s’ha encomanat entre els paỉsos de l’est d’Europa a la potència militar rusa.

El primer ministre polonès, home moderat al capdavall, i decidit a refrendar les iniciatives de la Unió Europea, va actuar amb discreció i sense desmarcar-se de la línia comuna dels seus socis. El president Kaczynski, en canvi, a qui mai no ha fet por això de topar amb Brussel.les, va aprofitar la tensió per recordar que ell ja ho deia, que Moscou és i serà un perill.

Es va ficar la capa del líder solidari i es va arribar a Tiflis per fer costat Saakashvili no només amb paraules, sinó amb imatges explícites. Acompanyat de tres socis més de la UE, els líders de les Repúbliques Bàltiques –Letònia, Estònia i Lituània-, més d’un altre que voldria ser-ho, Ucraỉna, el president polonès va improvisar de cop un grup fins ara poc vistós i no sempre tan compacte de paìsos que necessiten un escut protector Made in USA.

Sigui per protegir-se de l’Eix del Mal, sigui perquè ho vegi Moscou, principal enemic de qualsevol instrument militar que signifiqui reforçar la presència dels EUA a l’est d’Europa que un dia va ser seu.

El conflicte entre Geòrgia i Moscou, les imatges dels blindats rusos avançant per les carreteres i de la població civil fugint de casa ha precipitat aquest canvi de perspectiva de Tusk.

Fins ara, el primer ministre s’havia situat a les antípodes polítiques del seu president, el conservador i populista Lech Kaczynski, partidari des de sempre de l’escut i de tot allò de bo que pugui venir dels Estats Units. De cop, Tusk i Kaczysnki han parlat amb una sola veu i han criticat „l’imperialisme i procediments revisionistes“ de Moscou. Plegats com mai i fent costat el president georgià, Mijail Saakashvili, esdevingut símbol i víctima de la lluita de les ex-repúbliques soviètiques contra el poder militar que continua exercint Moscou.

Tusk ha donat un gir a la seva política contrària a l’escut antimíssils. No d’una manera categòrica, encara, però sí prou il.lustrativa de la por que s’ha encomanat entre els paỉsos de l’est d’Europa a la potència militar rusa.

El primer ministre polonès, home moderat al capdavall, i decidit a refrendar les iniciatives de la Unió Europea, va actuar amb discreció i sense desmarcar-se de la línia comuna dels seus socis. El president Kaczynski, en canvi, a qui mai no ha fet por això de topar amb Brussel.les, va aprofitar la tensió per recordar que ell ja ho deia, que Moscou és i serà un perill.

Es va ficar la capa del líder solidari i es va arribar a Tiflis per fer costat Saakashvili no només amb paraules, sinó amb imatges explícites. Acompanyat de tres socis més de la UE, els líders de les Repúbliques Bàltiques –Letònia, Estònia i Lituània-, més d’un altre que voldria ser-ho, Ucraỉna, el president polonès va improvisar de cop un grup fins ara poc vistós i no sempre tan compacte de paìsos que necessiten un escut protector Made in USA.

Sigui per protegir-se de l’Eix del Mal, sigui perquè ho vegi Moscou, principal enemic de qualsevol instrument militar que signifiqui reforçar la presència dels EUA a l’est d’Europa que un dia va ser seu.

La enviada especial a Tsevié

Togo, la Cuba africana

Gemma C. Serra

Mentre Fidel Castro defensa el récord mundial de permanença en el poder de la mà del seu germà Raúl, a Togo hi ha un cas semblant amb el clan de Gnassingbé Eyadéma. Va arribar a la presidència per un cop d’estat, l’any 1967. Fa dos anys va morir el dinosauri africà i els militars van passar el càrrec al seu fill, Faure Gnassingbé. L’hereu s’ha compromés a consultar les urnes. Primer va convocar el poble el 24 de juni, després ho va ajornar al 5 d’agost i ara ho ha tornat a deixar per a la tardor. Sense procés democràtic no hi ha ajut, diuen el G-8 i la UE. I la població espera, exhausta.

