El escudo, que todo lo hermana

L’escut antimíssils, ara més que mai

Gemma C. Serra

Polònia s’ha repensat les seves recances a l’escut antimíssils que els Estats Units volen desplegar al seu territori i al de la República Txeca per protegir el món occidental d’un atac de l’Iran, de Corea o d’altres perills pitjors. De cop, el seu primer ministre, el lliberal Donald Tusk, ja no ho veu tan malament i parla de deixar-se ajudar per Washington en la modernització de l’exèrcit polonès.

El conflicte entre Geòrgia i Moscou, les imatges dels blindats rusos avançant per les carreteres i de la població civil fugint de casa ha precipitat aquest canvi de perspectiva de Tusk.

Fins ara, el primer ministre s’havia situat a les antípodes polítiques del seu president, el conservador i populista Lech Kaczynski, partidari des de sempre de l’escut i de tot allò de bo que pugui venir dels Estats Units. De cop, Tusk i Kaczysnki han parlat amb una sola veu i han criticat „l’imperialisme i procediments revisionistes“ de Moscou. Plegats com mai i fent costat el president georgià, Mijail Saakashvili, esdevingut símbol i víctima de la lluita de les ex-repúbliques soviètiques contra el poder militar que continua exercint Moscou.

Tusk ha donat un gir a la seva política contrària a l’escut antimíssils. No d’una manera categòrica, encara, però sí prou il.lustrativa de la por que s’ha encomanat entre els paỉsos de l’est d’Europa a la potència militar rusa.

El primer ministre polonès, home moderat al capdavall, i decidit a refrendar les iniciatives de la Unió Europea, va actuar amb discreció i sense desmarcar-se de la línia comuna dels seus socis. El president Kaczynski, en canvi, a qui mai no ha fet por això de topar amb Brussel.les, va aprofitar la tensió per recordar que ell ja ho deia, que Moscou és i serà un perill.

Es va ficar la capa del líder solidari i es va arribar a Tiflis per fer costat Saakashvili no només amb paraules, sinó amb imatges explícites. Acompanyat de tres socis més de la UE, els líders de les Repúbliques Bàltiques –Letònia, Estònia i Lituània-, més d’un altre que voldria ser-ho, Ucraỉna, el president polonès va improvisar de cop un grup fins ara poc vistós i no sempre tan compacte de paìsos que necessiten un escut protector Made in USA.

Sigui per protegir-se de l’Eix del Mal, sigui perquè ho vegi Moscou, principal enemic de qualsevol instrument militar que signifiqui reforçar la presència dels EUA a l’est d’Europa que un dia va ser seu.

El conflicte entre Geòrgia i Moscou, les imatges dels blindats rusos avançant per les carreteres i de la població civil fugint de casa ha precipitat aquest canvi de perspectiva de Tusk.

Fins ara, el primer ministre s’havia situat a les antípodes polítiques del seu president, el conservador i populista Lech Kaczynski, partidari des de sempre de l’escut i de tot allò de bo que pugui venir dels Estats Units. De cop, Tusk i Kaczysnki han parlat amb una sola veu i han criticat „l’imperialisme i procediments revisionistes“ de Moscou. Plegats com mai i fent costat el president georgià, Mijail Saakashvili, esdevingut símbol i víctima de la lluita de les ex-repúbliques soviètiques contra el poder militar que continua exercint Moscou.

Tusk ha donat un gir a la seva política contrària a l’escut antimíssils. No d’una manera categòrica, encara, però sí prou il.lustrativa de la por que s’ha encomanat entre els paỉsos de l’est d’Europa a la potència militar rusa.

El primer ministre polonès, home moderat al capdavall, i decidit a refrendar les iniciatives de la Unió Europea, va actuar amb discreció i sense desmarcar-se de la línia comuna dels seus socis. El president Kaczynski, en canvi, a qui mai no ha fet por això de topar amb Brussel.les, va aprofitar la tensió per recordar que ell ja ho deia, que Moscou és i serà un perill.

Es va ficar la capa del líder solidari i es va arribar a Tiflis per fer costat Saakashvili no només amb paraules, sinó amb imatges explícites. Acompanyat de tres socis més de la UE, els líders de les Repúbliques Bàltiques –Letònia, Estònia i Lituània-, més d’un altre que voldria ser-ho, Ucraỉna, el president polonès va improvisar de cop un grup fins ara poc vistós i no sempre tan compacte de paìsos que necessiten un escut protector Made in USA.

Sigui per protegir-se de l’Eix del Mal, sigui perquè ho vegi Moscou, principal enemic de qualsevol instrument militar que signifiqui reforçar la presència dels EUA a l’est d’Europa que un dia va ser seu.

La enviada especial a Tsevié

Togo, la Cuba africana

Gemma C. Serra

Mentre Fidel Castro defensa el récord mundial de permanença en el poder de la mà del seu germà Raúl, a Togo hi ha un cas semblant amb el clan de Gnassingbé Eyadéma. Va arribar a la presidència per un cop d’estat, l’any 1967. Fa dos anys va morir el dinosauri africà i els militars van passar el càrrec al seu fill, Faure Gnassingbé. L’hereu s’ha compromés a consultar les urnes. Primer va convocar el poble el 24 de juni, després ho va ajornar al 5 d’agost i ara ho ha tornat a deixar per a la tardor. Sense procés democràtic no hi ha ajut, diuen el G-8 i la UE. I la població espera, exhausta.

Organitzar unes eleccions netes, transparents i pacífiques no és fàcil en un país que dos anys enrera va viure dies i dies d’aldarulls i violència, amb més d’un centenar de morts, en voler  impugnar l’oposició, per fraudulentes, unes presidencials en què Faure Gnassingbé es donava per guanyador, immediatament després de mort el pare. Les imatges de barricades incendiàries i dels enfrontaments entre els opositors i els acòlits del president armats amb matxets són, probablement, les últimes que les agències internacionals han difós d’aquest país de poc més de sis milions d’habitants, veí de Ghana, Benin i Burkina Faso. Al marge de que Togo va estar al Mundial de Fútbol 2006 i que la nòvia d’Albert de Mònaco, Nicole Coste, és togolesa, és dífícil trobar altres informacions recents relacionades amb aquest país africà.

Togo és una dictadura africana, mentre que Cuba és el que és, un cas únic en el món. Al marge dels récords de permanència dels respectius clans, hi ha però altres similituds. Principalment, el cansament d’una població que s’ha d’inventar el dia a dia del no res i que espera la sortida democràtica per trencar el cercle viciós de l’aỉllament.

Lomé, la capital togolesa, és una ciutat lletja, bruta i caòtica, com aconstumen a ser-ho els globus urbans africans. Hi viuen uns 700.000 habitants, la majoria d’ells en barriades perifèriques i slams amb greus problemes de salubritat. Aquests dies, els anuncis de Faure presentant-se com a „l’home nou“ a l’electorat s’alternen amb els més comuns i també institucionals de la lluita contra la malària i el SIDA, mentre es reforça la presència de l’exèrcit cada cop que l’oposició convoca una manifestació.

Aparentement, Togo és un exemple de convivència pacífica multiètnica dins el context de conflictes i genocidis del continent. Hi conviuen quaranta ètnies –les principales, l’ewé i la kabiyé- i una vintena de religions –des de la catòlica, protestant o musulmana a les autòctones animistes, en tota la seva varietat-. Passejar un diumenge per Kpalimé, Tsevié o alguna altra ciutat de províncies, molt més „humanes“ que la capital, és assistir a una esplèndida desfilada de colors i càntics als voltants de les esglésies, mentre una mica més amagats se celebren rites vudús. Tothom hi és benvingut –„bien arribée“, és la frase amb que es rep el visitant-, la convivència és aparentment armònica.

„Ebayéma va sobreviure a conspiracions internes i atemptats i fins i tot a l’accident d’avió que va patir el 1974 i del que ell va ser-ne l’únic supervivent. Això seria cosa del destí, la resta és una barreja de complicitat entre l’antic poder colonial francès i la repressió actual“, explica un periodista de „letogolais.com“, un dels òrgans de l’oposició. L’ètnia kabiyé ho controla tot: des de l’administració a la policia, els serveis secrets, els mitjans de comunicació i l’exèrcit, omnipresent a tot el país.  Les denúncies de les ONG sobre tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans trenquen aquesta imatge d’aparent harmonia a l’Africa més oblidada.

Mentre la veỉna Ghana viu una certa prosperitat econòmica i Benin es consolida com un dels paỉsos més mimats de la zona pel Fons Monetari Internacional, Togo continua esperant la seva oportunitat. „Tot això canviarà aviat. La comunitat internacional vol creure en els avenços de Togo i a Faure representa un estil nou de fer política“, explica Philippe Perdrix, periodista de „Le Jeune Afrique“. Faure ha fet carrera universitària entre Paris i Washington i en dos anys ha aconseguit llimar una mica els durs perfils de la dictadura heredada del pare.

L’exèrcit es va encarregar d’ofegar les manifestacions d’abril de 2005 després de les eleccions presidencials amb què Faure volia la legitimitat democràtica. Part de l’oposició va tornar-se a l’exili, barrejada amb els prop de 40.000 de togolesos que van fugir de la violència en direcció als paỉsos veỉns.  Les manifestacions d’aleshores van ser una batalla campal, desfermada per la ira de l’oposició que no volia veure com el president d’afermava al càrrec que li van donar els militars, mort el febrer d’aquell mateix any.

Exigien eleccions nétes, cosa que Togo no ha tingut encara malgrat que va deixar de ser una colònia francesa l’any 1960. Set anys després de la independència va passar a mans de Gnassingbé Eyadéma i aquest va restar al poder fins la seva mort, 38 anys després. El va succeir Fauré, perquè així ho va decidir l’exèrcit i el seu clan. I el nou president va convocar aquell simulacre eleccions en un intent d’obrir-se a l’exterior i convèncer la Unió Europea, que des del 1993 mantenia suspesa la cooperació amb aquest país decidida el 1993. No ho va aconseguir.

„L’home nou“ togolés vol ara, per segona vegada, la benedicció democràtica internacional emparat en els passos fets després de l’esclat de violència del 2005. Pressionat per la Unió Africana, que va qualificar el relleu presidencial de „cop d’estat“, va  crear un govern d’unitat. A més de la seva Unió del Poble Togolès (APT), hi va posar com a primer ministre Yaowi Agbohibo, ex-opositor. D’altres, però, van rebutjar participar-hi, com ara el principal líder de l’oposició radical, Gilchrist Olympio, etern enemic del clan.

La UE vigila

La UE ha donat un vot de confiança a Faure i ha destinat 13,6 milions d’euros a la preparació de les eleccions, on enviarà un centenar d’observadors. „Amb aquesta operació, formalitzem el desplegament a Togo d’una missió internacional i independent d’observació, primer pas cap a la normalització de les nostres relacions“, explicava Joao Melo de Sampaio, encarregat d’aquesta missió. Faure, per la seva banda, va crear la Comissió Electoral Nacional Independent (CENI) per a preparar els primers comicis „néts“ de la història de Togo.

La necessitat d’actualitzar el cens ha estat el motiu donat pel CENI per ajornar per dos cops consecutius en menys de vuit setmanes la convocatòria electoral. Han estat necessaris dos recomptes successis, pel darrer dels quals es va marcar la data límit del 17 d’agost.

L’oposició diu que el CENI està controlat pel clan de Faure. I els togolesos van començar a perdre les esperances dissabte 4 d’agost, després que es prohibís una manifestació organitzada en memòria del qui va ser líder del Partit Socialista Panafricà, Tavio Amorin, assassinat quinze anys enrera. L’exèrcit es va escampar per tot Lomé per impedir concentracions il.legals, amb imatges de setge policial que recordaven el que va passar el 2005. L’oposició intentava organitzar una altra manifestació „contra la impunitat“ d’aquest i altres assassinats. Faure, d’acord amb els seus intents de presentar-se com un polític nou malgrat pertànyer al clan, iniciava així mateix una campanya contra la violència i apel.lava els togolesos a no caure en „temptacions desestabilitzadores“ del passat.     

Ni democràcia ni fútbol

Deixar en suspens les eleccions és dur, però encara més ho és deixar el país sense fútbol. Togo, com la resta d’Africa, viu amb passió tot allò que té a veure amb aquest esport, especialment després d’haver estat als Mundials de Fútbol 2006, a Alemanya, i també de cara als propers Mundials, a Sudàfrica, el 2010.

A qualsevol poble de Togo es passen retransmissions en viu de totes les lligues europees, tots els caps de setmana, i quan no n’hi ha es recorre a les repeticions en diferit. El futbol és una finestra a l’exterior, per a molts l’única possibilitat de veure món.

Aquesta finestra va quedar tancada, de cop, el passat juliol, en suspendre el govern les activitats de la Federació Togolesa. El motiu: la corrupció generalitzada a aquest estament i especialment del seu president, Tata Adagio Avlessi, que ha quedat inhabilitat per vuit anys.

Avlesi havia assumit el càrrec el gener, en substitució de Rock Gnassinbé, el germà del president. 

Les eleccions han quedat ajornades dues vegades, el fútbol ha tornat a Togo. Un mes després de la suspensió, la Federació autorizava a principi d’agost la represa del campionat nacional de lliga. Ni les dictadures africanes gosen apretar tant el poble.

Temblemos

La bombolla i el dòmino immobiliari

Gemma C. Serra

Dos termes dominen els comentaris dels experts financers aquests dies: bombolla immobiliària i efecte dòmino. El Banc Central Europeu va reaccionar a la crisi del mercat hipotecari dels Estats Units i el fantasma d’un „dilluns negre“ a les Borses injectant diners com no s’havia fet ni després de l’atemptat de l’11 de setembre. La recepta del BCE era aturar el pànic i mostrar sang freda. Passat l’ensurt, resta la pregunta de quan esclatarà la següent bombolla hipotecària, aquest cop a Europa.

Als Estats Units es produeix un terratrèmol financer anunciat, en esclatar la bombolla immobiliària alimentada per les hipoteques „subprime“, i el primer que acud a tapar forats és el Banc Central Europeu (BCE), garant de l’estabilitat a la zona euro. Per qué? Per dos motius, bàsicament: d’una banda, la implicació de part de la banca europa en aquest mercat no tan llunyà; de l’altra, per la por a la por. Es a dir, a l’efecte dòmino.

La pèrdua de confiança és el pitjor dels mals en el capriciós món de les finances, borses i bancs, no tan sols a Estats Units, on bona part dels crèdits són dels dits d’alt risc, sinó també a Europa, on aquesta fòrmula està guanyant terreny en la mesura en que s’infla i infla, també, la bombolla immobiliària i s’apugen els interessos bancaris.
El BCE, conscient d’aquesta realitat, va injectar entre dijous i dilluns de la setmana anterior més de dos-cents mil milions d’euros per garantir la liquidesa de les institucions creditícies i eliminar, o apaivagar, els efectes del terratrèmol dels EEUU. Primer van ser 94,8 mil milions, dijous dia 9; divendres següent en van venir 61,0 mil més i dilluns, 13, quan alguns temien un nou „dilluns negre“, va injectar uns altres 47,6 mil milions.
Tanta liquidesa addicional no s’havia produỉt ni quan la por es va escampar pels mercats internacionals, l’endemà dels atemptats contra les Torres Bessones -69,3 mil milions-. En aquell cop, es responia a un atac sobtat i impossible de calibrar, almenys pels mercats financers. Ara, s’ha respost a una crisi anunciada, que segons tots els experts ens expliquen ara es veia venir des de 2006, quan va començar a caure el preu de la vivienda als EEUU i, en canvi, a apujar-se els tipus d’interés.

La generositat del BCE

Rellevant és, també, el fet que aquests més de 200 mil milions canalitzats des de la central del BCE a Fránkfurt, amb ajut d’altres bancs, suposen el 70 per cent del total aportat per altres institucions monetàries mundials, inclosa la Reserva Federal dels EEUU i l’equivalent del Japó.