Organitzar unes eleccions netes, transparents i pacífiques no és fàcil en un país que dos anys enrera va viure dies i dies d’aldarulls i violència, amb més d’un centenar de morts, en voler  impugnar l’oposició, per fraudulentes, unes presidencials en què Faure Gnassingbé es donava per guanyador, immediatament després de mort el pare. Les imatges de barricades incendiàries i dels enfrontaments entre els opositors i els acòlits del president armats amb matxets són, probablement, les últimes que les agències internacionals han difós d’aquest país de poc més de sis milions d’habitants, veí de Ghana, Benin i Burkina Faso. Al marge de que Togo va estar al Mundial de Fútbol 2006 i que la nòvia d’Albert de Mònaco, Nicole Coste, és togolesa, és dífícil trobar altres informacions recents relacionades amb aquest país africà.

Togo és una dictadura africana, mentre que Cuba és el que és, un cas únic en el món. Al marge dels récords de permanència dels respectius clans, hi ha però altres similituds. Principalment, el cansament d’una població que s’ha d’inventar el dia a dia del no res i que espera la sortida democràtica per trencar el cercle viciós de l’aỉllament.

Lomé, la capital togolesa, és una ciutat lletja, bruta i caòtica, com aconstumen a ser-ho els globus urbans africans. Hi viuen uns 700.000 habitants, la majoria d’ells en barriades perifèriques i slams amb greus problemes de salubritat. Aquests dies, els anuncis de Faure presentant-se com a „l’home nou“ a l’electorat s’alternen amb els més comuns i també institucionals de la lluita contra la malària i el SIDA, mentre es reforça la presència de l’exèrcit cada cop que l’oposició convoca una manifestació.

Aparentement, Togo és un exemple de convivència pacífica multiètnica dins el context de conflictes i genocidis del continent. Hi conviuen quaranta ètnies –les principales, l’ewé i la kabiyé- i una vintena de religions –des de la catòlica, protestant o musulmana a les autòctones animistes, en tota la seva varietat-. Passejar un diumenge per Kpalimé, Tsevié o alguna altra ciutat de províncies, molt més „humanes“ que la capital, és assistir a una esplèndida desfilada de colors i càntics als voltants de les esglésies, mentre una mica més amagats se celebren rites vudús. Tothom hi és benvingut –„bien arribée“, és la frase amb que es rep el visitant-, la convivència és aparentment armònica.

„Ebayéma va sobreviure a conspiracions internes i atemptats i fins i tot a l’accident d’avió que va patir el 1974 i del que ell va ser-ne l’únic supervivent. Això seria cosa del destí, la resta és una barreja de complicitat entre l’antic poder colonial francès i la repressió actual“, explica un periodista de „letogolais.com“, un dels òrgans de l’oposició. L’ètnia kabiyé ho controla tot: des de l’administració a la policia, els serveis secrets, els mitjans de comunicació i l’exèrcit, omnipresent a tot el país.  Les denúncies de les ONG sobre tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans trenquen aquesta imatge d’aparent harmonia a l’Africa més oblidada.

Mentre la veỉna Ghana viu una certa prosperitat econòmica i Benin es consolida com un dels paỉsos més mimats de la zona pel Fons Monetari Internacional, Togo continua esperant la seva oportunitat. „Tot això canviarà aviat. La comunitat internacional vol creure en els avenços de Togo i a Faure representa un estil nou de fer política“, explica Philippe Perdrix, periodista de „Le Jeune Afrique“. Faure ha fet carrera universitària entre Paris i Washington i en dos anys ha aconseguit llimar una mica els durs perfils de la dictadura heredada del pare.

L’exèrcit es va encarregar d’ofegar les manifestacions d’abril de 2005 després de les eleccions presidencials amb què Faure volia la legitimitat democràtica. Part de l’oposició va tornar-se a l’exili, barrejada amb els prop de 40.000 de togolesos que van fugir de la violència en direcció als paỉsos veỉns.  Les manifestacions d’aleshores van ser una batalla campal, desfermada per la ira de l’oposició que no volia veure com el president d’afermava al càrrec que li van donar els militars, mort el febrer d’aquell mateix any.