Quan alguna cosa esclata als Estats Units tremola Europa, perquè sap que és l’anunci del que pot passar pot després a Europa. Els uns en diuen efecte dòmino, els altres li apliquen el de contagi. Per a Ulrich Kater, anal.lista del DekaBank, la conseqüència immediata per al ciutadà corrent del que ha passat és que probablement ara li costarà més que el banc li „confiỉ“ diners per comprar-se un pis. Per a Wolfgang Gerke, conseller de la Borsa de Fránkfurt, la reacció del BCE il.lustra fins a quin punt es tem l’efecte dòmino i també el grau d’inseguretat creat per la manca de transparència dels bancs europeus que, poc a poc, han anat adquirint participació en alguns d’aquestes entitats „subprime“ que ara es veuen tan perilloses.
Es el vell problema del món bancari, aplicat aquest cop al mercat immobiliari. Si tothom retira la confiança, el joc es talla; si tothom deixa de comprar, esclata la bombolla.
El creixement de les hipoteques „subprime“ no és un problema exclusiu dels Estats Units. La bola dels  prèstecs a persones d’ingressos dubtosos va començar a rodat quan els tipus d’interés eren baixos i tothom volia comprar. Aquesta situació va afavorir que tothom es decidís a deixar de ser llogater per a passar a propietari d’un pis. Pensava que a poc que anés estirant els diners arribaria a l’estatus de propietari. Ara resulta que els tipus s’apugen, que el preu de la hipoteca també ho fa i que finalment el mercat immobiliari deixa de rutllar, perquè no hi ha compradors per a vivenda tan cara i amb hipoteques igualment més cares. Una qüestió que „sona“ molt propera a més d’un hipotecat espanyol, per exemple.
Una situació que no s’observat només al Regne Unit, prototip europeu de mercat immobiliari amb la bombolla a punt d’esclatar, i sinó que també es perfila per a Espanya,  apuntava la setmana passada „Die Welt“, com a resultat d’una enquesta entre els experts respecte als paỉsos de la zona euro en perill. Els preu de la vivenda s’havia apujat a Espanya més encara que ho va fer als Estats Units, abans que comencés el procés invers, i la ralentització observada en els últims temps d’aquest fenòmen es pot interpretar com un primer efecte d’aquesta por al creixement dels tipus d’interés. Tres milions de famílies espanyoles pateixen ja dels efectes d’aquesta necessitat de „rascar-se la butxaca“ cada cop més avall, per l’evolució de la seva hipoteca o altres crèdits.

La complicitat de la banca europea

 A aquest efecte dòmino  per al ciutadà corrent s’afegeix un altre problema més profund i ménys transparent. Els bancs europeus, neguitosos per fer-se amb una part del mercat creditici dels Estats Units, quan funciona tan bé i donava tans diners, també hi van ficar cullerada. Primer, per la via del sector hipotecari dit seriós. Després, hi van incloure la resta, fins i tot alguns d’aquests bancs especialitzats en crèdits d’alt risc. Ara resulta que la festa s’ha acabat, que no donaran els guanys que esperaven i, en canvi, sí molts de deutes.

Homebanc, un dels noms relacionats amb el terratrèmol hipotecari dels Estats Units, té entre els seus creditors el Deutsche Bank i el Commerzbank, tots dos a Alemanya, així com el BNP Paribas francès, segons „Der Spiegel“. Aquests bancs dits seriosos no volen donar xifres, de moment, dels perjudicis econòmics que els ha provocat. Ni tan sols els experts de Frànkfurt s’arrisquen a donar una xifra sobre aquesta qüestió, però poc a poc d’alguns d’aquests bancs alemanys han sortit càlculs en comptagotes prou il.lustratius: el WestLB admet haver invertit uns 1,25 mil milions d’euros en hipoteques concedides a clients dits „poc creỉbles“, el Postbank –banc postal- parla d’uns 800 milions. El Commerzbank dóna com a xifra 1,2 mil milions d’euros invertits en aquest mercat dels EEUU. Sense transparència bancària és difícil d’evaluar fins a quin punt la reacció del BCE no té a veure directament amb aquesta „complicitat“ de la banca privada europea en els „subprime“, a més de la voluntat de donar confiança al mercat.
El BCE ha injectat confiança i liquidesa, ha mantingut el pols i dominat la situació. Al marge d’això, es considera que podria tirar-se enrera la nova pujada dels tipus d’interés que s’havia pre-anunciat per al setembre, una setmana enrera
La inseguretat creada per la situació de „complicitat“ de la banca europea és immensa i la punta de l’iceberg té un nom: l’IKB, el Banc de la Indústria Alemany. En plena tempesta per l’esclat de la bombolla hipotecària dels EEUU, la fiscalia de Düsseldorf va obrir sumari contra aquest banc per sospita de frau. Acabava de presentar els seus pronòstics de guanys per a 2007, que evaluava en 280 milions d’euros, però sembla que s’havia „oblidat“ d’incloure en els pronòstics les inversions en hipoteques d’alt risc als Estats Units. Les accions del banc van caure en picat, és clar, però al marge d’això va sorgir la qüestió de quants altres bancs, que també han presentat recentment els seus bonics exercicis, no hauran de „corregir“ també aquestes xifres, com a efecte d’un terratrèmol l’epicentre del qual, fins ara, s’ha situat als Estats Units.

Reversionada

„Era un bon moment per ressucitar l’Elvis Roig“

Leopolg Grün, director de „Der rote Elvis“

Gemma C. Serra

 

Leopold Grün, nascut l’any 1968 a Dresde, ha estrenat aquests dies el seu primer documental llarg, „Der rote Elvis“, l’“Elvis Roig“, un film que recupera la figura de Dean Reed, cantant, actor i cowboy nord-americà que va deixar Hollywood per seguir Salvador Allende i Arafat i que va morir amb 48 anys a un llag del Berlín comunista.

Pregunta.- Qui era en realitat Dean Reed?

Resposta.- Doncs era un personatge polivalent, aclamar per multituds al món comunista però un desconegut a la seva órbita occidental. Un tipus una mica ingenu, que va abraçar-se de debó a la causa comunista, es va ficar en campanya amb Allende i va esdevenir una mena de mascota pels comunistes perquè representava l’home dels EEUU que rebutja el seu país i crema la seva bandera.

P.- Se li deia l’Elvis roig només perquè tenia una veu semblant?

R.- Dean va començar com a cantant country amb una veu molt semblant i segurament no hauria passat d’un imitador més del de Memphis si no hagués fet aquest tomb a la seva vida.

P.- Al seu film recull imatges de Reed al Xile d’Allende, però també de després, a la època de Pinochet. No va tenir problemes amb la dictadura?

R.- Read va quedat marcat de per vida amb la mort d’Allende i va tornar-hi després, l’any 1983. El règim li ho va prohibir, però ell va cantar davant els miners el seu „Venceremos“. No li va passar gran cosa perquè al capdavall tenia passaport dels EEUU, és clar.

P.- De Xile va passar a la Alemanya comunista…

R.- Amb uns quants paỉsos pel mig. Líban, la Unió Soviètica, molts dels seus satèl.lits. Ell es va considerar un berlinés d’adopció i el règim de l’est el va convertir en un dels seus artistes privilegiats, li va posar casa, el va instrumentalitzar com a heroi anti-americà. Es va deixar estimar, tant pel règim com per les dones, perquè a més de cantar més o menys com l’Elvis era un home molt atractiu, un perfecte cowboy ros de somriure perfecte.

P.- Tot això no li va donar la felicitat, però.

R.- Doncs no. La seva militància política era sincera, però amb les dones era absolutament deslleial, un „macho“. En va tenir moltes, a més de les esposes oficials. A més va deixar de tenir èxit a la mateixa Alemanya comunista, on era actor de pel.lícules molt dolentes. El públic va deixar d’estimar-lo i va generar una mena de nostàlgia cap als EEUU.

P.- El seu film aporta testimonis de personatges com la diputada Isabel Allende, la filla del polític, i de l’actor Armin Müller-Stahl, que explica la seva devoció al règim com una mena de gratitud pel fet que aquí se l’estimava.

R.- Així és. I quan va deixar de sentir-se estimat va morir, al llac a la vora de la casa que el règim li havia donar, als afores de Berlín. Estava deprimit, deia la seva última dona, Renate.

P.- L’estrena de la pel.lícula a Alemanya ha coincidit amb el 30 aniversari de la mort de l’Elvis autèntic. Molt oportú, no?

R.- Doncs sí. Quan vaig fer el film no pensava que es donaria aquesta coincidència. Coneixia el personatge de la meva infantesa i vaig pensar que convenia ressucitar-lo per donar-lo a conéixer al món. I ara ha resultat ser el moment oportú. Millor.

Los amores de Franz

Kafka, el magnetisme de l’angoixat

Gemma C. Serra



La regla inquebrantable segons la qual no hi ha aniversari rodó sense recuperació editorial d’un autor ha donat, en el cas de Kafka i el mercat alemany, com a mínim dues bones sorpreses: una biografia de Reiner Stach de 729 pàgines que es llegeix com una novel.la i una altra, més lleugereta, de Louis Begley, que es fica al cap de l’autor. Tot plegat, a punt de complir-se l’aniversari del neixament de l’autor, el 3 de juliol de 1883, a Praga, i enmig de l’habitual fetitxisme d’altres publicacions que aprofiten „l’estiuet Kafka“ per recuperar fotografies d’un rostre tan magnètic com la seva pròpia obra.

„Die Jahre der Erkenntnis“ –„Els anys del coneixement“- és el títol de l’obra de Stach, editada per S. Fischer, en realitat la segona part del primer volum consagrat a l’autor, que va aparéixer sis anys enrera amb el títol „Die Jahre der Entscheidungen“ –„Els anys de les decisions“-. En total, més de 1.400 pàgines, que arrenquen d’un capítol traduïble com „A casa els Kafka“, on Stach fa exactament això: entrar en la vida d’aquesta família jueva de Praga. El primer volum acabava el 1915, poc després que Kafka trenqués amb Felice Bauer, la promesa episòdica –en el sentit que li va donar repetidament bitllet d’anada i tornada-, després d’una mena de tribunal sumaríssim entre ella, la seva germana Erna i la seva amiga, Grete Bloch, un altre amor que va entrar i sortir un parell de vegades a la seva vida. Un munt de cartes de Kafka a Bloch delataven la fragilitat del seu compromís amb Felice, qui alhora tenia un altre munt de cartes que feien impossible continuar somniant amb una solidesa matrimonial. 
Stach recupera ara el fil d’aquell tribunal que aparentment va ser l’origen de la seva novel.la „El procés“ i continua amb la seva novel.la sobre retrobaments, nous amors –Milena Jesenska, Julie Wohryzek- i finalment la mort de l’autor, el 1924, a tuberculosi, amb Dora Diamant com a darrera companya. No és una novel.la d’amors, sinó una reconstrucció entretinguda i profonda de l’univers de Kafka en el seu sentit global. Com si el propi Stach hagués estat a casa els Kafka.

Begley, en només 335 pàgines, opta per un camí diferent. No reconstrueix, sinó que interpreta. El títol de la seva biografia apunta en aquest sentit: „Die ungeheure Welt, die ich im Kopf habe“ –„El món monstruós que porto al cap“-, publicat en la seva versió alemanya per Deutsche Verlag-Anstalt . Begley es fica al cervell de l’home angoixat, aparentment tímit, el buròcrata que no va veure publicades les seves obres essencials i qui un cop mort va revel.lar-se com una personalitat gairebé tan magnètica –i no només per a les seves dones- com la seva pròpia obra.

La recuperació de Kafka no es limita a les biografies més o menys exhaustives de l’autor. L’editorial Rowohlt ha tret també d’acord amb les regles del calendari „Kafka’s Welt“ –„El món de Kafka“-, un compendi de Harmut Binder format per 1.200 fotografies, siguin del llegat que va salvar el seu amic, Max Brod, siguin d’altres procedències. Una mica més reduìt, el prestigiós Klaus Wagenbach reedita „Franz Kafka. Bilder aus seinem Leben“ –„F.K., llibres de la seva vida“- una revisió una mica menys iconogràfica i més entenedora de l’escriptor. 

Haider, again

Haider, la taca que no marxa

Gemma C. Serra

Hi ha noms que són sinònim de xenofòbia i amenaça ultradretana a Europa. Jean Marie Le Pen, a França, o Jörg Haider, a Àustria, són dos d’aquests personatges a qui de tant en tant es dóna per políticament acabats, però que sempre s’entossudeixen a ressucitar. Com una taca d’oli que no acaba de marxar en el panorama políticament correcte europeu.

Del president del Front Nacional francès, amb 80 anys, no s’espera que pugui donar cap ensurt més com el que va protagonitzar el 2002, quan va lluitar en la segona volta de les presidencials franceses contra Jacques Chirac. Haider, amb 58 anys, dinàmic, sempre perfectament bronzejat i amb un somriure d’orella a orella, encara pot fer mal. Encara aconsegueix que les seves proclames islamofòbiques, per exemple, o els elogis a la política econòmica de Hitler resonin per tota Europa.

De cop, quan tothom el feia ressignat a la seva categoria de polític local, avisa que deixa la reraguarda per lluitar a les generals austríaques del proper setembre. Sembla que la seva reserva espiritual de la regió de Caríntia, d’on és president, se li ha fet petita i vol tornar a Viena.

Les eleccions de setembre van ser provocades per la ruptura de la gran coalició del socialdemòcrata Alfred Gusenbauer. El SPÖ del canceller sortint ha quedat afeblit, el fins ara soci seu conservador, ÖVP, es frega les mans pensant que té la carrera guanyada. I els partits petits se sentent cridats a ser la clau de la governabilitat al germà gran.

Haider, l’home que va fer tremolar Europa el 2000, quan la seva formació –aleshores, el Partit Lliberal, FPÖ- va esdevenir força de govern, troba que ha arribat el moment de sortir del seu racó regional. El seu partit es diu ara l’Aliança per al Futur d’Austria, BZÖ, i només té cara i ulls a Caríntia. Però ell confia en el seu carisma per tornar a provar sort. Al capdavall, l’UE d’avui ha adoptat línies de mà dura contra la immigració, per exemple, que ell mateix hauria beneỉt. Ja no és l’Europa que el va voler arraconar, que va congelar les relacions amb Viena per la presència del FPÖ al govern.

Haider vol provar sort amb el BZÖ, la força nascuda com una escissió del FPÖ, un partit que manté paral.lelament la línia populista de dretes que va teni amb ell al capdavant, però sense un líder amb el seu magnetisme.

El anal.listes no tenen clar quines perspectives d’èxit té Haider. De fet, Haider encara no ha fet oficial la seva candidatura a canceller. Però la simple presència del seu nom a les llistes farà que es torni a parlar de l’hereu del nazisme austríac. Una taca d’oli que arrenca de Caríntia i que es veu a tota Europa.

Erosión

SPD alemany: pocs i mal avinguts

Gemma C. Serra

La socialdemocràcia alemanya va encaixar dues males notícies en plena sequera informativa estiuenca. D'una banda, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el més antic del país, va deixar de tenir la militància més nombrosa, en favor del seu soci de govern, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel; de l'altra, va decidir d'expulsar-ne un militant de renom, l'ex-primer ministre de Renània del Nord-Westfàlia i ex-ministre d'Economia amb Gerhard Schröder, Wolfgang Clement. Després de quaranta anys de pagar les quotes, Clement va rebre l'ordre de tornar el carnet del partit. Se l'acusa de deslleialtat a una col.lega, la líder a l'estat de Hesse, Andrea Ypsilanti, per haver-ne desaconsellat el vot en les eleccions d'aquest 'land', fa un parell de mesos.
Els anal.listes alemanys no recordaven una expulsió tan sonada al SPD des de feia dècades. Els motius tampoc no sonaven prou convincents. Rera el pretexte de Ypsilanti s'hi va veure una divisió oberta entre reformistes i tradicionalistes. Clement va ser un dels homes forts de Schröder i un dels pocs que encara defensen l'anomenada "Agenda 2.010", el programa de retalls socials que va ensorrar el SPD en els sondeigs o que va treure Alemanya de l'estancament econòmic, segons com es miri.
Alguns ho veuen com un suïcidi polític, d'altres com un senyal. El partit vol recuperar la identitat perduda i trenca a la valenta amb la línea de Schröder. De suïcidi polític ho va definir, en canvi, un altre ex-ministre de Schröder, el d'Interior Otto Schily, que com a advocat de Clement recorrerà contra l'expulsió. D'altres, com el partit L'Esquerra, escissió del SPD, diuen que ja posats s'hauria d'expulsar també Schröder.
El SPD està dividit i això és un cop dur per al ministre d'Exteriors Frank-Walter Steinmeier, company de reformisme de Clement, que aspira a esdevenir candidat del partit a la cancelleria a les generales de l'any vinent.
El SPD no pot fer bromas. Per primer cop a la història de la República Federal d'Alemanya, la CDU de Merkel és el partit amb més afiliats. En té 530.755, 761 més que el SPD. No perquè hagi crescut -de fet, n'ha perdut 6.000 des que va començar l'any-, sinó perquè n'hi han marxat menys que als socialdemòcrates. La CDU ho va titllar d'històric, encara que no va gosar tirar coets. Al capdavall, té uns 200.000 militants menys que als seus millors temps, poc abans de la reunificació sota Helmut Kohl. Però pitjor són les coses per al SPD, que n'ha perdut gairebé la meitat, respecte al milió que va tenir-ne el 1976.
   