Exigien eleccions nétes, cosa que Togo no ha tingut encara malgrat que va deixar de ser una colònia francesa l’any 1960. Set anys després de la independència va passar a mans de Gnassingbé Eyadéma i aquest va restar al poder fins la seva mort, 38 anys després. El va succeir Fauré, perquè així ho va decidir l’exèrcit i el seu clan. I el nou president va convocar aquell simulacre eleccions en un intent d’obrir-se a l’exterior i convèncer la Unió Europea, que des del 1993 mantenia suspesa la cooperació amb aquest país decidida el 1993. No ho va aconseguir.

„L’home nou“ togolés vol ara, per segona vegada, la benedicció democràtica internacional emparat en els passos fets després de l’esclat de violència del 2005. Pressionat per la Unió Africana, que va qualificar el relleu presidencial de „cop d’estat“, va  crear un govern d’unitat. A més de la seva Unió del Poble Togolès (APT), hi va posar com a primer ministre Yaowi Agbohibo, ex-opositor. D’altres, però, van rebutjar participar-hi, com ara el principal líder de l’oposició radical, Gilchrist Olympio, etern enemic del clan.

La UE vigila

La UE ha donat un vot de confiança a Faure i ha destinat 13,6 milions d’euros a la preparació de les eleccions, on enviarà un centenar d’observadors. „Amb aquesta operació, formalitzem el desplegament a Togo d’una missió internacional i independent d’observació, primer pas cap a la normalització de les nostres relacions“, explicava Joao Melo de Sampaio, encarregat d’aquesta missió. Faure, per la seva banda, va crear la Comissió Electoral Nacional Independent (CENI) per a preparar els primers comicis „néts“ de la història de Togo.

La necessitat d’actualitzar el cens ha estat el motiu donat pel CENI per ajornar per dos cops consecutius en menys de vuit setmanes la convocatòria electoral. Han estat necessaris dos recomptes successis, pel darrer dels quals es va marcar la data límit del 17 d’agost.

L’oposició diu que el CENI està controlat pel clan de Faure. I els togolesos van començar a perdre les esperances dissabte 4 d’agost, després que es prohibís una manifestació organitzada en memòria del qui va ser líder del Partit Socialista Panafricà, Tavio Amorin, assassinat quinze anys enrera. L’exèrcit es va escampar per tot Lomé per impedir concentracions il.legals, amb imatges de setge policial que recordaven el que va passar el 2005. L’oposició intentava organitzar una altra manifestació „contra la impunitat“ d’aquest i altres assassinats. Faure, d’acord amb els seus intents de presentar-se com un polític nou malgrat pertànyer al clan, iniciava així mateix una campanya contra la violència i apel.lava els togolesos a no caure en „temptacions desestabilitzadores“ del passat.     

Ni democràcia ni fútbol

Deixar en suspens les eleccions és dur, però encara més ho és deixar el país sense fútbol. Togo, com la resta d’Africa, viu amb passió tot allò que té a veure amb aquest esport, especialment després d’haver estat als Mundials de Fútbol 2006, a Alemanya, i també de cara als propers Mundials, a Sudàfrica, el 2010.

A qualsevol poble de Togo es passen retransmissions en viu de totes les lligues europees, tots els caps de setmana, i quan no n’hi ha es recorre a les repeticions en diferit. El futbol és una finestra a l’exterior, per a molts l’única possibilitat de veure món.

Aquesta finestra va quedar tancada, de cop, el passat juliol, en suspendre el govern les activitats de la Federació Togolesa. El motiu: la corrupció generalitzada a aquest estament i especialment del seu president, Tata Adagio Avlessi, que ha quedat inhabilitat per vuit anys.

Avlesi havia assumit el càrrec el gener, en substitució de Rock Gnassinbé, el germà del president. 

Les eleccions han quedat ajornades dues vegades, el fútbol ha tornat a Togo. Un mes després de la suspensió, la Federació autorizava a principi d’agost la represa del campionat nacional de lliga. Ni les dictadures africanes gosen apretar tant el poble.