A muchas cuadras de casa

El Berlín más joven dio una entusiasta bienvenida a Obama
　
Gemma Casadevall

Berlín, 24 jul (EFE).- El aspirante demócrata a la Casa Blanca, Barack Obama, eligió Berlín para el único gran discurso de su+ gira europea y los berlineses se lanzaron a la calle para darle una entusiasta bienvenida.
Unas 200.000 personas, jóvenes en su mayoría, acudieron a la Columna de la Victoria para escuchar el mensaje de quien se presentó "no como un candidato, sino como un ciudadano del mundo (...) de aspecto distinto a otros americanos que antes hablaron aquí".
Obama apareció ante una multitud, que llevaba horas esperándole, sonriente y caminando tranquilo sobre la tarima montada ante la Columna, y se permitió un pequeño baño de multitudes tras su 25 minutos de discurso, para estrechar la mano a los de primera fila.
El aspirante a suceder a George W. Bush desplegó carisma y prometió lo que la mayoría quería escuchar: que de llegar a la Casa Blanca luchará por trazar puentes, no por profundizar en las diferencias, que "sí, han existido", dijo, entre Europa y EEUU.
"Obama representa los intereses de Europa", comentaba Zeno Kaiser, un muchacho de 19 años, voluntario del equipo del aspirante desde hace dos semanas, que en los dos días pasados repartió emblemas con el eslogan "Change. We can" -"Cambio. Nosotros podemos"- y hoy compartió entusiasmo con la multitud.
"Sí, esperamos que traiga el cambio. Un cambio en América se contagiará, para bien, al resto del mundo", sentenciaba Kelly Stein, una berlinesa de 17 años, negra como Obama, que acudió junto con una decena de compañeros de su campamento de verano.

Niños agitando banderitas, alguna que otra pancarta -estaban prohibidas, pero alguna se coló- y, sobre todo, mucho entusiasmo: ese era el panorama alrededor de la Columna, un monumento más identificado ahora con fiestas de hoy que con guerras pasadas.

El emblemático monumento se erigió en 1873 para evocar victorias prusianas, el nazismo lo instrumentalizó para autoglorificarse, pero para el berlinés de hoy su imagen está ligada a grandes carnavales "tecno" o transmisiones multitudinarias de fútbol.
El kilómetro largo hasta la Puerta de Brandeburgo -lugar elegido inicialmente por Obama, pero desestimado porque a la canciller Angela Merkel no le pareció adecuado- no estalló como en esas citas festivas, pero la multitud alcanzó dimensiones que para sí hubiera querido cualquier auténtico presidente de visita en la ciudad.
La fascinación por Obama contagió a la multitud y a las autoridades: "Su encanto es mayor de lo que llegué a imaginar", confesó a EFE Klaus Wowereit, el alcalde-gobernador de Berlín, quien se presentó en el Hotel Adlon, donde se aloja el aspirante, para hacerle firmar en el Libro de Oro de la ciudad.
"Estamos con los nervios a flor de piel. Pero vale la pena", admitía el portavoz de la policía, Bernhard Schodrowski, ante las enormes dificultades que supone velar por un candidato como Obama. Es decir, un visitante tan expuesto como un presidente de EEUU a un atentado, pero sin un aparato de seguridad propio tan cohesionado como el inquilino de la Casa Blanca.
El parque Tiergarten que envuelve la Columna de la Victoria, punto ideal para picnics y meriendas veraniegas, fue un festín entusiasta en honor a la "nueva América" que representa Obama. EFE
gc/jc

Obama? Nein, danke. Oder doch...

El nou diàleg transatlàntic d’Obama

El candidat Barak Obama vol marcar un abans i un després del president George W. Bush en les relacions transatlàntiques.  Un nou diàleg entre socis paritaris, que alhora el rescati de l’estigma de „poc experimentat“ en matèria de multilateralitat. Aquest és l’objectiu principal de la visita a Europa que farà aquesta setmana. Una visita, però, en què el candidat demòcrata haurà d’invertir molt del seu carisma personal per fer oblidar una ensopegada d’entrada: la „estranyesa“ expressada per la canceller Angela Merkel davant el desig no correspost d’Obama de donar uns perfils èpics a la visita, malgrat que ni tan sols no viu encara a la Casa Blanca.

 

Gemma C. Serra

„La Porta de Brandeburg? No, gràcies“. Aquesta va ser, més o menys, la resposta que la cancelleria alemanya va donar fa unes setmanes quan es va saber que els estrategues d’Obama havien escollit el més emblemàtic monument de Berlín com a escenari del seu discurs transatlàntic. Merkel va transmetre la seva „estranyesa“ per l’elecció i els estrategues van haver de recular i negociar alternatives menys mediàtiques. No és una bona estrena en multilateralitat topar amb l’escepticisme de l’anfitrió, al damunt la dona més poderosa del planeta, qui no vol hipotecar les relacions futures amb l’amo de la Casa Blanca, sigui Obama o sigui John McCain, amb un acte de campanya electoral en territori alemany.
La Porta de Brandeburg no és una vaca sagrada. De fet, tot l’entorn del monument és una mena de „manifestòdrom“ nacional, que tant serveix per a manifestacions polítiques com per a desfilades i carnavals „tecno“ o transmissions multitudinàries de fútbol, com al Mundial o l’Eurocopa. Recentment hi va parlar el Dalai Lama, en contra del desig exprés també de Merkel.
El cas d’Obama, pretendre fer un discurs „històric“ quan encara s’està a la sala d’espera de la història sonava a voler fer Pàsqua abans de Rams.
Amb la seva „estranyesa“ Merkel només es va rentar diplomàticament les mans i va passar la pilota a tercers. Al capdavall, la Porta de Brandeburg no és seva i per tant no la pot „tancar“. La responsabilitat de qui parla o què se celebra allà és de l’alcalde-governador de la ciutat, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, l’ànima de totes les festes a Berlín, qui evidentement va veure en el desig d’Obama una nova oportunitat de acaparar l’atenció mediàtica per a la seva ciutat.
Wowereit estava encantat, la canceller continuava diplomàticament „estranyada“ i els estrategues continuaven buscant alternatives, mà a mà amb els responsables de seguretat. Al marge dels recels polítics hi ha el fantasma de l’atemptat entre multituds a llocs tan difícils de blindar com la Porta o qualsevol altra plaça pública de Berlín. Obama és un objecte „exposat“, a protegir amb la mateixa intensitat que si ja fos president, cosa que vol dir molts maldecaps per als preparatius d’una visita al damunt autoproclamada.
La controvèrsia va quedar servida i, mentre l’atenció dels medis se centrava en el grau d’entusiasme ciutadà a rebre Obama –amb aclaparadora victòria als sondeigs del sí per a la nova gran festa d’estiu a la Porta-, s’anava difuminant l’objectiu de la visita.

La revàlida internacional d’Obama

Berlín és, en definitiva, una estació al viatge pre-presidencial d’Obama, que recorrerà altres capitals i que segons l’agenda provisional arrencarà a Londres i inclourà un salt l’Orient Mitja en el seu recorregut. Obama no només vol demostrar dots per a la multilateralitat entre els socis europeus, sinó també respecte al conflicte entre israelians i palestins. Vol visitar Ramallah i també trobar-se amb representants del govern israelià, en una mena de maratò diplomàtica on haurà de fer molts equilibris per tenir tothom content.

Berlín serà, en el context d’aquesta mena d’examen de revàlida internacional, l’etapa més mediàtica, amb Porta o sense, perquè representarà el retrobament dels EEUU amb la „vella Europa“ que va dir amb fermesa no a la guerra d’Irak, en temps de Gerhard Schröder a la cancelleria. Una postura que, oficialment, no ha canviat –amb Merkel al poder tampoc no s’han enviat soldats alemanys a l’Irak- i que el ciutadà continua reconeixent com a encertada dins el balanç no sempre tan bo que va deixar el govern socialdemòcrata-verd del predecessor de Merkel.
La nova Amèrica que vol representar Obama visita Europa, després d’enfilar la setmana passada les línies mestres de la seva política internacional.   „Duré a terme una política de seguretat decidida, intel.ligent i fonamentada en principis ferms. Una política que reconeixi que tenim interessos més enllà de Bagdad. A Kandahar, a Tokio, a Londres, a Pekín i a Berlín“, va dir Obama, molt en el seu paper d’home fort, com si ja visqués a la Casa Blanca. S’ha de posar punt i final a la guerra d’Irak, s’ha de véncer Al Qaida i els taliban i s’ha de donar un canvi de timó a la política enèrgetica.
Retirar-se d’Irak, concentrar forces a Afganistàn, més cooperació internacional: aquesta és la lectura resumida que en feien els medis alemanys a un discurs d’Obama que sonava a bàlsam per als interessos malfertis de l’Europa que mai no ha combregat de debò amb Bush. Per molt que Merkel i Bush s’hagin fet carantonyes públiques, l’opinió del ciutadà és encara de profunda antipatia cap a l’actual president dels EEUU. Europa desitja un soci transatlàntic concentrat en uns interessos de seguretat com els d’Obama, que semblen germans bessons dels europeus.
Realment no el podem deixar parlar a la Porta de Brandeburg, a aquest representant de la Casa Blanca, tan diferent dels qui fins ara hem tingut? Això es demanava encara el ciutadà, mentre la revista de l’oci berlinés, „Zitty“, la que recomana pel.lícules, restaurants, piscines i sortides de cap de semana al llac, col.locava Obama a la seva portada. Des de la cancelleria de Merkel es transmetia un missatge tan conciliador com les paraules d’Obama respecte a la nova multilateralitat que vol estrenar: evidentment, el candidat demòcrata és i serà benvingut a Berlín, tal com es mereix un representant del gran soci transatlàntic.

L’àlbum de discursos històrics

Fins ara, les visites d’emissaris dels EEUU que han passat a la història de Berlín han  estat sempre de presidents, mai de candidats, i es remunten a l’època de la Guerra Freda, quan la gran potència occidental venia a donar ànims a la població de la ciutat partida pel Mur.

El 1963 va ser John F. Kennedy, amb el seu discurs històric a l’Ajuntament de Schöneberg, al cantó occidental, on va pronunciar el seu cèlebre „Ich bin ein Berliner“ –„Sóc un berlinès“-. Una frase inscrita per sempre en la memòria col.lectiva berlinés. Kennedy es va passejar amb l’aleshores alcalde de Berlín, Willy Brandt, i el canceller Konrad Adenauer i que va tocar la fibra del ciutadà, que dos anys enrera s’havia despertat un matí amb un Mur que convertia en ciment insalvable el que fins aleshores i des de la Capitulació del Tercer Reich havia estat una divisió entre els sectors este i oest feta d’alambrades provisionals.
Ronald Reagan va encertar també de ple sense necessitat de recórrer a pronunciar una frase en alemany més o menys entenedor, com havia fet Kennedy. „Mr. Gorbachov, tear down this wall“ –„Senyor Gorbachov, tiri avall aquest mur“-, va dir el 1987, precisament a la Porta de Brandeburg, quan encara pocs somiaven que el Mur, efectivament, pogués desaparéixer tan aviat i sense sang ni trets, com va passar el novembre de 1989.
Per fer un discurs històric no cal anar a la Porta i la Porta no és garantia d’entrar a la història. Així ho va demostrar Kennedy, el 1963, al balcó de l’ajuntament de  Schöneberg, i un tercer president de pas per Berlin, Bill Clinton, que sí que va parlar a la Porta, però el que va dir –„sigui com sigui, Berlín será lliure“- va quedar com una mena de mala imitació de Kennedy. El Mur havia caigut, 50.000 persones l’esperaven sota el sol, però Clinton no va estar a l’alçada del seu carisma.
L’estatus de „històric“ el dóna la situació. I aquesta encara no s’ha produỉt en el cas d’Obama. Per això, en comptes d’anar a Berlín a donar ànims o expressar suports el que farà serà buscar el recolzament europeu en la seva carrera cap a la Casa Blanca. La cursa no està sentenciada i McCain continua aventatjant Obama quant a lligams internacionals. Molt abans de ser proclamat candidat conservador, McCain ja tenia un nom en trobades multilaterals, com la Conferència de Seguretat de Múnich, d’on ha estat orador habitual durant anys, amb companys de debat com Vladimir Putin, Javier Solana, Schröder o Merkel. Per sort per a la canceller, a McCain no se li ha acudit la idea de passar-se per la Porta. Hauria estat un mal tràngol per a la seva hipotètica „correligionària“ conservadora.

Richard, a golpe de mouse

Wagner, de Bayreuth al cybercafé

Gemma Casadevall

No està clar si és que Bayreuth es modernitza o si és que internet ha entrat en el classicisme. El cas és que els wagnerians ja no estan obligats a complir amb la pelegrinació anual al turonet verd de Bayreuth per vibrar en directe amb els „Mestres cantaires de Nuremberg“, en el teatre que Wagner va fer construir per a la seva música. Ho podrà fer des de qualsevol cybercafé o local amb wifi amb un click al mouse. Per primer cop en la història del més elitista festival operístic europeu hi haurà transmissió per internet de la gala del proper dia 27, el primer diumenge de la temporada d’aquesta ciutat bavaresa de províncies.

No és que Bayreuth s’obri al poble sense exclusions. El click té un preu, 49 euros, que dóna accés a un codi d’usuari i el corresponent password. Qui es gasti aquests diners tindrà accés al directe i podrà repetir l’experiència als dies posteriors, fins al 2 d’agost. Assistirà també als preuats entreactes –d’una hora de durada- i als berenars en format picnic pel turonet de Bayreuth o al restaurant del teatre.

Una blasfèmia, per als més rancis visitants del festival, o una adaptació als temps que corren, per a d’altres.

La revolució té un nom: Katharina Wagner, l’hereua de l’imperi, a qui el seu pare traspassarà el festival al final de la temporada. Wolfgang Wagner, de 88 anys i amb mig segle portant la casa, es jubila i la filla en pren el relleu. A més de dirigir ella mateixa l’escenificació dels „Mestres cantaires“ –l’obra preferida de Hitler, com s’acostuma a recordar-, la futura mestresa és la gerenta de la BF Medien GmbH, l’empresa que comercialitza els drets de l’internet.

Quedarà algú disposat a pagar els fins a 3.000 euros que pot costar a la revenda una entrada de debò. Segurament sí. El mite de Bayreuth no morirà per un click al mouse.

El món per la finestra. Suplement de Cultura, Avui

No todo van a ser celebrities

YouTube catapulta a los gemelos Ramírez de una parroquia bávara a la fama
　
　
　
Gemma Casadevall

Berlín, 15 jul (EFE).- Stefan y Benjamin Ramírez, dos gemelos de 19 años hijos de un inmigrante español, han sido catapultados de la parroquia bávara donde viven a la fama mediática, gracias a un vídeo colgado en YouTube que los descubre como jóvenes prodigio de la animación.
"Son completamente autodidactas, nunca pisaron ninguna escuela de animación computerizada ni estudiaron fuera de Thyrnau, un pueblo de 1.200 almas", explicó a Efe Carmelo Ramírez, auxiliar pastoral de la parroquia del pueblo y orgulloso padre de los dos adolescentes, descubiertos por la Vancouver Film School, "Digital Design".
Un film de tres minutos, "Whats matters to me", colgado en YouTube (http://www.youtube.com/watch?v=BerKZy9lVZ4), resultó ganador del citado festival canadiense, en la categoría Scholarship Challenge, lo que da acceso a una beca presupuestada en 50.000 dólares (más de 31.000 euros), sólo en concepto de matriculación académica.
"Además de lo de Vancouver los tenemos ahora en conversaciones con un enviado de California que los quiere reclutar para una estadía", prosigue Carmelo, un español nacido en Calahorra hace 56 años, llegado a Baviera hace más de veinte años y padre de cuatro hijos con su esposa, Marianne, alemana.
El enviado californiano es un descubre-talentos de San Francisco, llegado a Baviera para entrevistarse con Stefan y Benjamin. Una magnífica opción, complementaria a la beca en la escuela de Vancouver, cuyo alumnado recibe clases de artífices de los últimos vídeos musicales de U2, Bon Jovi y David Bowie.
Para Benjamin y Stefan todo empezó a los 14 años, con una cámara de fotos digital que su hermana mayor, Julia, recibió como regalo tras abonarse a un periódico.
"Aprendieron a trajinar, a descargar programas por ordenador por sus propios medios y de ahí salieron sus primeras secuencias de 20 segundos", resume el padre, coordinador de la sección de misiones de la diócesis de Passau y gestor pastoral en la parroquia de Thyrnau.
De esas secuencias primerizas con la cámara fotográfica digital y la creación de sus propios videoclips pasaron a la animación, con programas bajados del ordenador y de ahí al desarrollo de un estilo propio con medios plenamente autodidactas.
Se trata de un lenguaje propio surgido del tándem perfecto de los dos gemelos. Trabajan mano a mano, "entendiéndose sin palabras", cuenta Carmelo sobre el grado de complicidad entre los dos gemelos, cuya producción más famosa, la ganadora, va firmada sin embargo en solitario por Stefan.
Fue un acuerdo entre los dos, porque probablemente sólo éste podrá atender a la beca ya que ha quedado exento de cupo del servicio militar, mientras que a Benjamin le corresponde prestar servicio social sustitutorio en un hospital de Ratisbona.
Vancouver seleccionó el film de Stefan entre los diez finalistas -"nos llamaron los chicos con la noticia mientras estábamos haciendo el Camino de Santiago", recuerda el padre, que todos los años lleva a grupos de peregrinos bávaros a ese recorrido.
De finalistas pasaron a premiados y de ahí al estrellato mediático, por el momento desde las páginas del "Süddeutsche Zeitung", que dedicó un amplio reportaje a los gemelos hispano-alemanes.
Carmelo, quien además de presumir de hijos prodigio lo hace de proceder de "la tierra del mejor vino", considera que esta posible separación física no tiene por qué alterar el trabajo en equipo.
"Lo de Vancouver es para Stefan, lo de California, si sale, puede ser para los dos. Y en tiempos de internet, YouTube y esas cosas no hay barreras físicas para la creación", cuenta Carmelo.
El propio empleado de la parroquia de Thyrnau se siente asimismo algo multimediático. "Al párroco le gusta que tengamos página de internet actual, que traslade nuestro espíritu de equipo", cuenta, respecto a su sonriente foto en la página de la parroquia, http://www.pfarrei-kellberg.de/pfarrteam.html. EFE
gc/jcb/dm