Temblemos

La bombolla i el dòmino immobiliari

Gemma C. Serra

Dos termes dominen els comentaris dels experts financers aquests dies: bombolla immobiliària i efecte dòmino. El Banc Central Europeu va reaccionar a la crisi del mercat hipotecari dels Estats Units i el fantasma d’un „dilluns negre“ a les Borses injectant diners com no s’havia fet ni després de l’atemptat de l’11 de setembre. La recepta del BCE era aturar el pànic i mostrar sang freda. Passat l’ensurt, resta la pregunta de quan esclatarà la següent bombolla hipotecària, aquest cop a Europa.

Als Estats Units es produeix un terratrèmol financer anunciat, en esclatar la bombolla immobiliària alimentada per les hipoteques „subprime“, i el primer que acud a tapar forats és el Banc Central Europeu (BCE), garant de l’estabilitat a la zona euro. Per qué? Per dos motius, bàsicament: d’una banda, la implicació de part de la banca europa en aquest mercat no tan llunyà; de l’altra, per la por a la por. Es a dir, a l’efecte dòmino.

La pèrdua de confiança és el pitjor dels mals en el capriciós món de les finances, borses i bancs, no tan sols a Estats Units, on bona part dels crèdits són dels dits d’alt risc, sinó també a Europa, on aquesta fòrmula està guanyant terreny en la mesura en que s’infla i infla, també, la bombolla immobiliària i s’apugen els interessos bancaris.
El BCE, conscient d’aquesta realitat, va injectar entre dijous i dilluns de la setmana anterior més de dos-cents mil milions d’euros per garantir la liquidesa de les institucions creditícies i eliminar, o apaivagar, els efectes del terratrèmol dels EEUU. Primer van ser 94,8 mil milions, dijous dia 9; divendres següent en van venir 61,0 mil més i dilluns, 13, quan alguns temien un nou „dilluns negre“, va injectar uns altres 47,6 mil milions.
Tanta liquidesa addicional no s’havia produỉt ni quan la por es va escampar pels mercats internacionals, l’endemà dels atemptats contra les Torres Bessones -69,3 mil milions-. En aquell cop, es responia a un atac sobtat i impossible de calibrar, almenys pels mercats financers. Ara, s’ha respost a una crisi anunciada, que segons tots els experts ens expliquen ara es veia venir des de 2006, quan va començar a caure el preu de la vivienda als EEUU i, en canvi, a apujar-se els tipus d’interés.

La generositat del BCE

Rellevant és, també, el fet que aquests més de 200 mil milions canalitzats des de la central del BCE a Fránkfurt, amb ajut d’altres bancs, suposen el 70 per cent del total aportat per altres institucions monetàries mundials, inclosa la Reserva Federal dels EEUU i l’equivalent del Japó.

Quan alguna cosa esclata als Estats Units tremola Europa, perquè sap que és l’anunci del que pot passar pot després a Europa. Els uns en diuen efecte dòmino, els altres li apliquen el de contagi. Per a Ulrich Kater, anal.lista del DekaBank, la conseqüència immediata per al ciutadà corrent del que ha passat és que probablement ara li costarà més que el banc li „confiỉ“ diners per comprar-se un pis. Per a Wolfgang Gerke, conseller de la Borsa de Fránkfurt, la reacció del BCE il.lustra fins a quin punt es tem l’efecte dòmino i també el grau d’inseguretat creat per la manca de transparència dels bancs europeus que, poc a poc, han anat adquirint participació en alguns d’aquestes entitats „subprime“ que ara es veuen tan perilloses.
Es el vell problema del món bancari, aplicat aquest cop al mercat immobiliari. Si tothom retira la confiança, el joc es talla; si tothom deixa de comprar, esclata la bombolla.
El creixement de les hipoteques „subprime“ no és un problema exclusiu dels Estats Units. La bola dels  prèstecs a persones d’ingressos dubtosos va començar a rodat quan els tipus d’interés eren baixos i tothom volia comprar. Aquesta situació va afavorir que tothom es decidís a deixar de ser llogater per a passar a propietari d’un pis. Pensava que a poc que anés estirant els diners arribaria a l’estatus de propietari. Ara resulta que els tipus s’apugen, que el preu de la hipoteca també ho fa i que finalment el mercat immobiliari deixa de rutllar, perquè no hi ha compradors per a vivenda tan cara i amb hipoteques igualment més cares. Una qüestió que „sona“ molt propera a més d’un hipotecat espanyol, per exemple.
Una situació que no s’observat només al Regne Unit, prototip europeu de mercat immobiliari amb la bombolla a punt d’esclatar, i sinó que també es perfila per a Espanya,  apuntava la setmana passada „Die Welt“, com a resultat d’una enquesta entre els experts respecte als paỉsos de la zona euro en perill. Els preu de la vivenda s’havia apujat a Espanya més encara que ho va fer als Estats Units, abans que comencés el procés invers, i la ralentització observada en els últims temps d’aquest fenòmen es pot interpretar com un primer efecte d’aquesta por al creixement dels tipus d’interés. Tres milions de famílies espanyoles pateixen ja dels efectes d’aquesta necessitat de „rascar-se la butxaca“ cada cop més avall, per l’evolució de la seva hipoteca o altres crèdits.