Pobre socialdemocracia

La socialdemocracia alpina s’ensorra en la UE

Gemma C. Serra

La crisi de credibilitat de la Unió Europea té una nova víctima: la socialdemocràcia d’Àustria i, concretament, el canceller Alfred Gusenbauer. El primer ministre de la república alpina va tirar la tovallola, pressionat per les tensions internes al seu Partit Socialdemòcrata, SPÖ, i després que el seu soci al govern, el conservador Wilhelm Molterer, del ÖVP, trenqués la coalició. Un anyet i mig després de la seva victòria electoral, l’octubre de 2006, Gusenbauer ha renunciat fins i tot a presentar-se com a candidat socialdemòcrata a les eleccions anticipades que se celebraran a la tardor.
La gestió de govern de Gusenbauer ha estat curta i marcada per la manca d’harmonia. A mitjans de juny, vista la situació de feblesa, va ser substituìt com a cap del SPD per Werner Faymann, que liderarà el SPD a les eleccions.
El detonant del altabaix amb els seus socis ha estat el canvi brusc de timó del canceller en política europea. Vist que al seu país el nivell de confiança en la UE és el més baix entre el total dels 27 socis –un 28 per cent, segons els sondeigs- a Gusenbauer se li va acudir d’anunciar que qualsevol canvi en els Tractats europeus se sometrà en el futur al poble, via referéndum.
Un anunci que arriba tard, perquè Àustria ja ha ratificat per via parlamentària el Tractat de Lisboa, empantanat després del no d’Irlanda i les recances esteses a altres estats membres. Gusenbauer volia demostrar sensibilitat cap al creixent euroescepticisme austríac, però el que ha fet és donar prova de feblesa política.
Sobretot perquè, al damunt, el camí triat per al seu anunci s’aparta del que manen els cànons polítics. Ho va fer amb una carta conjunta, d’ell i Faymann, publicada al diari sensacionalista „Kronen Zeitung“, canalitzador de l’euroesceptisme alpí. Començava amb un „Estimat editor“ i continuava amb un anunci que a hores d’ara no se n’acava d’entendre la conveniència.
Gusenbauer s’ha agenollat davant la premsa populista, concluen els comentaristes. És a dir, l’editor d’aquest medi, Hans Dichand, un periodista de tota la vida que porta mig segle al front del „Kronen“ i que des d’aquesta posició fa i desfà debats polítics i socials. Gusenbauer volia guanyar-se’l. I ha acabat perdent la credibilitat que li restava i també el soci conservador, que ha sabut escombrar cap a casa. La socialdemòcracia austríaca tem una desfeta a les eleccions de la tardor, mentre la ÖPV ja es veu ampliant el domini conservador al cor d’Europa i, per extensió, de les institucions comunitàries.

Donde viven los Rivas

Vecinos de barrio social de Berlín se sienten como faraones gracias a UNESCO
　
Gemma Casadevall

Berlín, 9 jul (EFE).- Los vecinos de Hufeinsensiedlung, y otras cinco colonias de viviendas protegidas de Berlín, no salen de su asombro desde que su barrio ha sido declarado patrimonio de la humanidad de la Unesco por su arquitectura Bauhaus, y se sienten casi hermanados con los faraones y sus Pirámides.
Irgmard M., peluquera de unos 50 años del Friseurteam Glaubitz und Maass, no tiene aún plena consciencia del honor de ser miembro de la "familia UNESCO" -"espero que no nos lo carguen en el alquiler", dice a Efe.
Ergün, panadero germano-turco de 32 años, sí dice sentirse como el faraón del barrio -"mi local es tan patrimonio de la humanidad como las pirámides de Egipto", se ríe.
Ambos son vecinos de la colonia con forma de herradura de 2.000 viviendas construida entre 1925 y 1930 en Britz, en los confines de Neuköln, barrio tachado de socialmente problemático.
En Neuköln hay un alto porcentaje de población inmigrante, pero en Britz Ergün es una excepción pues la histórica colonia está habitada mayoritariamente por familias alemanas.
Esta y otras cinco colonias berlinesas se incorporaron el lunes a la lista de 878 tesoros de la UNESCO, lo que convierte a sus 10.000 familias residentes en habitantes de un patrimonio de la Humanidad.
Se trata de construcciones de dos o tres plantas entre conjuntos ajardinados concebidos por Bruno Taut, quien, junto con Martin Wagner y Walter Gropius, fue fundador de la escuela vanguardista de la Bauhaus.
"Se construyeron según el principio de la República de Weimar de que todo ciudadano tiene derecho a una vivienda digna. Cada apartamento tenía su cuarto de baño -en aquel entonces solía haber uno al final del rellano-, su jardincito y su confort", explica Winfried Breme, jefe del despacho de arquitectos que impulsó la inclusión en la lista de la UNESCO.
Del despacho de Breme salió la iniciativa de incorporar este concepto de viviendas protegidas "entonces revolucionarias" al catálogo de la UNESCO poblado de tesoros arqueológicos.
La asociación de vecinos de Britz recibió con orgullo su inclusión en la Lista en la reunión del Comité del Patrimonio Mundial celebrada en Québec, donde asimismo quedaron agregados, entre una treintena de lugares, el centro histórico de Camagüey, en Cuba, el Santuario de Jesús Nazareno de Atotonilco, en México, y 17 cuevas rupestres del norte de España.
"Somos faraones discretos", precisa Ergün. Las calles de la Hufeinsensiedlung, como las de la Siemenstadt, Weissestadt, Schillerpark, Carl Liegen Stadt, y Gartenstadt Falkenberg siguen igual ajenas al ajetreo del centro de Berlín como antes de lograr el reconocimiento de la UNESCO.
El ministro de Transportes y Obras Públicas, Wolfgang Tiefensee, recorrió hoy la colonia. Por lo demás, no se espera que acudan autocares de turistas en busca de maravillas que justifiquen el sello de "tesoro".
"El objetivo de la iniciativa por lograr ese reconocimiento no era ese, por supuesto, sino asegurarnos de que se mantendrá su estructura", explica Breme. Las casitas de la Hufeinsensiedlung estuvieron durante décadas habitadas por inquilinos y los arrendamientos los gestionaba una Sociedad de Vecinos.
"Los contratos pasaban de generación en generación", sigue el arquitecto. Esa situación cambió en la última década, ya que se inició un proceso de privatización y salieron a la venta muchas de esos apartamentos.
Del inquilinato de por vida se pasó a la situación mixta actual, entre viviendas de alquiler y de propiedad.
"El inquilino no modifica sustancialmente su casa, porque no puede ni quiere invertir en algo que no es propio. El propietario a veces se siente dueño y señor, no sólo de su hogar, sino también de la fachada", indica el arquitecto.
El sello de la UNESCO debe ser garantía de que no se alterará el conjunto, so pena de perder el preciado sello. Algo así como le ha ocurrido al Valle del Elba, en Dresde, amenazado de ser echado del prestigioso club al que se incorporó en el 2004, por culpa de la construcción de un puente que rompe la armonía del paisaje. EFE
gc/dm
(con fotografía)

Agonía sindical

Alemanya, l’agonia dels sindicats mastodòntics

Gemma C. Serra

La Confederació de Sindicats Alemanys, DGB, la agrupació sindical més gran del món lliure, ha perdut en quinze anys uns cinc milions d’afiliats. N’hi queden 6,4 milions, una mica més de la meitat que tenia en el seu any de glòria, el 1991, amb 11,8 milions, el moment de màxima expansió. La caiguda en picat va començar el 1993, encara amb Helmut Kohl al poder, i la tendència va anar en augment sota el govern socialdemòcrata-verd de Gerhard Schröder.