La complicitat de la banca europea

 A aquest efecte dòmino  per al ciutadà corrent s’afegeix un altre problema més profund i ménys transparent. Els bancs europeus, neguitosos per fer-se amb una part del mercat creditici dels Estats Units, quan funciona tan bé i donava tans diners, també hi van ficar cullerada. Primer, per la via del sector hipotecari dit seriós. Després, hi van incloure la resta, fins i tot alguns d’aquests bancs especialitzats en crèdits d’alt risc. Ara resulta que la festa s’ha acabat, que no donaran els guanys que esperaven i, en canvi, sí molts de deutes.

Homebanc, un dels noms relacionats amb el terratrèmol hipotecari dels Estats Units, té entre els seus creditors el Deutsche Bank i el Commerzbank, tots dos a Alemanya, així com el BNP Paribas francès, segons „Der Spiegel“. Aquests bancs dits seriosos no volen donar xifres, de moment, dels perjudicis econòmics que els ha provocat. Ni tan sols els experts de Frànkfurt s’arrisquen a donar una xifra sobre aquesta qüestió, però poc a poc d’alguns d’aquests bancs alemanys han sortit càlculs en comptagotes prou il.lustratius: el WestLB admet haver invertit uns 1,25 mil milions d’euros en hipoteques concedides a clients dits „poc creỉbles“, el Postbank –banc postal- parla d’uns 800 milions. El Commerzbank dóna com a xifra 1,2 mil milions d’euros invertits en aquest mercat dels EEUU. Sense transparència bancària és difícil d’evaluar fins a quin punt la reacció del BCE no té a veure directament amb aquesta „complicitat“ de la banca privada europea en els „subprime“, a més de la voluntat de donar confiança al mercat.
El BCE ha injectat confiança i liquidesa, ha mantingut el pols i dominat la situació. Al marge d’això, es considera que podria tirar-se enrera la nova pujada dels tipus d’interés que s’havia pre-anunciat per al setembre, una setmana enrera
La inseguretat creada per la situació de „complicitat“ de la banca europea és immensa i la punta de l’iceberg té un nom: l’IKB, el Banc de la Indústria Alemany. En plena tempesta per l’esclat de la bombolla hipotecària dels EEUU, la fiscalia de Düsseldorf va obrir sumari contra aquest banc per sospita de frau. Acabava de presentar els seus pronòstics de guanys per a 2007, que evaluava en 280 milions d’euros, però sembla que s’havia „oblidat“ d’incloure en els pronòstics les inversions en hipoteques d’alt risc als Estats Units. Les accions del banc van caure en picat, és clar, però al marge d’això va sorgir la qüestió de quants altres bancs, que també han presentat recentment els seus bonics exercicis, no hauran de „corregir“ també aquestes xifres, com a efecte d’un terratrèmol l’epicentre del qual, fins ara, s’ha situat als Estats Units.

Reversionada

„Era un bon moment per ressucitar l’Elvis Roig“

Leopolg Grün, director de „Der rote Elvis“

Gemma C. Serra

 

Leopold Grün, nascut l’any 1968 a Dresde, ha estrenat aquests dies el seu primer documental llarg, „Der rote Elvis“, l’“Elvis Roig“, un film que recupera la figura de Dean Reed, cantant, actor i cowboy nord-americà que va deixar Hollywood per seguir Salvador Allende i Arafat i que va morir amb 48 anys a un llag del Berlín comunista.

Pregunta.- Qui era en realitat Dean Reed?

Resposta.- Doncs era un personatge polivalent, aclamar per multituds al món comunista però un desconegut a la seva órbita occidental. Un tipus una mica ingenu, que va abraçar-se de debó a la causa comunista, es va ficar en campanya amb Allende i va esdevenir una mena de mascota pels comunistes perquè representava l’home dels EEUU que rebutja el seu país i crema la seva bandera.

P.- Se li deia l’Elvis roig només perquè tenia una veu semblant?

R.- Dean va començar com a cantant country amb una veu molt semblant i segurament no hauria passat d’un imitador més del de Memphis si no hagués fet aquest tomb a la seva vida.

P.- Al seu film recull imatges de Reed al Xile d’Allende, però també de després, a la època de Pinochet. No va tenir problemes amb la dictadura?

R.- Read va quedat marcat de per vida amb la mort d’Allende i va tornar-hi després, l’any 1983. El règim li ho va prohibir, però ell va cantar davant els miners el seu „Venceremos“. No li va passar gran cosa perquè al capdavall tenia passaport dels EEUU, és clar.

P.- De Xile va passar a la Alemanya comunista…

R.- Amb uns quants paỉsos pel mig. Líban, la Unió Soviètica, molts dels seus satèl.lits. Ell es va considerar un berlinés d’adopció i el règim de l’est el va convertir en un dels seus artistes privilegiats, li va posar casa, el va instrumentalitzar com a heroi anti-americà. Es va deixar estimar, tant pel règim com per les dones, perquè a més de cantar més o menys com l’Elvis era un home molt atractiu, un perfecte cowboy ros de somriure perfecte.

P.- Tot això no li va donar la felicitat, però.

R.- Doncs no. La seva militància política era sincera, però amb les dones era absolutament deslleial, un „macho“. En va tenir moltes, a més de les esposes oficials. A més va deixar de tenir èxit a la mateixa Alemanya comunista, on era actor de pel.lícules molt dolentes. El públic va deixar d’estimar-lo i va generar una mena de nostàlgia cap als EEUU.

P.- El seu film aporta testimonis de personatges com la diputada Isabel Allende, la filla del polític, i de l’actor Armin Müller-Stahl, que explica la seva devoció al règim com una mena de gratitud pel fet que aquí se l’estimava.

R.- Així és. I quan va deixar de sentir-se estimat va morir, al llac a la vora de la casa que el règim li havia donar, als afores de Berlín. Estava deprimit, deia la seva última dona, Renate.

P.- L’estrena de la pel.lícula a Alemanya ha coincidit amb el 30 aniversari de la mort de l’Elvis autèntic. Molt oportú, no?

R.- Doncs sí. Quan vaig fer el film no pensava que es donaria aquesta coincidència. Coneixia el personatge de la meva infantesa i vaig pensar que convenia ressucitar-lo per donar-lo a conéixer al món. I ara ha resultat ser el moment oportú. Millor.

Los amores de Franz

Kafka, el magnetisme de l’angoixat

Gemma C. Serra



La regla inquebrantable segons la qual no hi ha aniversari rodó sense recuperació editorial d’un autor ha donat, en el cas de Kafka i el mercat alemany, com a mínim dues bones sorpreses: una biografia de Reiner Stach de 729 pàgines que es llegeix com una novel.la i una altra, més lleugereta, de Louis Begley, que es fica al cap de l’autor. Tot plegat, a punt de complir-se l’aniversari del neixament de l’autor, el 3 de juliol de 1883, a Praga, i enmig de l’habitual fetitxisme d’altres publicacions que aprofiten „l’estiuet Kafka“ per recuperar fotografies d’un rostre tan magnètic com la seva pròpia obra.