Hi ha qui va girar l’esquena a la DGB per les relacions „agermanades“ amb un Partit Socialdemòcrata (SPD) que va posar en marxa, amb Schröder, la reforma social que Kohl no havia ni encetat. Les retallades als aturats, l’augment de la pressió als anomenats „crònics“ per tornar a la vida laboral i altres sacrificis a què el govern de Schröder va sotmetre aquests sectors es van sentir no només a les urnes, sinó també a les caixes dels sindicats: la manca de capacitat de movilització des de la DGB i les seves sectorials principales –Ver.di, per al sector públic, i IG Metall, per als metal.lúrgics- van precipitar la caiguda de militància.
La tendència es va perpetuar amb l’arribada al poder d’Angela Merkel, amb el SPD de soci a la seva gran coalició. La pressió no s’ha centrat ara en els aturats, sinó en els treballadors. Si hi ha menys contribuents i a sobre viuen més anys, se’ls perllongarà la vida laboral: l’edat de jubilació passa dels 65 anys als 67, cosa que, en el fons, equival a retallar les pensions –és a dir, no es compta amb què tots arribin als 67 amb feina, per tant no cobraran la jubilació plena.
La DGB protesta puntualment contra aquest i tots els altres sacrifics socials encetats per Schröder i continuats per Merkel. Però no movilitza ningú. La normativa europea de les 48, fins a 68 hores setmanals ha passat pràcticament desapercebuda a Alemanya i les protestes de la DGB tenen un aire rutinari.
„Es una bufetada a la cara de tots els treballadors i treballadores“, diu l’eurodiputada del SPD Karin Jöns, abanderada de la protesta a Brussel.les. El seu correligionari i ministre del Treball, Olaf Scholz, també arruga el nas, però amb poca convicció. Els únics que realmente s’hi revolten són els de sempre: el partit L’Esquerra, sorgit de la fusió entre poscomunistes de l’est d’Alemanya i dissidència socialdemòcrata, a més de sindicalistes que ja no combreguen amb la incapacitat de la DGB.
L’organització sindical reacciona com sempre i crida a anar plegats a Brussel.les, però de moment el ressò mediàtic és mínim. Tanta convivència amb el SPD de Schröder o, ara, aliat de Merkel, no l’afavoreix.
I mentrestant, micro-sindicats i representants de col.lectius no identificables com a massa traballadora els roben el protagonisme. L’única gran vaga a Alemanya que es recorda en els últims temps va ser la dels maquinistes de tren, que va paralitzar el país. Un sindicat petit, la GDL, amb 100 anys d’història i uns 30.000 afiliats –maquinistes de tren, revisors i guardabarreres- paralitzava passatgers, subministraments i producció industrial sota el lideratge de Manfred Schell, un sindicalista amb embranzida de locomotora.
La potència de Schell va deixar en ridícol els seus col.legues de les mastodòntiques DGB, IG Metall i Ver-di. La patronal del ferrocarril no estava sola en la seva indignació: des de la DGB es va recriminar la sortida en solitari dels maquinistes. Ara, en la lluita contra les 48, fins a 65 hores, la protesta principal ve d’un altre sector fora de les estructures paquidèrmiques dels sindicats clàssics: el col.lectius de metges, agrupat sota el Marburger Bund i el seu líder, el president d’aquesta organització, Frank Ullrich Montgomery.

Montgomery: „Els metges no tenim hores“

G.C. Serra

El primer sector professional a Alemanya que s’ha aixecat activament contra la normativa europea és el dels metges. Marburger Bund, la més gran associació de metges del país ha demanat als seus 108.000 membres que s’adressin per mails o cartes als eurodiputats per instar-los a que aturin la ressolució del Consell de Ministres de la UE del 10 de juny, que obria la possibilitat de treballar les 65 hores. Recorden que, el 2004, van aconseguir via Tribunal Europeu i després de molts anys de lluita que es reconeixessin les guàrdies nocturnes com a horari laboral –fins aleshores, es considerava temps en situació de disponibilitat „passiva“ o „inactiva“, perquè podien dormir. Ara temen que es reobri la caixa dels trons i que a la pràctica això signifiqui un retorn als torns maratonians. Frank Ulrich Montgomery, vicepresident de la Cambra de Metges, és el cap visible i líder de la revolta dels metges.

Pregunta.- Sempre s’ha dit que els metges, com els periodistes, no tenen hores. Es vocacional i han de ser allà on se’ls demani, les hores que calguin.

Resposta.- Efectivament, els metges no tenim hores. Som allà les hores que calgui. Però això no vol dir que el pacient hagi de témer que l’operi un cirurgià esgotat, amb 36 hores sobre les esquenes, com pot passar si ha fet torn de nit.

P.- Què suposarà la normativa de les 65 hores, per al seu sector.

R.- Un empitjorament molt greu de les condicions de treball en la sanitat pública, especialment en els grans hospitals.

P.- I què significa per al conjunt dels treballadors, no només els metges?

R.- En comptes d’anar-se a una millora de les condicions i la protecció del treballador es va en sentit invers i a escala europea. Fins ara, ens havien dit que les normatives comunitàries tendien a augmentar la protecció i els drets. Els de tots, vull dir. No els de la indústria o el món econòmic. Els dels treballadors i els del ciutadà que rep el fruit d’aquest treball. Es a dir, en el nostre cas, el pacient.

P.- Teòricament, l’extensió és fins les 48 hores –de les 40 que es treballa com a mitja a Alemanya- i només s’ampliaria a les 65 en casos de comú acord entre el patró i el treballador, sigui metge o operari.

R.- Bé, però això no s’ho pot creure ningú. Quan s’obre una porta ja sabem el que passa. En aquests cas, els ministres de Treball de la UE han pres partit clarament. Entre els interessos econòmics i els drets del treballador han optat pels primers. Els beneficis abans que la protecció dels treballadors. O del pacient, insisteixo, en el nostre cas.

El "no" irlandés, visto desde Varsovia

Fins i tot un Kaczynski pot tenir raó

Gemma C. Serra
 

Fins i tot un Kaczynski pot tenir raó. Si més no, la seva. Lech Kaczynski, president de Polònia i l’únic dels bessons polonesos que continua al poder –l’altre, Jaroslaw, va quedar degradat per les urnes a cap de l’oposició- va trencar de nou la precària baralla europea en dir que no ratificava el Tractat de Lisboa. Senzillament, perquè no té sentit fer-ho, mentre Irlanda no digui que sí, va explicar. Ès igual que ell mateix hagi signat el document i que el Parlament de Varsòvia l’hagi aprobat aquest abril. Una cosa és signar i l’altra ratificar, diu el bessó supervivent.

Kaczynski, un euroescèptic consagrat, va revalidar així el títol mai realment perdut de maldecap europeu i va fer agafar la primera enrabiada de Nicolas Sarkozy com a president de torn de la UE. Des del Parlament polonès fins a Sarkozy, i evidentment també la Comissió Europea, tothom va aixecar la seva veu per intentar fer tornar a l’ordre Kaczynski. Se li demanava que reflexionés, que reconsiderés i, en definitiva, que no afegeixís un nou conflicte al seu historial.
El Kaczynski l’ha tornada a fer, és el pensament general. Ell se sent injustament tractat, com sempre. El no irlandès existeix, encara que la resta de la UE hagi decidit d’ignorar-lo. I Polònia no és l’únic país on hi ha un president que no vol ratificar. A Alemanya, el procés també ha quedat estancat. El seu president, Horst Köhler, tampoc no el ratificarà ara mateix, perquè hi ha pendent una demanda al Tribunal Constitucional del seu país. I a la República Txeca també hi ha recances a ratificar-lo per part d’un tercer president, Vaclav Klaus. Es a dir, que ja són tres, encara que els arguments siguin diferents.
Sense oblidar que tot plegat arrenca del no al Tractat original dels referèndums francès i  holandès, autèntic detonant de la crisi de la UE.
Per què, doncs, tothom es fica amb Kaczynski? Doncs perquè d’alguna manera s’ha evidenciat cert que l’amenaça continua, com més d’un va pronosticar al seu moment. El maldecap europeu no va acabar-se amb la derrota electoral del germà Jaroslaw i la pujada al poder de Donald Tusk. A sobre, podria ser que aquest cop Kaczysnki tingués una mica de raó en no veure el sentit a continuar endavant un procés, com si ningú en l’Europa dels 27 no hagués sentit el no irlandès. Una mica de raó, convenientment instrumentalitzada i barrejada amb totes les raons ja conegudes. Les seves i les del seu germà. Si un és el bessó supervivent, l’altre n’és el persistent.