„Die Jahre der Erkenntnis“ –„Els anys del coneixement“- és el títol de l’obra de Stach, editada per S. Fischer, en realitat la segona part del primer volum consagrat a l’autor, que va aparéixer sis anys enrera amb el títol „Die Jahre der Entscheidungen“ –„Els anys de les decisions“-. En total, més de 1.400 pàgines, que arrenquen d’un capítol traduïble com „A casa els Kafka“, on Stach fa exactament això: entrar en la vida d’aquesta família jueva de Praga. El primer volum acabava el 1915, poc després que Kafka trenqués amb Felice Bauer, la promesa episòdica –en el sentit que li va donar repetidament bitllet d’anada i tornada-, després d’una mena de tribunal sumaríssim entre ella, la seva germana Erna i la seva amiga, Grete Bloch, un altre amor que va entrar i sortir un parell de vegades a la seva vida. Un munt de cartes de Kafka a Bloch delataven la fragilitat del seu compromís amb Felice, qui alhora tenia un altre munt de cartes que feien impossible continuar somniant amb una solidesa matrimonial. 
Stach recupera ara el fil d’aquell tribunal que aparentment va ser l’origen de la seva novel.la „El procés“ i continua amb la seva novel.la sobre retrobaments, nous amors –Milena Jesenska, Julie Wohryzek- i finalment la mort de l’autor, el 1924, a tuberculosi, amb Dora Diamant com a darrera companya. No és una novel.la d’amors, sinó una reconstrucció entretinguda i profonda de l’univers de Kafka en el seu sentit global. Com si el propi Stach hagués estat a casa els Kafka.

Begley, en només 335 pàgines, opta per un camí diferent. No reconstrueix, sinó que interpreta. El títol de la seva biografia apunta en aquest sentit: „Die ungeheure Welt, die ich im Kopf habe“ –„El món monstruós que porto al cap“-, publicat en la seva versió alemanya per Deutsche Verlag-Anstalt . Begley es fica al cervell de l’home angoixat, aparentment tímit, el buròcrata que no va veure publicades les seves obres essencials i qui un cop mort va revel.lar-se com una personalitat gairebé tan magnètica –i no només per a les seves dones- com la seva pròpia obra.

La recuperació de Kafka no es limita a les biografies més o menys exhaustives de l’autor. L’editorial Rowohlt ha tret també d’acord amb les regles del calendari „Kafka’s Welt“ –„El món de Kafka“-, un compendi de Harmut Binder format per 1.200 fotografies, siguin del llegat que va salvar el seu amic, Max Brod, siguin d’altres procedències. Una mica més reduìt, el prestigiós Klaus Wagenbach reedita „Franz Kafka. Bilder aus seinem Leben“ –„F.K., llibres de la seva vida“- una revisió una mica menys iconogràfica i més entenedora de l’escriptor. 

Haider, again

Haider, la taca que no marxa

Gemma C. Serra

Hi ha noms que són sinònim de xenofòbia i amenaça ultradretana a Europa. Jean Marie Le Pen, a França, o Jörg Haider, a Àustria, són dos d’aquests personatges a qui de tant en tant es dóna per políticament acabats, però que sempre s’entossudeixen a ressucitar. Com una taca d’oli que no acaba de marxar en el panorama políticament correcte europeu.

Del president del Front Nacional francès, amb 80 anys, no s’espera que pugui donar cap ensurt més com el que va protagonitzar el 2002, quan va lluitar en la segona volta de les presidencials franceses contra Jacques Chirac. Haider, amb 58 anys, dinàmic, sempre perfectament bronzejat i amb un somriure d’orella a orella, encara pot fer mal. Encara aconsegueix que les seves proclames islamofòbiques, per exemple, o els elogis a la política econòmica de Hitler resonin per tota Europa.

De cop, quan tothom el feia ressignat a la seva categoria de polític local, avisa que deixa la reraguarda per lluitar a les generals austríaques del proper setembre. Sembla que la seva reserva espiritual de la regió de Caríntia, d’on és president, se li ha fet petita i vol tornar a Viena.

Les eleccions de setembre van ser provocades per la ruptura de la gran coalició del socialdemòcrata Alfred Gusenbauer. El SPÖ del canceller sortint ha quedat afeblit, el fins ara soci seu conservador, ÖVP, es frega les mans pensant que té la carrera guanyada. I els partits petits se sentent cridats a ser la clau de la governabilitat al germà gran.

Haider, l’home que va fer tremolar Europa el 2000, quan la seva formació –aleshores, el Partit Lliberal, FPÖ- va esdevenir força de govern, troba que ha arribat el moment de sortir del seu racó regional. El seu partit es diu ara l’Aliança per al Futur d’Austria, BZÖ, i només té cara i ulls a Caríntia. Però ell confia en el seu carisma per tornar a provar sort. Al capdavall, l’UE d’avui ha adoptat línies de mà dura contra la immigració, per exemple, que ell mateix hauria beneỉt. Ja no és l’Europa que el va voler arraconar, que va congelar les relacions amb Viena per la presència del FPÖ al govern.

Haider vol provar sort amb el BZÖ, la força nascuda com una escissió del FPÖ, un partit que manté paral.lelament la línia populista de dretes que va teni amb ell al capdavant, però sense un líder amb el seu magnetisme.

El anal.listes no tenen clar quines perspectives d’èxit té Haider. De fet, Haider encara no ha fet oficial la seva candidatura a canceller. Però la simple presència del seu nom a les llistes farà que es torni a parlar de l’hereu del nazisme austríac. Una taca d’oli que arrenca de Caríntia i que es veu a tota Europa.

Erosión

SPD alemany: pocs i mal avinguts

Gemma C. Serra

La socialdemocràcia alemanya va encaixar dues males notícies en plena sequera informativa estiuenca. D'una banda, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el més antic del país, va deixar de tenir la militància més nombrosa, en favor del seu soci de govern, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel; de l'altra, va decidir d'expulsar-ne un militant de renom, l'ex-primer ministre de Renània del Nord-Westfàlia i ex-ministre d'Economia amb Gerhard Schröder, Wolfgang Clement. Després de quaranta anys de pagar les quotes, Clement va rebre l'ordre de tornar el carnet del partit. Se l'acusa de deslleialtat a una col.lega, la líder a l'estat de Hesse, Andrea Ypsilanti, per haver-ne desaconsellat el vot en les eleccions d'aquest 'land', fa un parell de mesos.
Els anal.listes alemanys no recordaven una expulsió tan sonada al SPD des de feia dècades. Els motius tampoc no sonaven prou convincents. Rera el pretexte de Ypsilanti s'hi va veure una divisió oberta entre reformistes i tradicionalistes. Clement va ser un dels homes forts de Schröder i un dels pocs que encara defensen l'anomenada "Agenda 2.010", el programa de retalls socials que va ensorrar el SPD en els sondeigs o que va treure Alemanya de l'estancament econòmic, segons com es miri.
Alguns ho veuen com un suïcidi polític, d'altres com un senyal. El partit vol recuperar la identitat perduda i trenca a la valenta amb la línea de Schröder. De suïcidi polític ho va definir, en canvi, un altre ex-ministre de Schröder, el d'Interior Otto Schily, que com a advocat de Clement recorrerà contra l'expulsió. D'altres, com el partit L'Esquerra, escissió del SPD, diuen que ja posats s'hauria d'expulsar també Schröder.
El SPD està dividit i això és un cop dur per al ministre d'Exteriors Frank-Walter Steinmeier, company de reformisme de Clement, que aspira a esdevenir candidat del partit a la cancelleria a les generales de l'any vinent.
El SPD no pot fer bromas. Per primer cop a la història de la República Federal d'Alemanya, la CDU de Merkel és el partit amb més afiliats. En té 530.755, 761 més que el SPD. No perquè hagi crescut -de fet, n'ha perdut 6.000 des que va començar l'any-, sinó perquè n'hi han marxat menys que als socialdemòcrates. La CDU ho va titllar d'històric, encara que no va gosar tirar coets. Al capdavall, té uns 200.000 militants menys que als seus millors temps, poc abans de la reunificació sota Helmut Kohl. Però pitjor són les coses per al SPD, que n'ha perdut gairebé la meitat, respecte al milió que va tenir-ne el 1976.